Estampes cambrilenques / Juliol 1986

Molts pobles han donat al món personalitats que han destacat en alguns aspectes del quefer humà. Cambrils en té una bona llista, uns amb noms brillants, coneguts arreu de l'univers; d'altres han sobresortit més modestament en aspectes menys transcendents i només són coneguts en parcel·les determinades o per fets concrets.

Un d'aquests és Paulí Pallàs i Latorre, un cambrilenc ben original, la vida del qual, plena d'idealisme i d'afany d'aventures, anem a escatir. Pallàs va néixer a la nostra vila el primer dia del mes de desembre de 1862 i fou batejat el dia següent en les piles de la parròquia de Santa Maria pel vicari Mn. Francesc Fortuny, que li imposà els noms de Paulí, Francesc i Plàcid. Els seus pares, Pascual Pallàs i Francesca Latorre eren, respectivament, de Maella (Saragossa) i de Gerri (Lleida) i sembla que no tenien ascendents, ni lligams de parentiu amb la gent de Cambrils. L'ofici del pare era el de picapedrer i estava empleat en les obres de construcció de la via del ferrocarril de la línia Barcelona a València, que en aquell temps s'anava estenent pel nostre terme i pels termes veïns. Això sembla confirmar-ho el fet que el padrí del noi, Francesc Lasuén, era també picapedrer i segurament company de treball del pare. Per tant, el naixement a Cambrils d'en Paulí seria potser una mica circumstancial, encara que no sabem el temps que els pares romandrien a la nostra vila, on possiblement van passar anys, atesa la lentitud d'unes obres de tanta envergadura en aquells temps.

De fet, en els llibres de registre consultats no figuren ni el casament dels pares, ni el naixement d'un germà, Adolf, possiblement més jove que Paulí, i això vol dir que no van desencaminades les observacions que hem fet més amunt.

No sabem doncs els anys que tindria el petit Paulí quan els seus pares van deixar Cambrils, ni tampoc sabem res de la seva infantesa, que segurament deuria ser dificultosa com la de tots els nois fills d'obrers, en aquella època.

Paulí Pallàs i Latorre és un cambrilenc ben original, la vida del qual, plena d'idealisme i d'afany d'aventures, va acabar amb el seu afusellament l'any 1983, condemnat per l'atemptat contra el capità general de Catalunya, Arseni Martínez Campos

El retrobem a Barcelona, jove ja, i caixista d'impremta de professió, i això vol dir, almenys, instruït, cosa que deuria haver representat un gran esforç tant per a ell com per als seus pares.

El gremi de caixistes i impressors era històricament, en els temps del nostre biografiat, el que més homes havia donat a l'anarquisme internacional, cosa fàcilment comprovable llegint les biografies dels grans personatges d'aquesta concepció de l'ordre o del desordre social, depèn com el vulgueu entendre. I també el nostre Pallàs va seguir la tònica general, i es deixà influir per aquestes idees, que quasi podem intuir ben certament que no havia heretat dels seus pares i avantpassats, que eren ben honrats, segons l'afirmació del seu advocat defensor en el procés que el va portar a la mort.

Sabem que tenia una forta inclinació a la lectura i que era en les biblioteques on passava les estones de lleure, i també que va casar-se jove, amb una noia costurera.

Sembla també que va viatjar i que va estar alguna temporada a França i a Itàlia, on va conèixer personalment un dels teòrics de l'anarquisme d'acció, Enrico Malatesta, amb qui va viatjar a l'Argentina i al Brasil. Va retornar, no sabem exactament quan, a Barcelona, però sí que deuria ser en un moment (a l'entorn de 1890) en què l'agitació anarquista començava l'època de la seva major virulència. Pallàs va conèixer Santiago Salvador, el que més tard llençaria les famoses bombes del Liceu, de qui va fer-se molt amic i amb el qual va fundar el grup anarquista Benvenuto Salud. Es dedicà per altra part a la tasca il·legal de passar sal a Barcelona, i així evitava de pagar l'impost dels consums. L'anarquisme, mentre, s'anava esllavissant per la pendent d'una cada vegada més accentuada violència, i els atemptats terroristes se succeïen amb una freqüència preocupant i tremenda. Les autoritats castigaven, moltes vegades sense raó, tot aquell que fes olor de dirigent obrerista, i torturava amb crueltat fins i tot innocents, els quals volien obligar a fer declaracions i delatar, i això sense buscar solucions adequades als problemes latents de la classe treballadora.

