Un cel de plom descriu el patiment i la reclusió de Neus Català i altres dones, presoneres de l'exèrcit nazi, al camp de Holleischen. La cambrilenca Núria Adrián, que s'ha estrenat a la pantalla gran amb aquest film, encarna l'amiga de Neus Català (Nausicaa Bonnin) al camp de reclusió i de treballs forçats. Revista Cambrils ha pogut parlar amb les dues actrius que ens han explicat detalls del rodatge de la pel·lícula i el que ha representat per a elles reviure aquesta història.

Neus Català, l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis

Josep Carner deia que l’exili polític és un clima mòrbid. Si la Neus Català hagués estat present a la conversa, potser hi hauria afegit que, a part de mòrbid, si t’allunyen i t’enfonsen entre els barrots d’un camp de concentració, també es torna un clima tenebrós. ‘Un cel de plom’ és una pel·lícula dirigida per Miquel Romans que, a partir de l’obra homònima de la periodista Carme Martí, narra la història de resistència de la Neus Català, l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis, traspassada ara ha fet quatre anys. Destacada per la seva labor de lluita i resistència feixista, va ser una gran defensora dels drets humans. També una dona de gran intel·ligència i cultura, forta, conscient de les mancances i de les injustícies polítiques de l’època; germana, amiga, companya; però també deportada i supervivent. I així ho ensenya la pel·lícula, a través de personatges molt ben adaptats a la novel·la i una narració a vàries capes temporals que amplia la visió general per acompanyar la trama.

Cambrils té la gran sort de què el seu talent també ha fet possible tirar endavant la pel·lícula: la psicòloga i actriu cambrilenca Núria Adrián participa en el llargmetratge al costat de la Nausicaa Bonnín i un grup de dones sublim, que han acceptat un repte titànic.

La Nausicaa Bonnín, actriu protagonista, parla del repte que ha suposat encarnar una persona com va ser la Neus Català: “la responsabilitat era molt, molt gran. La Neus ha sigut un personatge real i molt conegut a escala nacional, i tenia un caràcter molt fort i marcat. La responsabilitat, doncs, era doble: a part d’haver de fer justícia a un gran llegat, també hi ha gent viva –com per exemple, els mateixos familiars— que la van conèixer i que esperen que la imatge que es recreï sigui fidedigna”. En aquests mateixos paràmetres s’explica la Núria Adrián, que representa la Tití (amiga íntima i protegida de la Neus a Ravensbrück): “Per mi va ser molt difícil des del principi. Al final, aquest és el meu primer projecte així a gran nivell. Ens vam recolzar molt entre totes les companyes i d’aquesta manera, cada una, podia anar formant el seu personatge. Hi havia risc que aquest conjunt no fos harmoniós, però entre totes vam saber trobar el nostre lloc i la nostra inspiració. Acabava cada jornada –jornades llarguíssimes, especifica— de rodatge amb el cor ple”.

Nausicaa Bonnin: “Mai es mira des de la perspectiva del que pateix a terra, acotxat. Sempre es mira des de la perspectiva del de dalt”

Als llocs mòrbids i tenebrosos no hi són massa clares les separacions entre el bé i el mal, inclús costa mantenir a ratlla la línia que separa el passat i futur. La pel·lícula, com veureu, es belluga per racons que encaixen perfectament aquí, però també hi ha un lloc importantíssim des d’on es mou l’acció, tota l’estona: l’esperança. La Núria diu que fer de Tití li ha fet veure l’altra cara de la moneda: “coneixem la part agònica, és la que ens porten explicant des que som petits, però tan certa com aquesta també hi ha la part de la llum i l’esperança. A mi em va sorprendre molt entendre com un grup de dones que es troben en una situació tant i tant al límit de l’existència humana s’uneixen, riuen, s’estimen i s’arriben, fins i tot, a donar la força necessària per sobreviure”. La Nausicaa, per part seva, especifica la dificultat que va patir per trobar el to adequat, perquè no volia acabar repetint clixés sobre l’holocaust: “tenia molt clar que el que no volia era fer pornografia de la imatge dels deportats. La mirada interessant de la pel·lícula és aquesta voluntat de no entrar en la part morbosa, on només es parla i es recrea el patiment, sinó que acaba sent una pel·lícula que parla, sobretot, d’esperança.” “Mai es mira des de la perspectiva del que pateix a terra, acotxat. Sempre es mira des de la perspectiva del de dalt. Sabem perfectament què feien els nazis, però no sabem gairebé res de les petites coses que ajudaven a fer que una persona empresonada i portada al límit arribés a sobreviure”, sentencia la Núria.

Una de les coses que les actrius més destaquen del rodatge és el fred –també la neu imprevista—. “No estava previst rodar amb neu, teníem contractats efectes especials que a última hora vam haver de declinar. Nosaltres en aquells moments només pensàvem: però elles, com ho feien per sobreviure? Les actrius treballàvem amb tèrmiques. L’únic pensament recurrent que tenia aleshores era: “no els estic fent justícia”, perquè el que jo vaig sentir durant les sis setmanes de rodatge no arribava ni a una desena part del que aquestes dones van viure”, recalca la Núria.

Tant la Núria com la Nausicaa coincideixen en el fet que aquesta pel·lícula hauria de tenir, sobretot, un recorregut en l’àmbit educatiu. Crec que és un desig compartit de tots els que sortim de veure-la. L’adaptació de l’obra de la Carme Martí era una necessitat en imperatiu, i la feina que el Miquel Romans ha fet –juntament amb tot l’equip— per plasmar-la a la gran pantalla ha sigut titànica. Que el testimoni de tota aquesta existència quedi en constància a través de totes les imatges que deixa. I que mai, mai, es perdi.