Estampes cambrilenques / Juliol 1990

No és la primera vegada que el nostre port apareix a les pàgines de la revista "Cambrils". Avui ho farà una vegada més per una doble motivació: l'oportunitat de parlar de la mar en aquestes dates, a cavall de les festes dels patrons Sant Pere i la Mare de Déu del Carme, als quals la gent marinera té en tanta estima, i també la celebració del II centenari del port de Tarragona, les obres del qual començaren a partir d'una R.O. del 21 de juny de 1790, fet que per a Cambrils va tenir una grandíssima importància perquè a mida que el port de la veïna ciutat va anar prenent empenta, el nostre port va començar a patir la seva decadència, per uns condicionants que són coneguts però que analitzarem potser amb detalls que han passat desapercebuts per a les persones que no estan massa lligades als annals històrics de la vila.

Tots sabem que el port de Cambrils com a tal, 'port de refugi' en deien quan es van començar les obres el 1933, és recent i que, en canvi, les activitats marineres a la nostra vila tenen una història molt més llarga. A Cambrils, ultra el famós fet de l'embarcament de les forces que havia assolit de reunir el rei Jaume I amb destí a la conquesta de Mallorca, el segle XIII, es coneixia un llarg historial més aviat centrat en la segona meitat del segle XVII i tot el llarg del XVIII, quan les activitats marineres a la nostra vila eren concretades en el comerç de cabotatge que, en aquells temps, havia arribat a ser força important.

Queda clar que els cambrilencs que tractaven amb el mar, més que dedicar-se a pescar (això va venir molt més tard) es dedicaven al transport marítim de mercaderies amb unes embarcacions fins a un cert punt fràgils, però que eren suficients com per poder fer el comerç de cabotatge

Com era el port en aquells temps no ens n'ha quedat documentació fiable ni gràfica, ni escrita. No ens consta ni que hi hagués port. Sembla que davant el petitíssim nucli urbà, amb prou feines habitat per les dificultats que aparellaven les malalties 'importades' i els atacs berbers, a la part de ponent, hi havia una mena d'espigó artificial no massa llarg, fet amb pedres, que servia a la vegada de barrera tant per a les rierades, llavors molt més freqüents que ara, de la riera d'Alforja, com de protecció de l'acció del corrent i dels envits de les ones. Aquest espigó i la punta del Cavet feien de Cambrils una espècie de port natural, una mica rudimentari però fins a un cert punt eficaç per desenvolupar les tasques de càrrega i descàrrega amb una certa tranquil·litat.

Així doncs, queda clar que els cambrilencs que tractaven amb el mar, més que dedicar-se a pescar (això va venir molt més tard) es dedicaven al transport marítim de mercaderies amb unes embarcacions fins a un cert punt fràgils, però que eren suficients com per poder fer el comerç de cabotatge, especialment entre Cambrils i Barcelona. Cap a aquesta ciutat es carregaven a Cambrils avellanes, ametlles, garrofes, vi i cereals, no solament del nostre terme, sinó de tota la comarca i fins i tot del Priorat. De Barcelona cap a Cambrils, poca cosa. Potser alguns teixits, adobs i quelcom d'ús industrial, però no gaire cosa més. És per això que els vaixells que retornaven buits de Barcelona, com hem dit en altres ocasions, van portar la pedra que es necessitava per la construcció del nou santuari de la Mare de Déu del Camí des de la muntanya de Montjuïc fins a la platja, amb el transport de la qual, a més de fer un bon servei al poble i palesar la seva devoció a la patrona de Cambrils, retornaven tranquils a casa perquè la pedra els servia de llast.

D'aquí ve la diferència, que algú sempre fa notar, que la gent del poble anomena mariners els qui van a la mar, mentre ells mateixos s'anomenen pescadors. Josep M. Vidal recull aquesta anècdota que ell presenta com a incògnita en el seu recentment editat llibre El llarg camí d'un poble. I és que la gent del nucli més antic del poble, molt més acostumada a mantenir els termes convencionals d'un col·loqui d'ús tradicional, sap prou bé que la gent de la nostra mar, abans de ser pescadors, havien estat mariners, que no és el mateix encara que ho sembli a primera vista.

Com dèiem més amunt, Tarragona, urbs d'una llarga i brillant història en el temps de més esplendor de l'Imperi Romà, era al segle XVIII una petita ciutat encerclada per muralles, que vivia a l'entorn de les forces de guarnició i dels clergats regular i secular que girava als volts de l'Arquebisbat Primat de les Espanyes; però, això sí, amb una indústria d'allò més rudimentària i un comerç pràcticament nul, i sense adonar-se de la importància que per a ella podria tenir la seva proximitat a la mar.

És evident que les coses són com són fins que algú les qüestiona i fa veure la conveniència o la necessitat de canviar-les. Aquest algú, a Tarragona, van ser diverses persones: Vallejo, Prat, Mallafré, Apodaca, el ministre Valdés i l'arquebisbe Armañà, tots els quals, i en un ample consens, van posar diners i van fer un gran esforç per facilitar les coses i fer decantar el rei a fer pública la R.O. del 21 de juny de 1790, que concedia el degut permís i la possibilitat de fer ús dels diners procedents d'uns determinats arbitris amb els quals atendre les obres del nou port. Aquestes es van anar duent a feliç terme, fins convertir-lo en un port modern que cada dia va anar prenent més empenta i que, per aquesta mateixa raó, va anar eclipsant els petits ports costaners amunt i avall de la ciutat. Aquest creixement del port tarragoní l'ha convertit avui en un dels més importants de la Mediterrània i en un dinamitzador de la vida econòmica de la ciutat. Els 26 milions de tones de mercaderies que va moure l'any passat (1989), amb un moviment de més de 4.400 milions de pessetes, són avui aires oxigenats per a Tarragona i un motiu d'orgull per a la ciutat.

Les conseqüències per a Cambrils no van ser, en aquell temps, del tot pernicioses. El comerç de cabotatge va baixar en picat i la gent acostumada a tractar la mar va haver de fer uns nous plantejaments per guanyar-se la vida. I va ser quan els mariners van passar a pescadors. Tant les persones com les embarcacions van haver de sofrir el que avui en diríem una 'reconversió', i del comerç es va passar a la pesca. Amb les dificultats històriques de què hem parlat en altres ocasions, amb unes barques que necessitaven vent i que, amb mal temps, es movien per la mar com closques de nou. I per postres, sense un port acollidor que donés confiança i tranquil·litat.

Els darrers anys de la República i els primers de la postguerra van fer el miracle de dotar Cambrils d'un port que és avui l'encant de propis i foranis i l'enveja de molts pobles costaners. Però també els darrers anys han propiciat canvis en l'economia d'aquest sector de la vila cambrilenca, i la professió de pescador ha anat donant pas a les activitats al servei del turisme. El mateix port ha hagut de cedir una bona part de la seva estructura, pensada en un principi només per a la pesca, a tota una invasió de iots i tota mena de vaixells de tipus esportiu, d'oci i de vehiculació turística. És el signe dels temps, que cada dia va marcant nous rumbs a la vida.

Avui els ports de Tarragona i Cambrils ja no es fan la competència i cadascun ha crescut, compleix la seva missió i s'ha fet important al seu aire, gràcies a Déu.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques