Estampes cambrilenques / Juliol 1982

La seva celebració el dia 16 d'aquest mes em dóna peu a fer una exposició dels meus records d'aquesta festa que, en el curs dels anys, ha anat sofrint les variacions que li han anat marcant els temps.

La història de la Mare de Déu del Carme, patrona de la gent de la mar, encara que sigui un patronatge una mica oficialitzat, no massa antic i bastant empenyut, no té, sembla, a Cambrils massa solera. Com a molt podria segurament remuntar-se a l'època de la fundació de la parròquia de Sant Pere, als anys seixanta del segle passat. Uns cent deu o cent quinze anys.

Quan s'esdevenia la malaltia greu d'una confrare, li era portada a casa una petita imatge de la Mare de Déu del Carme i, per sorteig o per rotació, la resta de confrares estaven obligades a anar a vetllar la malalta o bé a pagar a alguna persona que ho fes en representació d'ella

Com que llastimosament l'arxiu d'aquesta parròquia es va perdre en els fets de l'estiu de 1936, ens és avui molt dificil de poder saber dades concretes amb referència a la fundació de la seva confraria i als cultes que li eren dedicats. Però, així com escorcollant l'important i ben conservat Arxiu Parroquial de Santa Maria es troben moltes dades sobre l'altar i la confraria de Sant Pere, que els pescadors de la vila tenien en aquella parròquia quan encara no existia la parròquia del port ni en aquest sector de la vila hi havia cap església, en canvi mai hem trobat ni una lletra que fes referència a la Mare de Déu del Carme. El més probable, doncs, és que en fundar-se la nova parròquia i en el temps que era traslladada la confraria de Sant Pere a la recentment creada demarcació parroquial, es pensés en la fundació d'una confraria essencialment femenina sota l'advocació carmelitana, devoció per altra part molt estesa en tot el món catòlic i especialment en el nostre país.

En les estructures parroquials mantingudes fins fa poc, havien tingut una forta incidència les congregacions i confraries. Aquestes tenien una distribució general i particular segons les condicions dels fidels i les devocions específiques de la gent que integrava la comunitat parroquial. Però, això sí, mai hi faltava una confraria per a noies solteres (Filles de Maria, Verge del Roser o d'altres) i una per a dones casades (la Mare de Déu dels Dolors, en molts casos, que és una devoció que van estendre molt els Servites en èpoques passades). Així, doncs, en fundar-se la nova parròquia i veure's amb la necessitat d'establir una confraria per a senyores casades, aquesta va posar-se sota d'advocació de la Mare de Déu del Carme per la seva vinculació amb la gent de la mar.

Així sembla que devia anar desenvolupant la confraria la seva missió de mantenir la devoció mariana, i també, cosa molt pròpia d'aquell temps, les motivacions mutualistes d'ajuda a les confrares en cas de necessitat, malaltia o fins i tot a l'hora dels sufragis en cas de mort. Quan s'esdevenia la malaltia greu d'una confrare, li era portada a casa una petita imatge de la Mare de Déu del Carme i, per sorteig o per rotació, la resta de confrares estaven obligades a anar a vetllar la malalta o bé a pagar a alguna persona que ho fes en representació d'ella. I, naturalment, era especialment assistida també en l'ordre espiritual. Però sempre, almenys aquesta és la nostra impressió, va mantenir i segueix mantenint ara encara aquest caire de confraria de casades.

I amb respecte a la celebració de la seva festa, almenys fins l'any 1936 i també els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, va ser únicament i exclusiva una diada religiosa i femenina. Als cultes, solemníssims segons els ritus i els costums d'aquell moment: Missa de Comunió general; missa amb ministres, cantada i amb orquestra; a la tarda rosari, trisagi carmelità i processó, també en tern eclesiàstic i acompanyament d'una banda de música. Però, això sí, tot per a dones soles, ja que els homes en res hi intervenien ja que les barques sempre sortien a la mar en un temps en què fins i tot era possible que no tornessin de nit a casa si el vent no els era favorable o, ja en temps propers, eren a la mar dotze hores diàries.

Ja més tard, ben entrada la dècada dels quaranta, el govern i les institucions de la marina van autoritzar la festa, i manaven que les barques no sortissin a pescar; les autoritats municipals, polítiques, militars i gremials assistiren a la missa solemne i els homes començaren a anar a la processó de la tarda. Aquesta, durant una sèrie d'anys, per la seva bellesa, assistència, seriositat i pel corprenedor marc que l'envoltava, va constituir un vertader esdeveniment religiós. I també va ser en aquell mateix temps que van anar afegint-se a la festa alguns actes de caire profà ja que, durant una bona colla d'anys, era en aquesta diada quan els joves que havien de marxar a fer el servei en les unitats o destins de la Marina de Guerra o de la Infanteria de Marina aprofitaven per fer un ball i altres actes, que prenien el caire de comiat temporal de la vida civil.

D'una dècada ençà, la secularització dels nostres ambients, la massificació turística bona part concentrada al sector del port, la gran incidència del món automobilístic en la vida d'ara, que ha fet que els nostres carrers es convertissin en un garatge immens amb dificultats de pas, almenys d'una manera fins a cert punt còmode, han aconsellat la supressió de la processó, que era en realitat la gran manifestació externa de la festa i també, per raons de feina i de refredament general, ha disminuït la pròpia assistència als cultes religiosos del temple, que han quedat reduïts al mínim.

El resum de tot això és que les barques i els pescadors continuen fent festa, la significació religiosa de la diada se n'ha anat a rodar i la festa és només celebrada amb balls i altres tipus d'actes de caire profà que han anat canviant poc a poc el signe de la diada. Que hi farem! De totes maneres, i encara que aquest sigui el signe dels nostres temps, jo diria que amb una mica de bona voluntat per part de tothom la festa podria mantenir el caire tradicional que durant més d'un segle li ha donat personalitat. Provem-ho?

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques