Estampes cambrilenques / Abril 1989

El dia 20 d'aquest mes d'abril (1989) s'ha acomplert el primer centenari de la portada de l'aigua als domicilis de Cambrils i també de la inauguració de les primeres fonts públiques de què va gaudir la nostra vila. És un esdeveniment important i una efemèride molt notable que cal remarcar com cal. L'Ajuntament ho farà inaugurant una font-brollador que serà coneguda com la Font del Centenari; nosaltres ho fem des d'aquesta 'estampa' tot rememorant els actes que es van celebrar, ara fa cent anys, amb motiu de la inauguració de les noves fonts.

És evident que, en un treball del tipus que fem sempre en aquesta pàgina de la nostra publicació, no és possible de fer un estudi de la qüestió de les aigües a Cambrils, tot i reconeixent que seria prou interessant. També, avui, marxaria de la qüestió puntual que ens hem proposat de glossar. Però sí que, encara que sigui de passada, cal dir que abans que els cambrilencs poguessin obrir l'aixeta de l'aigua a casa seva, ara fa cent anys, els veïns s'abastien del líquid element dels pous que molta gent tenia a casa seva o bé de les mines, que tenien la seva boca molt a prop de les muralles o als voltants del poble, llocs que avui estan del tot inserits en ple nucli urbà. Posem per exemple la Font de la Riera, al raval de Gràcia; la Font de Lloberes, darrere l'actual edifici del Mercat Municipal, o la dels 'Tontos', prop de l'estació del ferrocarril, a l'actual carrer de Barcelona. Aquestes 'fonts' no eren pas altra cosa que mines que, en aquells llocs, treien la seva aigua a l'exterior, on es feia assequible als veïns.

Ara fa cent anys, els veïns s'abastien d'aigua dels pous que molta gent tenia a casa seva o bé de les mines, que tenien la seva boca molt a prop de les muralles o als voltants del poble, llocs que avui estan del tot inserits en ple nucli urbà

Fàcilment es comprèn que aquest abastament d'aigua per cuinar, ús de boca i rentar la bugada comportava les seves gens petites dificultats, però, com que mai s'havien experimentat situacions més còmodes, els cambrilencs les tenien com les més normals del món. Avui és poc menys que impensable anar a buscar un càntir d'aigua a la font, com també ho és anar a la platja a peu, o a l'inrevés, quan tothom té l'aigua a casa i només cal obrir l'aixeta, o tothom té el cotxe a la cantonada i només cal engegar. Però no sempre ha estat així i ho tenim molt clar els que ja portem anys damunt les nostres espatlles.

I així van anar passant anys i panys. Però va venir un moment en què l'Ajuntament es va plantejar de canviar la situació de facilitar als veïns l'accés a l'aigua. L'historiador local Josep Serra i Dalmau ens conta com va anar la cosa. Es va tenir una sessió municipal el 13 de desembre de 1873, que va ser presidida per l'alcalde Timoteu Bassedas i Domènech, i en aquesta sessió es va proposar i aprovar de portar al poble les aigües de la mina del Bru, situada al nord de la població i prop del que, amb els anys, seria el camí del cementiri. Hi havia, però, dificultats dineràries i es va deixar el projecte per a més endavant.

Va ser l'any 1878, ja amb un altre alcalde, Pau Vidiella i Garsot, que van sortir a subhasta les obres per portar l'aigua. La subhasta va quedar a favor d'un minador (un de tants oficis perduts amb el temps) que era de Cambrils mateix, Josep Matas i Dalmau, que va oferir de fer l'obra al preu de tres pessetes i vint-i-cinc cèntims la cana de mina, i vuit pessetes per cana de volta. Aclarirem que una cana era una antiga mida de longitud usada a Catalunya i d'altres parts de la Corona d'Aragó, dividida en vuit pams; aproximadament, doncs, un metre i seixanta centímetres. Les obres en el seu conjunt van costar 8.429 pessetes i es van fer efectives amb el producte de la subhasta d'uns terrenys sobrants de la via pública, davant de la mar, i que avui correspondrien a la continuació del passeig Miramar, al costat del restaurant Marina. Aquests solars mai no es van arribar a edificar i, no fa pas massa anys, encara van ser motiu d'un plet entre els presumptes hereus dels antics propietaris i els organismes oficials. Al producte d'aquesta venda, l'Ajuntament encara va afegir-hi 2.000 pessetes del seu pressupost anual.

Pel que fa a l'execució pràctica de les obres, podem deduir ben clarament que la inflació monetària no seria pas com ara, ja que aquestes obres, subhastades el 1878, no es van realitzar fins el 1889 o uns mesos abans, tota vegada que l'acte inaugural va tenir lloc el 20 d'abril d'aquest darrer any.

Abans de descriure aquest acte, que va revestir tota la solemnitat que precisava una millora tan important, i que traurem d'una acta aixecada el mateix jorn inaugural, cal dir que l'aigua es va dur als domicilis dels cambrilencs que ho van demanar, que pagaven el cànon corresponent, amb els diners del qual es van fer efectives les despeses produïdes per la col•locació de les canonades i la construcció de dues fonts monumentals, que van ser aixecades una a la plaça Major de la vila, com es pot veure en la foto, i l'altra a la plaça de l'Església. La primera era coronada per una estàtua femenina a tall de matrona i la segona per un ornament en forma de copa o gerro. Les altres dues fonts eren situades una al carrer Major i l'altra al començament del carrer de Sant Plàcid, tocant a la torre cantonera que llavors hi havia en el mateix lloc on hi ha la font actual. Pràcticament, amb lleugeres variants d'emplaçament, les quatre fonts encara existeixen avui, si bé van ser enderrocades les fonts monumentals, que, per altra part, tampoc no tenien massa valor artístic.

L'acta explica com la corporació municipal va assistir a la Missa Major, en què va predicar el P. Josep Sansa i Castellarnau, superior de la comunitat dels religiosos de la Sagrada Família. Acabada la missa i en processó, els veïns, presidits pel batlle, un tinent d'alcalde, dos regidors i el secretari, juntament amb el jutge, la clerecia i una banda de música, van anar fins a la font de la Plaça, que va ser beneïda pel rector Mn. Josep Grau, i es cantà seguidament, a la mateixa Plaça, un Te Deum d'acció de gràcies. Tot el seguici retornà fins la plaça de l'Església, on va ser beneïda també la segona font. Després es va entrar un moment a l'església per anar seguidament cap a la Casa de la Vila, on va acomiadar-se l'acompanyament.

Han passat cent anys i això, ara, ja sembla una història de ciència-ficció.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques