L’entrevista d’aquest mes la dediquem a l’artista cambrilenc David Callau. Una persona coneguda i reconeguda en el món de l’art per les seves obres, pintures, escenografies i escultures. La més visitada i fotografiada és el monument dedicat als pescadors morts en el temporal del 1911. En “El Pla de les Serenes”, situada al bell mig del port. Recentment també se li ha encarregat l’escultura que s’ubicarà a la remodelada Plaça d’Aragó. A part, les seves pintures, amb un estil molt personal, triomfen tant a Espanya com a l’estranger. Periòdicament treu el seu taller al carrer i pinta obres en directe. També té dues galeries d’art, una a Cambrils i una altra a Madrid. Hem volgut parlar amb el David per tal de conèixer una mica més a fons els seus inicis, la seva personalitat, la seva obra, el seu món i també els seus projectes.

Quins records tens de la teva infància i joventut a Cambrils?

Recordo les estones després del col·legi, sobretot a la infància, anar a l’adrogueria dels avis, tombar pels passadissos, veure tots els pots de pintura, tots els detergents, els pigments, tot el hi que venien i sobretot l’olor, que ja em reconfortava, que ja m’omplia de sensacions i també la timidesa i el caràcter més reservat que tenia. El que em ve més a la memòria de la infància és veure els meus avis, l’avi “Maso”, especialment, amb els pinzells, amb les pintures, amb els colors. És un pensament que tal com em vaig fent més gran tinc més present. Amb aquestes vivències de l’avi ja sentia l’art dins la meva persona. Recordo que jugàvem amb els cosins, amb els germans, però també recordo certs moments de molta solitud. Aquesta solitud era un silenci molt acompanyat per les vivències de les persones més grans del meu voltant.

Vas anar al col·legi La Salle?

Sí, vaig anar a La Salle d’on tinc molts bons records, tinc moments molt bonics amb el professors i sobretot, amb els “hermanos”, de viure sensacions boniques en aquella etapa d’infància i d’adolescència. Recordo una part que tinc molt interioritzada, molt present i molt integrada, que és la creença en la religió. No sóc un gran practicant, però crec que La Salle em va ensenyar la devoció que tinc i una sensació que aquest Déu que ens guia en molts moments de la vida, està molt present. De La Salle recordo els ensenyaments bàsics; matemàtiques, naturalesa, socials…, però sobretot les llargues estones a les classes de plàstica, que no sé si ara són tan intenses, però en aquell moment eren molt generoses.

Quan i com neix la teva vocació per l’art. Comença entremig d’aquests pots de pintura que comentaves?

Crec que sí i la meva vocació comença ja de molt jove. De vegades em preguntaven si un artista neix o es fa? Crec que neix, després, tot el que succeeix a la vida, determina si seguiràs o no endavant. Però quan començo a recordar d’on em ve la inspiració penso que és dels moments que passava a una masia que teníem a prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a Mont-roig, on passàvem llargues estones. En aquell espai ja creava amb elements de la natura, amb sorra, fang, etc. Llavors ja modelava o pintava. De l’antiga adrogueria agafava materials i me’ls enduia a la masia, sobretot a les vacances d’estiu, Setmana Santa i Nadal. Allí ja creava del no res, de les coses que trobava i al mateix temps dels productes que em deixaven de l’adrogueria dels avis.

Quina ha estat la teva formació artística?

La part de Plàstica de La Salle va ser molt important, va ser un gran referent per a mi. Després de passar per la Formació Professional, vaig anar a l’Escola d’Art de Tarragona. Allí el professor Tomàs Olivar em va i aconsellar que anés a l’Escola Massana, on vaig cursar tres dels 5 cursos.

No crec plenament en un ensenyament artístic. Penso que hi ha d’haver un ensenyament a nivell tècnic, naturalment, però hi ha un moment determinat que si la teva especialitat comença a ser la pintura has de ser molt lliure, perquè la llibertat creativa ha d’estar en tu mateix. Al tercer curs vaig pensar que havia de volar. De la Massana sempre recordaré les hores i les classes de dibuix. Una de les professores sempre deia: “Cadascú pot dibuixar amb una certa realitat, però has de trobar el teu traç i quan el trobis, aquest ha de ser el teu referent”. Allí crec que vaig trobar el meu propi traç com a artista.

Ets un artista polifacètic. En quina disciplina artística et trobes més còmode?

M’ho hauria de pensar, però no podria viure sense aquesta olor de pigment, de pintura a l’oli, d’aiguarràs. Crec que el meu és la pintura, és on em sento més identificat. Fa poc em van posar unes ulleres de realitat virtual i veia que tenia tot l’estudi al meu voltant i podia pintar, però necessito sentir l’olor, sentir el tacte, sentir les barreges, fusionar-me. La pintura està dins meu des que tinc ús de raó.

“La pintura està dins meu des que tinc ús de raó”

L’escultura és circumstancial per a tu?

Crec que l’escultura també neix del projecte de voler deixar el llenç, perquè d’alguna manera t’encaixona, no pots sortir-te del marc, és el teu espai. L’escultura m’ha vingut de buscar una tercera dimensió, de poder anar una mica més enllà, de sortir de l’espai i crear alguna cosa amb volums. De vegades, sóc un escultor d’obres efímeres, d’escenografies, de muntatges fets del no res. Crec que sóc un constructor que amb pocs elements pot fer coses importants. És clar, que quan t’enfrontes a una escultura hi ha altres parts més tècniques que has d’investigar.

Com definiries el teu estil pictòric?

Sempre recordaré les paraules de dues grans persones, una d’elles per desgràcia ja no hi és, que em deien que era “un clàssic renovat”. Crec que no sóc completament un abstracte, tampoc sóc completament un figuratiu, però sí que realment trasllado la realitat o l’essència de les coses, la vinculo al meu procés creatiu i la transformo en un “clàssic renovat”. Parts clàssiques, com un bodegó el puc transformar i el puc fer avantguardista, però sense deixar les essències anteriors. Repeteixo, em defineixo com “un clàssic renovat”.

“Em defineixo com un clàssic renovat”

I com a persona com et definiries?

Continuo sent una persona molt tímida, en certs moments molt reservada. Em definiria com una persona amb molts silencies, però diria que sóc una persona amb ànima, amb cor, amb esperança, amb educació, la que vaig rebre de l’escola i de casa i crec que també amb una fragilitat com a ésser en molts moments, però molt superba i molt digna com a artista.

I amb molta sensibilitat?

Sí, sempre l’he tingut, perquè penso que hi ha alguna cosa més que ens condueix com a persones: les mans, el cor o el cap els mou algú en alguns moments i penso que la sensibilitat l’he tingut sempre. La puc tenir per una flor, per un vestuari o per un quadre. I dono gràcies que sigui així. Repeteixo: hi ha moltes escoles, però l’escola més importants a la meva vida han estat els meus avis, totalment, per diferents visions. L’avi Maurici com a pastisser i les dues àvies com a grans cuineres, una d’elles encara amb vida i que feien moltes coses i sobretot dono les gràcies a l’avi “Maso”.

A quin públic va dirigida la teva obra?

Al llarg del temps han anat passant moltes coses. Vaig prendre la decisió de dedicar-me amb força a la pintura en un moment molt delicat de la meva vida, en el que em debatia entre la vida i la mort a causa d’un accident de trànsit. Quan vaig despertar d’aquella situació, el primer que vaig moure van ser les mans i vaig pensar que aquest era un fet important. És evident que tot el cos ho és per pintar, per treballar i per executar, però les mans ho són tant!! A la pregunta de a qui va dedicada la meva obra, he de dir que el meu art va dirigit des de a les persones més humils, que tenen obra meva a casa, fins a d’altres que no sé ni qui són, però que tenen una posició molt important a la vida: actors, cantants, jugadors... El públic és molt divers i això m’agrada molt.

En què t’inspires per crear una obra?

Sempre dic el mateix: quan és una sèrie, que de vegades em demanen des d’algunes galeries que treballo a l’estranger, m’he d’adaptar al seus gustos. Demanen que el David Callau no es mogui dels seus marcs i de les seves marines, de la seves marines renovades. Llavors, ja ho has de focalitzar cap a una temàtica de blaus, del Mediterrani i en tot el que he vist en aquesta terra de Cambrils, en tot aquest mar que ens inunda. Sempre penso que quan entres a l’estudi, estigui on estigui l’estudi, els cinc primers minuts existeixen dins la teva persona i després hi ha alguna cosa que et mou i la inspiració t’arriba i et fa bellugar com un titella portat des del cel i vas treballant.

M’inspira el dia a dia, el que veig, les influències que rebo de l’exterior, de l’interior, de la gent, les mirades, les cares, els llavis, tot això sempre es posa dins la ment i després ho transmeto dins l’estudi. És la constància, és el treball i a partir d’aquí la inspiració apareix, neix i vas creant.

Potser d’aquesta sèrie que estàs creant per Alemanya, el blau dominant t’ha portat a fer una altra història diferent i comences amb les constel·lacions i segueixes amb l’univers. Treballo moltes obres a la vegada quan estic a l’estudi i m’inundo juntament amb l’obra. Em fusiono amb el que faig.

“Treballo moltes obres a la vegada quan estic a l’estudi i m’inundo juntament amb l’obra. Em fusiono amb el que faig”

Demostres tenir molta sensibilitat. Creus que tothom que fa art té aquesta mateixa sensibilitat o només es fa art per vendre?

Fa poc escoltava una cantant que deia: “Cuando la pasión se convierta en negocio, debes pensar en retirarte”. De vegades convé sortir de la zona de confort per agafar una mica de visibilitat i veure què succeeix. Amb això vull dir que crec que tots els artistes tenen sensibilitat, però hi ha un moment determinat que si una cosa funciona bé i tires d’aquella corda, s’acaba convertint en un negoci i corres el perill de perdre aquesta sensació de sobtar-te, de veure coses noves, de sentir. Crec que hi ha artistes que han pecat de negoci. Reconec que en algun moment també hi he estat a punt de caure. Aleshores, perds part de la creativitat.

Tens una gran producció d’obra que és coneguda a tot arreu. Quin canals de distribució fas servir?

El canal més important és el client – artista/artista – client i mai vull perdre aquesta relació. No m’agradaria que tot s’acabés venent a través de grans plataformes com poden ser les xarxes, però la veritat és que ja està passant. Des de l’estranger m’estan contactant clients a través d’Instagram i he venut peces a través d’aquest mitjà, però és important que la persona que compra l’obra pugui veure-la i tocar-la en algun moment. Penso que l’art s’ha de tocar, s’ha de sentir, s’ha de respirar. Crec que no s’ha de comprar una obra només per veure-la.

Quant a la difusió del meu treball és bàsicament a través de les galeries que tinc i també a través de les exposicions que faig a l’estranger. Si puc, el dia de la inauguració hi assisteixo per conèixer els possibles clients i perquè realment és una de les maneres d’obrir-me camí i obrir-me al món. Òbviament, la part d’Internet i de xarxes en aquest moment és molt important, però confio que continuem tenint exposicions, sales i galeries perquè la gent ho pugui veure en directe.

“Penso que l’art s’ha de tocar, s’ha de sentir, s’ha de respirar”

Actualment tens galeria a Cambrils, “7 d’art” i a Madrid “Desearte”. Explica’ns el per què d’aquesta dualitat de sales?

A Cambrils, perquè quan vaig tornar a la vida en aquell moment complicat de l’accident, l’adrogueria familiar ja havia tancat i se’m va brindar l’oportunitat de poder crear aquest espai de “7 d’art”. Un espai molt diàfan, molt autèntic, perquè hi ha l’essència de casa. En aquell moment no sabia com podia anar tot plegat. En certa manera vaig fusionar la decoració, l’escenografia, que sempre m’ha agradat molt, i uns quants quadres. Ja era un espai per guanyar-me la vida. Fins aquell moment havia venut obra, però no m’hi havia posat tan seriosament i que fos part de la meva feina. Aleshores va néixer “7 d’art” perquè tenia una necessitat de set, tenia necessitat de veure, de tenir més art dintre meu i és quan vam transformar l’adrogueria en aquest espai actual que, sobretot a l’estiu, és punt de referència per a molta gent. Em venen a veure clients que repeteixen, d’altres que havien vingut fa anys i havien comprat algun quadre i d’altres simplement em venen a saludar.

Quan a la Galeria “Desearte”, el 2012 surto de Cambrils, vaig a uns estudis de Saragossa gràcies a un productor de televisió. M’hi quedo uns anys, tot i mantenir la galeria de Cambrils. Aleshores, amb una galeria alemanya arribo a Arco el 2018 i veig un Madrid diferent del que coneixia. A Arco les coses em van bé. A continuació faig una altra exposició, conec a molts nous clients i a algunes persones que em demanen que em quedi a Madrid. En aquell moment m’estava debatent en si anava a Barcelona, a Madrid o París, però tenia clar que havia de fer un pas més en la meva trajectòria. Finalment, va sortir l’oportunitat. Vam trobar un espai en ple barri de Salamanca i ja hi porto 6 anys. Hi he trobat molt bona gent. Hi tinc unes vitrines molt importants. El meu fort algunes vegades és aquesta construcció efímera i allí és on he obert un altre tipus de mercat, un mercat més centreamericà i sudamericà que ha encaixat molt bé, perquè hi ha molt col·leccionista i nouvingut que compra casa i s’hi instal·la. Hi he fet un bon mercat. “Desearte” neix d’aquesta sensació de desitjar més art, no és ambiciós, és més que res el desig , la set, la sensació... Sóc una persona que vull arribar, però no sóc avariciós.

Tot sovint has hagut de viatjar arreu del món. Quina ha estat la teva trajectòria professional tant a Espanya, com a l’estranger?

És important obrir camí a fora. He viatjat per arreu de països del món. He estat a Thailàndia, Singapur, Alemanya, França, Rússia, Bielorússia, part d’Espanya. Moltes vegades és perquè una cosa et porta a l’altra. Des de la primera exposició que vaig fer al Palau de la Música de València al 2005, que ja fou una exposició d’una certa categoria, la gent ja va començar a conèixer el meu treball, a part dels crítics. Tot això va fer que comencin a passar coses fora a l’estranger. És molt important que quan surts a l’estranger t’inspiris en el país, en les vivències, en les coses que fas allà. A part, si puc resideixo un temps en el lloc, sobretot si hi he de fer una col·lecció dedicada al lloc.

Aviat celebraré el meu 50è aniversari i amb aquest motiu vull editar un petit catàleg i fer una retrospectiva del treball. Buscant documentació per a aquest tema, vaig trobar una de les col·leccions que vaig fer a Bielorússia el 2013, quan celebrava els 40 anys. Hi vaig passar 4 mesos. Vam fer una fusió entre el govern de la nació, un fotògraf d’allí i el meu treball. No hagués pogut presentar una exposició a Minsk si no hagués viscut les sensacions de la ciutat. És a dir, és molt bo obrir mercat per vendre, evidentment, però també és molt important que estiguis en el lloc i que visquis en el lloc per treure el màxim profit de l’obra.

Has fet moltes produccions en directe, acompanyades de música com a font d’inspiració. Creus que és necessari que una obra tingui un rerefons musical?

Pensem que l’artista ha d’estar sol a l’estudi, però també és molt important treure l’estudi a l’exterior, que la gent pugui admirar el què fas. Quan ha vingut algun amic o algun familiar a l’estudi a mirar com treballo, em diuen: “quina pau, quina màgia...”. Jo en aquell moment, quan treballo m’oblido que hi ha algú. La primera vegada que vaig fer un espectacle visual a l’exterior, va ser en silenci, i està bé, perquè la gent pot sentir, però si dintre d’aquest espectacle, perquè no deixa de ser un espectacle visual, introdueixes la música, la poètica, la dansa, és molt millor. Aleshores diuen que ets un artista multidisciplinar. M’agrada la música, m’agrada la dansa, m’agrada sentir un bon poema, m’agrada sentir una bona lectura...,si tot això ho uneixes, si està ben fet, és un còctel fantàstic, és èxit segur.

I per veure una exposició és convenient la música?

Penso que a les sales d’exposicions, a les sales temporals, a les sales de museus hi ha d’haver silenci quan mires una exposició. En aquell moment l’obra, l’artista, l’espectador han de dialogar en silenci.

Els teus quadres es poden veure tot sovint en programes de televisió. Actualment per exemple a la novel·la “Com si fos ahir” de TV3. Quina ha estat la teva experiència en aquest camp?

Era la primera vegada que treballava a TV3 en comissariat i que els decoradors, els interioristes o els escenògrafs escullen obra que situar-la en l’espai, al plató. El mateix que ha passat ara amb l’exposició Posidònia, que els comissaris han escollit obra de diferents artistes i l’han situat en l’espai. Això suposa que com a artista només arribes a veure la teva obra com a espectador. És un sistema diferent, però m’ha agradat molt. A partir d’aquí, arribes a molta gent i veus com el professional fa el seu petit museu per posar la teva obra. A “Com si fos ahir” va sorgir gràcies a contactes amb altres artistes i en aquest cas, obres meves es poden veure cada dia en un programa com aquest que té una gran audiència.