Els anarquistes, per la seva part, deien que "els reis, emperadors, presidents i sacerdots de totes les religions són els autèntics enemics del poble: destruint-los a tots i, el mateix que ells, a totes les institucions, jurídiques, polítiques, civils i religioses" (manifest de Romanya), i la consigna de Ropotkin, "Revolta permanent mitjançant la paraula, l'escrit, el punyal, el fusell i la dinamita", feia estralls en les idees dels anarquistes catalans i espanyols.

No sabem els motius concrets que van impulsar Pallàs a fer ús de la violència; si en tenia de personal o només eren les idees generals que imperaven entre els anarquistes en aquell moment històric. El cas és que va posar-se en contacte amb un anarquista italià, anomenat Momo, que va proporcionar-li dues bombes de les anomenades Orsini, que eren formades per dues mitges taronges de ferro colat ben ajustades i amb un eix també de ferro colat que les subjectava perfectament, amb divuit forats, a manera de fumeretes, que portaven cadascun un pistó; la metralla era constituïda per claus de ferrer i la dinamita s'inflamava i produïa l'explosió quan el pistó havia encès el fulminant per la força del propi pes de la bomba i la que agafava per l'impuls de la força amb què era llençada. Tenien uns deu centímetres de diàmetre en la seva part mitja i pesaven uns tres quilos.

Pallàs no va portar les bombes a casa seva; vivia a Sants, que llavors encara era un poble independent, al carrer de Castillejos, 7, on residia amb la seva esposa, la mare i tres fills petits. Va amargar-les en una cova de la muntanya de Montjuïc, on va anar a cercar-les a primera hora del matí del dia 24 de setembre de 1893, diada de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona.

Va posar-se-les amb cura a la faixa, i es dirigí vers la Gran Via, on s'havia de celebrar una parada militar amb motiu de la festa.

Era a la presidència, dalt de cavall, el capità general de Catalunya, Arseni Martínez Campos, i mentre passava davant d'ell la banda de trompetes del Regiment de Llancers de Borbó, es va avançar Pallàs, trencà el cordó de soldats, i va tirar als peus del cavall de Martínez Campos, i a poca distància un de l'altre, les dues bombes que portava, una a cada mà. Les explosions van ser tremendes i la confusió encara més.

Quan la pols i el fum van esvair-se, el general Martínez Campos era a terra i el cavall també. Una mica més enllà jeia, amb el ventre i les cames destrossades, el guàrdia civil de l'escolta Jaume Tous i d'altres ferits i contusionats. Martínez Campos s'aixecà, ja que les seves ferides eren lleus, com també eren lleus les ferides que havien sofert els generals Castellví i Pérez Clemente, i la desfilada va continuar amb els crits de "visca el rei".

Paulí Pallàs, que s'hauria pogut escapolir fàcilment en aquells moments de confusió, no ho va fer i es va deixar agafar sense oposar cap resistència, i va donar proves d'una gran valentia cridant: "Visca la dinamita!", "Visca l'anarquia!" i "Visca la llibertat!" Es va declarar anarcocomunista i va dir que l'atemptat l'havia planejat ell tot sol, sense complicitat de ningú.

Va ser-li format un consell de guerra al cap de pocs dies. També allí es va mostrar molt decidit i en conèixer la sentència es va posar a cantar l'himne anarquista. Va refusar els auxilis de la religió i només a darrera hora va reconèixer Jesucrist com un personatge històric i influent en la vida dels homes, però va rebutjar els sagraments. Es va mantenir serè i coratjós en les hores de capella i només se'l va veure desanimat quan va rebre la visita de la seva muller, un cosí i altres familiars a l'hora d'acomiadar-se, però tot seguit va recuperar la intrepidesa fins a la mort.

Era el 7 d'octubre de 1893 quan, a primera hora del matí, era afusellat en el lloc conegut per la Lluneta de la Mar del castell de Montjuïc, però abans de caure a la descàrrega del piquet d'execució encara va tornar a cridar: "Visca la dinamita!" Talment era com una obsessió.

Aquesta és la història tràgica d'aquest cambrilenc que va morir després d'una vida agitada i curta, i que va deixar una família dissortada: esposa, tres fillets i la mare...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques