L’Oncle’s Band va presentar ahir, al Teatre del Casal, un programa mariner de principi a final. L’agrupació cambrilenca va convidar al públic a embarcar-se en un vaixell que els portaria per la Mediterrània —“de Algeciras a Estambul”, com diria Serrat— i l’Oceà Atlàntic, escoltant la música de cadascun dels pobles que es banyen en les seves aigües.

Amb l’estil còmic que els caracteritza, els Oncles van presentar cançons d’artistes tan variats com The Beatles, Charles Trenet o Lluís Llach, sempre amb versions traduïdes al català. Liderats musicalment per la trompeta de Marc Seguí, la banda aconseguí impregnar-se de les tradicions de cada cultura i de les característiques de la seva música. Aquest vaixell, capitanejat per la veu de Pilar Palomo va atracar en ports com els d’Atenes, Liverpool o Nova Orleans.

Com en totes les seves actuacions, Montserrat Parra va ser l’encarregada de narrar la odissea en que les cançons encaixaven, una darrere l’altra, com si llegíssim un conte en comptes d’escoltar a una banda. La interpretació de l’Oncle’s Band s’assenta sobre la base rítmica de Dani Morell, bateria, i Jordi Benaiges, baix; però també sobre l’harmonia del teclat de Pep Pellicer i la guitarra de David Fité. Tothom va participar en uns cors que van donar consistència a la interpretació. La construcció vocal que va tocar sostre en el sea shanty en el que tots van prendre part a capella.

El destacat paper de Seguí no es va limitar a la trompeta, doncs també s’atrevia amb l’ukelele i la flauta de bec, instrument que li va donar un color diferent a cançons com Sailing de Rod Steward. Pellicer també va agafar l’acordió en algunes cançons, però des del teclat ja podia jugar amb les possibilitats que li oferia el sintetitzador. Aquesta varietat instrumental va enriquir un programa que va allargar el concert gairebé dues hores.

Amb el retorn del vaixell a port cambrilenc el concert va arribar al seu final. Abans de marxar, Parra va agrair la “insistència” —volia dir “assistència”— i l’Oncle’s Band va oferir una darrera cançó dedicada a “tots els avis i àvies” que han fet la mar. “Gràcies a ells som el que som, encara que potser no els hi agradaria que fóssim comediants, però segur que pujarien a l'escenari a cantar amb naltros”, un últim acudit per acomiadar una travessia que va portar al públic del Teatre del Casal pels ports més coneguts del Nou i el Vell Món.