Aquest sistema, en els mitjans de comunicació i més en el cas de TV3, contribueixen a difondre l’obra, ja sigui en una telenovel·la, ja sigui en un decorat, etc. Recordo que a la Marató del 2021 vaig pintar una estora gegant, que semblava l’iris d’un ull. Quan vaig veure el resultat a la pantalla vaig tenir una gran satisfacció.

Què es per a tu l’art?

L’art és vida. No veig la vida sense art. Per a mi l’art és font de vida i és necessari per seguir en aquest camí de la vida. L’art és una manera de definir que estem vius. Que és molt bonic mirar, observar, sentir, fer. La creació és bonica. Particularment sense l’art no podria viure.

“Particularment sense l’art no podria viure”

Què pretens que transmetin les teves obres?

Que no deixin indiferent, que transmetin el que en cada moment està passant pel meu propi interior, però també per l’exterior, del que es viu, de les vivències. Evidentment, hi ha un factor de negoci que és el que et demanen les galeries, perquè has de vendre i has de treballar, però hi ha un moment determinat que l’artista es tanca a l’estudi i transmet el que està passant a la vida en aquells moments, que reflecteix les sensacions de guerra, pau, descontrols, moments, medi ambient, sensacions. Ha de deixar un missatge i aquest missatge als artistes se’ns dóna un do per crear-lo. A les obres que fas has de transmetre, no has de deixar indiferent ningú.

Creus que les obres han de provocar necessàriament un diàleg amb l’espectador?

Diria que han d’agradar o no agradar. Hi ha d’haver una interactuació. Moltes vegades la gent et diu que no hi entén d’art, però que li agrada, o li arriba, o li transmet sensacions. Això és important. Després ja entraríem en les persones que són enteses, que comprenen, que senten, que van molt més enllà. Penso que una obra ha de ser autèntica, ha de dir i ha de fer sentir, sigui rebuig o admiració.

L’obra té veu pròpia?

Sí, evidentment. Fa uns dies a la galeria de Madrid va venir una persona que no es va presentar inicialment, però resulta que era una de les grans restauradores del Museu del Prado. Després de fer un circuit per la galeria em va preguntar qui era l’artista que exposava. Li vaig dir que era jo, i em va comentar que les obres estaven vives, que darrera hi havia un fons, que hi havia una altra capa, que s’hi veia una altra manera de treballar. Penso que l’estat anímic et parla. També crec que la meva obra està viva, perquè no és una obra plana completament, sinó que diu moltes coses perquè les faig en el moment, les deixo reposar, després continuo i allí hi ha unes vivències i uns sentiments i aquests sentiments s’hi reflecteixen.

Quina evolució creus que ha seguit l’art en els darrers anys. Les tendències i els corrents, han anat variant al llarg del temps?

La veritat és que jo no he seguit cap moda. Hi ha un moment determinat que l’hiperrealisme agafa una força espectacular dins de totes les galeries i dins de tot el projecte artístic. Després anem al minimal, al conceptual, a les videoinstal·lacions, a les obres efímeres. Hi ha unes modes, però per arribar a aquestes modes abans has de treballar molt enrere per poder trobar el teu camí exacte i tenir una ressenya d’identitat. Jo no em cenyeixo a les modes, no hi he cregut mai. Crec en ser autèntic, en creure en tu mateix i en creure que el que fas és digne i treballes amb materials i amb processos creatius bons. Als Estats Units el Pop Art continua sent un referent, en canvi a diferents ciutats europees l’hiperrealisme continua sent molt latent. Però crec que cadascú ha de fer la seva pròpia marca.

Darrerament estant proliferant molt les experiències immersives en el món de l’art. Què en penses d’aquesta tecnologia. Podrà en algun moment substituir els museus?

No. Fa poc, a Madrid, en el projecte Posidònia em van posar una d’aquestes ulleres de realitat virtual per veure tot el fons marí tant d’Eivissa, com de Cambrils i de Dénia i la persona que ens feia l’explicació em va dir si volia pintar virtualment, amb uns comandaments. Et puc dir que fins i tot vaig sentir el tacte del pinzell, l’estudi el podies crear en una nau industrial espectacular, el llenç el podies agafar de les mides que volies, però i l’olor, la sensació, no es notava. Mentre jo estava dibuixant ells podien arribar a veure a l’ordinador el que jo estava traçant. És espectacular. Si a més, hi poguéssim afegir l’olor i les sensacions ja no sé que podria arribar a passar. Jo més m’estimaria que això no fos així.

L’any passat l’Ajuntament et va encarregar làmines commemoratives de la celebració d’aniversaris de grup de cambrilencs i cambrilenques, començant pel de la “Collita del 52” i seguin amb altres, que van tenir molt d’èxit. Ha estat una oportunitat d’entrar a moltes llars i donar a conèixer la teva obra?

Sí. Així ho vaig transmetre al primer moment. Quan se’m va fer la primera comanda i em van proposar fer una làmina o un dibuix sobre Cambrils, en aquell moment em va sortir de l’ànima acceptar-ho, perquè si eren persones de Cambrils, que feien una celebració, per què no fer una cosa original?. Vaig fer unes làmines, totes diferents i que arribessin a les llars de les persones que celebraven l’aniversari. M’agradava que tinguessin un David Callau a casa seva i al mateix temps que això també generés un valor a Cambrils, en el sentit que hi hauria gent que s’ho voldria emmarcar i generaria una economia afegida. Ho vaig fer molt content i d’aquí m’ha sortit una proposta expositiva que tinc en ment de fer un projecte. És aquí on el treball t’ensenya que poden passar coses. Estic molt content del que he fet, perquè per a mi Cambrils és una referència i arrand’aquest treball passejar amb el meus pinzells, les meves aquarel·les i les meves tintes per les zones i carrers de Cambrils va ser un plaer.

Ja hem comentat abans que havies participat a l’exposició col·lectiva “Viu la Posidònia”, conjuntament amb artistes d’Eivissa i Dènia, coincidint a la Fira de Fitur de Madrid. Que t’ha suposat aquesta experiència?

Inicialment pensava que era una exposició bàsica d’un parell o tres de dies i entre el comissariat que et ve a veure la sala, entre que necessiten una setmana per muntar, mentre, la galeria està tancada, després la inauguració, etc. hi ha un procés de muntatge que penses que s’ha fet molt gran, però cedeixes un espai, el cedeixes amb tot l’honor i amb totes les ganes del món. El resultat de la col·laboració mútua sempre es positiu. Sempre dic: “Fes i rebràs”. Doncs hi ha hagut un retorn de tot això. Per a mi ha estat una exposició molt digna, molt correcta, molt ben presentada. La gent ha sabut alguna cosa més de la posidònia mitjançant l’art, però a més, hi he tingut molts bons contactes i això ha estat molt bo. O sigui que realment des de Cambrils s’obre una porta a un espai que jo tinc a Madrid, però ells m’obren altres portes per conèixer altres artistes i també altre propostes. Si vas amb humilitat i no vas amb la creença que tu ets el millor, tot i que quan estàs dintre l’estudi has de creure en el que fas, les coses es van obrint. Crec que es generaran dues propostes molt interessants a partir d’aquesta trobada.

De les obres o col·leccions que has produït en tens alguna que per tu sigui especial?

Sí. En tinc dues molt especials, podria dir-ne tres fins i tot. Escoltar la trucada del comissari del Palau de la Música de València el 2004-2005 que quan li va arribar l’obra que havia fet per a una exposició, em va trucar i em va dir: enhorabona David, això sí és pintura. Està tot preparat perquè vostè vingui i vegi com hem disposat les dues sales del Palau de la Música. Hi vaig anar i quan vaig arribar a l’edifici les llàgrimes d’emoció se m’escapaven i pensava que en els sis mesos de treball havia fet una bona obra. Estic molt satisfet de la col·lecció “Amares”, que va ser importantíssima en el meu trajecte.

Després també hi ha dues coses molt importants: Després d’aquesta exposició, el 2005 arribo a la Sala Àgora de l’Ajuntament de Cambrils amb una proposta bastant forta. La pèrdua d’un gran amic m’inspira a fer un treball dur, conscient amb el que estava passant, però molt fort de sentiment.

A continuació vaig fer l’escenografia del “Nadal Mercat” de Tarragona el 2005 – 2006. Va ser un moment molt bo. Són les tres propostes que projecten la meva trajectòria molt més enllà i és a partir d’aquell moment que les meves obres comencen a sortir a fora. Del 2005 al 2009 van ser uns anys molt importants per a mi.

