Estampes cambrilenques / Abril 1985

Aquest any (1985) s'escau el vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Club de Futbol de Cambrils, que va iniciar el seu camí la temporada 1960-1961, encara que amb un nom diferent: Congregació Mariana, que era l'entitat socioreligiosa que d'antuvi va donar el suport necessari per a la formació del Club. Però amb un nom o altre sempre ha estat una mateixa cosa.

Dissortadament, esportivament parlant, aquesta commemoració (encara que en aquests moments no tinc ni idea si els actuals directius tenen intenció de celebrar-la d'alguna manera) serà tristoia, perquè precisament enguany que podria ser un any d'eufòria 'històrica', és ja un fet que l'equip representatiu del Club baixarà de categoria i passarà de Preferent a Primera Regional.

I és llastimós constatar-ho perquè, si no anem errats, han estat sis anys de militància en aquesta categoria que, per dir la veritat, és potser la més adient per a una població com Cambrils i per a una afecció com la nostra: ni massa alta, ni massa baixa. Però el desenvolupament esportiu de direcció de les darreres temporades, malauradament ja ho feia preveure. Els veritables afeccionats ens hem fet una fartanera de patir diumenge rere diumenge a l'estadi, amb partits mal plantejats i mal jugats, sense ambició esportiva i desenvolupats amb fredor, cosa que ha provocat infinites tardes d'avorriment. S'ha jugat una mica massa amb els socis i amb l'afecció i aquests ho han aguantat tot, com si tinguessin una certa propensió al sadomassoquisme. No vull, però, analitzar ni la tasca específicament esportiva, ni tampoc la socioeconòmica de les directives. No crec que sigui la meva feina i estic quasi segur que ja ho faran els meus companys de la secció esportiva de la Revista. Però sí que dic que en endavant les coses han d'anar de manera diferent si volem que aquest esport a Cambrils tingui el relleu i la qualitat que es mereixen la vila i els associats que, vulguis o no, són els que donen el suport al Club.

El que jo volia recordar en aquesta 'estampa' són els temps primers de l'entitat, els fundacionals. La temporada 1959-1960 el C.F. Marina, que era el club que en aquell moment era representatiu del futbol cambrilenc, després d'haver baixat de Primera, tenint en compte que llavors Segona i Tercera Regionals no existien. Va jugar la lligueta d'ascens i la va perdre. Llavors els directius, desencisats i per altra part fortament endeutats amb la Federació Catalana, no es van veure amb coratge de continuar i van optar per deixar-ho córrer. Així s'acabava el C.F. Marina i desapareixia també el futbol a la nostra vila.

Els primers temps van ser pesats. Es jugava al camp del 'tancat', uns terrenys de la família Vidal-Barraquer, no es feia un ral, els jugadors es pagaven fins i tot les sabates, els desplaçaments es feien com es podia i els no gaires diners que cobraven els àrbitres en aquell temps i en aquelles categories sempre havien de sortir de la butxaca d'algú

En aquella època, jo era president de la Congregació Mariana, entitat socioreligiosa d'una gran empenta i molts associats, que als ideals de perfecció cristiana unia uns mitjans culturals i recreatius. Un grup d'afeccionats al futbol, entre ells el sempre recordat Emili Teixell, ens va fer veure la necessitat que el jovent pogués continuar jugant al futbol; en el curs de la tardor de 1960 ja es va formar el nou club com una secció més de la Congregació, encara que només amb el propòsit que les competicions en què es prendria part tinguessin el caire de juvenils, ja que tampoc la Congregació era una entitat forta econòmicament. Ho reflecteix una acta d'una reunió de la Junta, que diu: "Se discute la posibilidad de formar un Club de Fútbol en plan juvenil y se nombran encargados de hacer gestiones acerca de la Federación a Salvador Olivé y al Hno. José Camprubí." Les gestions van donar bon resultat i la cosa es va posar en marxa. En dóna fe una altra acta de la Junta de de novembre: "Se acuerda concentrar a los futuros jugadores del fútbol del nuevo club, en el acto del domingo, día 13, para hablarles de los requisitos del fichaje."

Aquella mateixa temporada els nostres juvenils ja van jugar el Trofeu Martínez de la Guardia, que era un torneig per a equips de joves. Com a tècnic per a entrenar els jugadors es va demanar la col·laboració de Ramon Llobet, que va accedir-hi. Ho diu l'acta de la reunió de la Junta, del 19 de gener de 1961: "Hay que hacer notar que en esta reunión, además de la Junta Directiva, estaba presente el Sr. Ramón Llobet, entrenador del equipo de fútbol de la Congregación Mariana, por lo que se procedió a lo que sigue: Dar los cargos necesarios a algunos elementos de la Junta para desarrollar la buena marcha del nuevo club de fútbol juvenil con el nombre de la Congregación, tratándose todo lo referente a esta nueva sección."

Es van fer els primers fitxatges: Joan Savall (al cel sigui), Manuel Morell, Josep M. Canaldas, Josep Gené, Josep Pijoan, Siscu Mulet, Salvador Gaya, Josep Blàzquez, Josep M. Siuró, Ernest Mas, Cebrià Bonet, Antoni Capella Collet, Patrici Costa i d'altres, tots juvenils, fins que després es va veure la necessitat d'incorporar-ne a altres categories de més alçada. Els primers temps van ser pesats. Es jugava al camp del 'tancat', uns terrenys de la família Vidal-Barraquer, no es feia un ral, els jugadors es pagaven fins i tot les sabates, els desplaçaments es feien com es podia i els no gaires diners que cobraven els àrbitres en aquell temps i en aquelles categories sempre havien de sortir de la butxaca d'algú.

Jo vaig deixar la presidència de la Congregació l'octubre del seixanta-tres, però vaig continuar de president del futbol fins al començament de la temporada 1969-1970. Deu anys de president. Va succeir-me Sadurní Martí i Mas. Jo llavors ja tenia molta més feina, ja que feia dos anys que havia entrat a formar part del consistori municipal. I allí vaig continuar la tasca a favor del futbol local, sempre fent la "paret" amb el Ramon Llobet, de manera que de la nostra gestió, recolzada, naturalment, pels companys del Consistori, en va sortir la compra dels terrenys i la construcció del nou estadi tal com ara el tenim, llevat de la gespa. Com em recordo d'aquelles antesales fetes per parlar amb Pau Porta, llavors president de la Federació Catalana, en el seu despatx de la plaça de Catalunya, de Barcelona! Va costar, però ens en vam sortir i l'estadi es va fer.

Perdoneu que, per una vegada a la vida, hagi parlat de mi mateix. Però jo no podia parlar dels inicis del C.F. Cambrils sense expressar les meves vivències personals d'aquell temps, certament ja llunyà. El Club el porto molt dins el cor i per això aquesta davallada d'enguany m'ha colpit.

Els meus vots més fervents són perquè retrobi ben aviat el camí de l'èxit i de la prosperitat esportiva i social, amb dignitat, encara que costi. Certament, aquest vint-i-cinquè aniversari pot ser un bon motiu per aconseguir-ho.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques