Article publicat a Revista Cambrils el mes de juliol de 1989
El meu avi no va anar a Cuba
Juliol 1989 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Juliol 1989
He de confessar sincerament que el comentari que feia la M. del Carme Pascual, a la revista del mes de març, sobre les peripècies del seu avi Viñas per terres de Cuba durant la malastruga guerra de finals del segle passat, que va acabar amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles de Cuba i Filipines a mans dels nord-americans, em va esperonar a cercar al meu arxiu familiar la documentació que jo sabia que feia referència al meu avi Salceda. Al cap i a la fi, si la M. del Carme, amb tot el dret, va poder retre homenatge al seu avi explicant-ne les facècies viscudes fent el servei en la seva joventut, no crec que ningú no hem pugui retreure que, després de més de trenta-cinc anys d'escriure 'estampes', també jo en pugui dedicar una al meu avi, que va viure un temps i unes circumstàncies bastant semblants a les del vell Viñas, encara que uns quants anys més aviat. El meu avi no va viure la guerra de Cuba, però sí que va viure i patir les guerres carlines, i val a dir que tant l'una com l'altra i les demés que les han seguit, són prou dolentes i angoixoses per a qui ha tocat de viure-les, tot donant gràcies a Déu precisament d'això, que les hagi viscut sense morir-hi.
El meu avi, Àngel Salceda i Capilla, va néixer a Tarragona el 31 de gener de 1854, fill d'un carrabiner castellà, de nom Eustaquio, que per raons de l'ofici va ser destinat al nostre país i del qual ja no se'n va moure més. És per això de l'origen castellà del meu primer cognom.
L'home era paleta d'ofici i ja en la maduresa de la seva vida va entrar, també com a paleta, al servei de la companyia dels Caminos de Hierro del Norte, precursora ferroviària de la nostra Renfe.
Quan va començar a fer el servei militar, segons diu l'expedient de llicència que és d'on trec les dades, tenia vint anys, quatre mesos i dos dies, era solter i la seva religió era la catòlica, apostòlica i romana, segons diu el document. Era el 20 de juny de 1874 i consta que la vestimenta militar que va ser-li lliurada valia 37 pessetes i 25 cèntims. De primer antuvi el van destinar a un destacament de Vilanova i la Geltrú.
Hem de dir que en aquesta època el nostre país patia la tercera guerra carlina, que havia començat el 1872 i que tenia com a principals camps d'acció les terres basconavarres i Catalunya, en cadascun dels quals era dirigida, respectivament, pel propi pretendent al tron d'Espanya, Carles VII, i pel seu germà Alfons Carles. Així, doncs, com que en diferents indrets de la nostra terra es succeïen els cops de mà carlins, repartits entre accions guerrilleres i combats oberts, les aventures bèl·liques de l'avi Àngel van començar molt aviat, i ja el 16 de desembre del mateix 1874 el trobem lluitant a Matamala (Cardona) en unes batusses que van durar fins l'acabament de l'any.
L'avi Àngel va passar tres anys llargs de vida de milícia, plena de perills i ensurts, i sense veure mai els de casa, ja que no consta que mai li donessin cap permís. A més, va ser sotmès a un sorteig per anar a lluitar a Cuba, però va tenir prou sort com per lliurar-se'n. El meu avi no va anar a Cuba.
Del 17 al 27 de juny de 1875 va participar en el setge del castell de Miravet, que va rendir-se aquest darrer dia, i va continuar la persecució de les partides carlines per terres del sud de Catalunya i del Maestrat, fins que el dia 30 va fer cap a Cantavieja, un poble de la província de Terol, de poc més d'un miler d'habitants, però que per la seva posició estratègica i la seva proximitat al Maestrat es va fer famós en les guerres carlines. En aquesta ocasió, els partidaris de Carles VII s'havien fet forts en aquest poble, al qual van posar setge les forces del govern fins a aconseguir-ne la rendició. En aquesta acció i "por los méritos que contrajo", diuen els papers, l'avi Àngel va ser guardonat amb la Creu Roja senzilla al Mèrit Militar. Va passar l'estiu d'operacions per les províncies de Castelló, Terol i Osca i a l'acabament va retornar a Catalunya per participar en el setge de la Seu d'Urgell. L'11 d'agost el trobem en la presa de la serra del Cérvol i la torre de Solsona, i el 16 a les vores del poble de Sabastida en un foc continuat que va durar fins al dia 26, en què es va assolir la rendició d'aquesta plaça forta. Aconseguida aquesta, es va arrossegar una mica la guerra a Catalunya i ell va poder retornar a la província de Barcelona.
Però la tranquil·litat no va durar pas massa perquè ja el 29 de gener de 1876 pren part en els atacs a Arzura i, el 18 i 19 de febrer, en els fets d'armes de les immediacions de Vera, a Navarra, contra les faccions carlines del comte de Casertas, operacions que van durar fins el 12 de març. Va restar de guarnició a Madrid fins al 22 d'abril, quan va ser traslladat a Ciudad Real, on va ser fins el 12 de juny. Aquest dia el seu batalló va marxar cap al Real Sitio de El Pardo, on va restar la guarnició, fins el 20 de setembre, en què va retornar al seu lloc de Madrid. A honor seu cal dir que per Reial Ordre de 3 de juliol va ser declarat "Benemérito a la Patria".
Per acabar-ho d'adobar, el 6 d'octubre va ser sotmès a un sorteig per anar a Cuba, on ja les coses començaven a anar malament d'una manera seriosa. Va tenir, però, prou sort com per lliurar-se'n. El meu avi no va anar a Cuba.
El 6 d'abril de 1877 va tornar a anar de Madrid a El Pardo, encara que per pocs dies, ja que el dia 12 del mateix mes van donar-li una llicència il·limitada per retornar a Cambrils; el 22 de gener de 1878 van concedir-li sis mesos de rebaixa i així va continuar, fins que a les darreries del desembre d'aquell mateix any van concedir-li la llicència absoluta. Tres anys llargs de vida de milícia, plena de perills i ensurts, i sense veure mai els de casa, ja que no consta que mai li donessin cap permís.
L'avi Àngel es va casar a Cambrils el 20 de setembre de 1878 amb Tecla Vallverdú i Miralles, nascuda a Barcelona, però de procedència del Baix Camp, ja que el seu pare, Miquel, era nat a Riudecanyes. El matrimoni va tenir quatre fills: Concepció, Àngel, Rufí (el meu pare) i Raimon, que va morir molt jovenet. Ell mateix va passar a millor vida el 12 d'abril de 1930, als setanta-sis anys. Poc s'ho podia pensar que al cap de quasi seixanta anys hi hauria qui explicaria la seva vida i miracles a les pàgines d'una revista "Cambrils" en aquells temps inimaginable.