En quins projectes estàs treballant actualment?

Ara estic en un projecte per a un espectacle visual a Andalusia, que es va quedar aturat durant la pandèmia. Es diu “La creación”. És un projecte molt agosarat perquè s’uneixen diferents disciplines, la música, el teatre i la dansa. També he presentat una proposta perquè tot aquest projecte de visualització de les arts aplicades, es pugui veure a Catalunya. A la vegada, estic treballant en una escultura i també estic preparant dues exposicions a nivell estatal. Després de la pandèmia s’havia quedat tot una mica aturat i ara s’ha tornat a engegar. També treballo en una escultura privada. En aquests moments és un no parar. L’única cosa que s’ha quedat una mica estancada és la proposta que havia presentat al Teatre Bolshói a Rússia.

Però el més imminent són dues exposicions fortes, una es presentarà a Arco i l’altra pels voltants de l’abril.

En les teves obres hi apareix recurrentment la dansa. De vegades la gent em pregunta el perquè de tanta dansa. Doncs potser per aquesta sensibilitat que tinc. De petit volia fer dansa i se’m va dir que no per qüestions de la vida. Penso que en la dansa hi ha un moment que has d’aturar-te perquè el teu cos et posa límits, en canvi amb l’art encara puc seguir ballant al meu estudi, amb la meva pintura i la dansa continua.

Ets un artista conegut a arreu , però ets reconegut a la teva terra?

Crec que no puc dir que no sigui reconegut a la meva terra. Tot i que vegades es peca d’una certa enveja. Hi ha moltes sensacions i hi ha gent que es pensa que tothom t’ho regala tot. Una cosa sí que tinc clara i és que la constància, el ser autèntic i treballar et porta el fruit. Sí que estic reconegut. Has de fer el teu camí i t’has de deixar d’escoltar certes coses, no pots agradar a tothom. Com deia aquesta setmana un dels comissariats amb el que he estat: “que parlin, va bé que parli la gent”. També recordaré les paraules d’un gran artista: “que el camí sigui llarg”. Crec que encara tinc molt de camí i encara he de fer moltes coses.

Què ha significat l’escultura “El Pla de les Serenes”, situada al Mollet de Cambrils en la teva carrera professional?

Un abans i un després com a revolució persona – artista – cambrilenc. Va ser un batibull. No sempre tothom ha sabut que aquesta escultura havia de ser commemorativa, un referent per una gent que va perdre la vida en un temporal. Tothom ha vist que era una obra faraònica, que costava un dineral, però poques persones han arribat a veure que hi ha darrera de l’escultura.

Amb això vull dir que en el Pla de les Serenes és una obra molt gran, és involucrar-te dins un projecte en el qual hi havia moltes coses a explicar. Era un tribut a una gent que va perdre la vida, però que al mateix temps no tenia que ser un element funerari, al mateix temps havia d’estar molt fotografiat, tenia que estar en un espai obert. És una cosa gran que he fet a la meva vida i que ha suposat que hagués de prendre certa distància per no enfadar-me.

Aquests darrers dies he estat a Nova York per un projecte de pintar en directe i estava buscant respostes del projecte escultòric per d’aquí a un temps. Mentre anava veient escultures per tot arreu, per Instagram em va arribar una fotografia del cap i el cos de les sirenes i vaig pensar: “Que estàs buscat David? Si el que has fet està molt ben fet, és impressionant”. No pot agradar a tothom, evidentment, però n’estic molt content. Has de ser tu mateix. Jo sóc la sirenes, jo sóc les marines, jo sóc els rostres, jo sóc el David Callau i pinto i treballo d’aquesta manera. Llavors penses que no has de buscar a fora el que ja tens aquí, és la inspiració i la manera de treballar.

Com veus el món de l’art a Cambrils, quant a artistes i a exposicions?

A Cambrils, com a artistes crec que cada vegada ens hem anat cultivant més, hi ha molta més gent, som molt prolífics, persones mot respectables en el seu treball, en el nostre treball i penso que hauríem de poder sortir més enllà. Suposo que hi haurà molts artistes que ho faran i també d’altre que no ho necessiten.

