L’espectacle visual i sonor en el qual David Callau va pintar en directe la portada del 70è aniversari de la Revista Cambrils va estar harmonitzat per una vintena d’artistes. Tots ells es van anar enllaçant perfectament a l’escenari interpretant cançons importants per la trajectòria vital i artística de Callau, per una banda, i d’altres que d’alguna manera o altra han marcat el poble de Cambrils, per l’altra. 

Poc abans de l’inici de l’acte, l’artista protagonista ja expressava l’honor que suposava per ell aquest projecte. “Que el 1953 hi hagués la primera portada i que aquest setembre David Callau faci la portada és un privilegi. Vaig dir que sí perquè estic a casa, estic a Cambrils, i que t’ho vinguin a demanar… no hi ha paraules”, va dir. També va fer menció a com d’important era per ell “poder juntar diferents disciplines, perquè al meu estudi la música i la dansa sempre existeixen”. “Jo sempre dic que ballo quan treballo perquè quan pinto és com que m’introdueixo dins del llenç, i la música és necessària”, assegurava. I el valor que les altres disciplines artístiques tenen per David Callau es va poder palpar des del primer moment, i al llarg de l’hora i mitja que va durar l’espectacle.

El rapsode Jordi Benaiges va aportar el toc de literatura amb la lectura dels poemes Cambrils, fa molts anys, El meu somni i Solstici d’estiu, tots ells escrits per l’autora cambrilenca Montse Gibert. “És una poesia molt intimista però que a la vegada és molt pròpia i, alhora, parla del nostre poble”, va explicar Benaiges a revistacambrils.cat. Per ell, tenir l’oportunitat de formar part d’aquest acte va signifcar “tornar-me a sentir partícip del que passa al poble”. “Em ve molt de gust i em fa molta il·lusió”, va afegir. 

L’artista vallenca Maria Jacobs va destacar a revistacambrils.cat que es tractava “d’un acte que el David prepara des de fa molts mesos” i que coincidir amb tantes disciplines diferents “és molt enriquidor”. Jacobs va sortir tres vegades a l’escenari per cantar Vestida de nit de Sílvia Pérez Cruz, I Have Nothing de Whitney Houston i Dreams de The Cranberries. “Les tres són molt especials pel David Callau, i diu que l’ajudaran a l’hora de compondre la pintura”, va afirmar.

La varietat artística de l’esdeveniment també va passar per la participació de la Coral Arsis de l’Hospitalet de l’Infant, amb 17 cantaires. Segons va indicar Carme Bassa, membre de la coral, a aquest mitjà, al pintor també “li feia molta il·lusió que hi hagués cant coral, i per nosaltres és un luxe”. 

En l’acte d’ahir, la cultura cambrilenca es va veure representada amb Pilar Palomo i la meitat dels Oncle’s Band, amb David Fité a la guitarra, Carlos “Ventura” Rom a la bateria i Jordi Benaiges al baix. La banda va entonar, a petició expressa de Callau, Vespre d’Els Pets i Núvol blanc de Lluís Llach, dos clàssics de la música catalana. Palomo va indicar a revistacambrils.cat que “al David l’admiro i l’estimo molt, em fa molta il·lusió estar aquí al seu costat”.

D’altra banda, la dansa la va posar la ballarina Amaya Dorronsoro, qui també havia col·laborat amb l'artista cambrilenc anteriorment. Dorronsoro va ballar una música de Lucio Dalla, “una música romàntica que té molta intensitat, igual que la pintura del David Callau”, va declarar a aquest mitjà abans de l’actuació.  

La barcelonina Alba Robles va tancar l’esdeveniment interpretant a piano i veu Caruso, un altre tema del mateix cantautor italià. De fet, Callau relaciona aquestes melodies italianes amb l’entrada del turisme a Cambrils, també representada en l’obra que va pintar en directe. Abans havia cantat 7th of june, una velada molt emotiva composada per ella mateixa, amb la qual “tots dos connectem molt”, segons va assegurar Robles. 

Totes les interpretacions que van desfilar per l’escenari del Parc del Pescador van tenir com a denominador comú el vincle personal amb David Callau. Moltes d’elles també estaven unides per la connexió amb Cambrils i, inevitablement, amb la Revista Cambrils. “Ells també entreguen l’ànima; ho fas per casa, ho fas per Cambrils”, va afirmar l’artista a aquest mitjà abans de començar. El cambrilenc afegia que era “un espectacle una mica complicat perquè hi ha vàries històries, però aquestes històries a mi em deixaran tempo per respirar”. I al final, totes les històries es van conjugar igual que David Callau ho va fer pintant una portada de la Revista Cambrils que passarà a la posteritat.