Quant a exposicions crec que necessitaríem algun espai una mica més gran per poder exposar i també tenir un petit museu o unes sales suficientment grans per poder mostrar i admirar obra. Segurament que hi deu haver obres de diferents biennals o de diferents concursos de pintura de diversos artistes o entitats que han donat una obra a l’Ajuntament i no es poden veure. Crec que la cultura ens queda a tots els nivells curta, tot i això, penso que les persones que estant fent aquest treball a Cambrils ho estant fent molt bé, però es necessiten més espais.

Tot sovint sentim a parlar que Cambrils té una llum i un color especial. També ho creus així? El mar, el cel, la llum, els colors, les postes de sol, les albades, són font d’inspiració pels artistes?

Sí. Penso que sortir per Cambrils en certs moments, tant de matí, com de tarda, de matinada o tarda-nit tenen una màgia molt especial. Estem en un lloc privilegiat. A València diuen que ells tenen l’efecte albufera, l’efecte mirall. Aquí tenim aquesta part del port i la part de la terra, de les muntanyes, la part de la terra llaurada. És una fusió on tens la natura plena, el mar, tot plegat té una font d’inspiració espectacular.

Cambrils és un quadre amb múltiples tonalitats canviants que atrau i atrapa artísticament i del qual t’enamores i sents la necessitat d’immortalitzar en una obra. Estaries d’acord en aquesta definició?

Sí. Estic d’acord que ha estat i és font d’inspiració per a molts artistes. Jo mateix he estat molt recurrent amb les vistes de Cambrils, amb els paisatges i la terra de Cambrils i crec que les arrels, la casa no es poden abandonar mai. És una ciutat amb una plasticitat molt autèntica, ho trobes tot i amb això faig referència a aquestes làmines que he fet dedicades a Cambrils, on he trobat una plasticitat absoluta. És que ho té tot!!!. A més, la gent de Cambrils també inspira, és fascinant.

“Cambrils és una ciutat amb una plasticitat molt autèntica, ho trobes tot”

Fa poc que s’ha fet públic que se situarà una escultura a la renovada plaça d’Aragó i que serà una obra teva. Què t’ha semblat aquest encàrrec i quina orientació li donaràs?

La comanda que se’m va fer és que l’obra havia d’estar inspirada en la Rambla de Jaume I, la plaça d’Aragó, el barri, pescadors, les dones que els esperen quan arriben de la mar. És una barreja bastant complicada. Amb aquestes idees la font d’inspiració que em va néixer va ser que el front litoral abraçava aquesta nova Rambla, donant-li una nova mirada de passeig. L’he titulada “L’abraçada”, perquè voldria que donés aquesta sensació.

Finalment és una escultura dedicada a aquesta planta marina, la posidònia, representada per unes tires que s’engalzen i que no arriba a molta alçada, formant unes tires que pugen cap el cel i que s’inunden d’aigua, una aigua que comporta també un referent a les meves obres com són els peixos, molt més aerodinàmics, que van navegant en orientació a les agulles del rellotge i unes bombolles que li donin fluïdesa. Pot ser que també introdueixi alguna galera perquè sigui més identificaria de Cambrils (comenta somrient). Pensant que estem introduint el mar a la terra, crec que hem d’anar cap a la construcció d’una obra elegant, digna i molt estètica. També espero que estigui molt ben il·luminada. Les escultures, a la nit, han d’estar ben il·luminades perquè tinguin més vida (tenint en compte, naturalment, les actuals limitacions horàries i de consum). En definitiva, crec que serà una escultura bonica, subtil, serena i amb màgia.

Fins aquí l’entrevista David. No sé si vols afegir alguna cosa més?

Només que jo no puc estar en cap lloc del món sense tenir molt clar d’on vinc. Sempre tinc molt present Cambrils. Per raons de feina passo moltes estones fora del poble, però estigui on estigui necessito Cambrils, necessito sentir-lo com el sento i transmetre’l en les meves pinzellades.

“Estigui on estigui necessito Cambrils, necessito sentir-lo com el sento i transmetre’l en les meves pinzellades”

Aviat hauré de tornar a Bangkok i altres zones asiàtiques, però la meva inspiració, el treball, els colors de Cambrils sempre m’acompanyaran. També dir que espero continuar fent coses, evidentment per guanyar-te la vida, però quan Cambrils, em demana alguna acció l’afronto amb l’esperit de: “fes i rebràs”. Aquesta correspondència és importantíssima.