Estampes cambrilenques / Juliol 1991

Dilluns, dia primer d'aquest mes de juliol (1991), es commemorava un esdeveniment d'una gran transcendència històrica per a les nostres comarques. Es tracta del novè centenari de la restauració de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Els reis, i en el nostre cas els comtes catalans, acostumaven a repartir els seus territoris o els territoris que conquerien als nobles que els eren fidels o entre els prelats en què trobaven suport quan els havien de menester, especialment en temps de guerres. Per això té tanta importància el fet que avui glossem perquè en aquesta circumstància no solament es restaurà la Seu Metropolitana de Tarragona, sinó que també en bona part commemorem els inicis de la repoblació de la ciutat de Tarragona i del que es coneix com el Camp de Tarragona.

Com a resultat de la invasió musulmana al segle VIII, més concretament cap al 716-719, la ciutat de Tarragona sofrí un setge que no va durar més d'un mes i, ocupada la ciutat, va ser destruïda; l'arquebisbe, que era en aquell moment sant Pròsper, va marxar i la ciutat va quedar pràcticament despoblada, i el mateix podem dir del Camp, part del qual és, naturalment, Cambrils. Aquest despoblament va durar més de tres-cents anys. Per això del Cambrils d'abans de la invasió musulmana no sabem pràcticament res, ni tan sols si existia. Com que el nord de Catalunya ja s'havia conquerit i els sarraïns anaven reculant, el comte Ramon Berenguer I el Vell consolidà la línia del riu Gaià com a terra fronterera, mentre s'estudiaven noves conquestes en direcció sud. Per això, a la pràctica, tant Tarragona com bona part del Camp, i també el territori que avui és Cambrils eren, com si diguéssim, terra de ningú; per descomptat tot nucli habitat resultava difícil i no cal dir que la terra era erma i sense cap tipus de cultiu. A la meitat del segle X aquest comte feu esforços per repoblar Tarragona i els seus contorns sense, però, aconseguir-ho.

Mentrestant, per un altre costat, alguns abats i bisbes de les diòcesis del nord de Catalunya maldaven, sense tampoc assolir-ho, de retornar a Tarragona la Seu Metropolitana que, a resultes de la invasió musulmana, havia passat a Narbona, al sud de França. Havien de passar encara quasi cent anys perquè aquesta aspiració s'aconseguís. Va ser a finals d'aquest segle X que es van fer noves gestions, que sempre van anar a càrrec del bisbe de Vic, primer Atò i després Berenguer Seniofred de Lluçà, d'acord amb els comtes catalans, primer Borrell i després Berenguer Ramon II, sense, però, resultats pràctics. No cal dir com l'arquebisbe de Narbona, Dalmau, s'oposava a perdre el domini eclesiàstic, que comportava també drets civils, que tenia sobre les diòcesis de Catalunya. Això no obstant, els prelats catalans no paraven de reivindicar la seva autonomia, primer davant el papa Gregori VII i després davant d'Urbà II, un dels papes més importants del segle X. Portava directament les gestions el bisbe d'Osona, a qui recolzava molt directament el comte Ramon Berenguer II, que també tenia ganes de veure restablerta la seu tarragonina, per donar d'aquesta manera més cohesió a les terres de Catalunya, tant les que ja dominava com les que projectava conquerir. Per fi el papa es va decidir i per mitjà de la butlla "Inter primas Hispaniraum urbes", datada a Càpua de juliol de 1091, concedeix al bisbe de Vic, Berenguer Seniofred, la dignitat arquebisbal de la Seu tarragonina, atorgant-li el pal·li, com a símbol, de manera que el prelat governaria conjuntament les seus de Vic i Tarragona fins que aquesta estigués en condicions de recobrar la grandesa el seu antic estat de seu metropolitana, cosa que no passarà fins quasi cinquanta anys després, quan ja l'arquebisbe Seniofred haurà mort. Per cert, dos dels artífexs d'aquesta restauració, Ramon Berenguer II i Urbà II, moriren el mateix any, el 1099. La butlla "Inter primas" no solament atorga el títol d'arquebisbe a Seniofred de Vic, sinó que és un magnífic document, que encara es conserva a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, en què es reconeix que, entre les primeres ciutats de les Hispànies, Tarragona fou de les més insignes i glorioses.

La gran majoria de les cartes de població dels pobles de les nostres comarques, entre elles la de Cambrils, van ser signades per Ramon Berenguer IV al qual tant deu tot el Camp de Tarragona. A més, es va preocupar de posar en marxa institucions per fer valer els drets de la gent que anava bastint els castells de defensa i els pobles, i que començaven a treballar les terres

També d'aquesta època prové l'eterna disputa entre Tarragona i Toledo per ostentar la primacia entre les esglésies d'Espanya. Cada una d'aquestes ciutats arquebisbals pretén fer-se amb la titularitat d'aquest privilegi, avui simplement honorífic; encara que així sigui, cada arquebisbe de Tarragona, en prendre possessió d'aquesta seu, jura davant el Capítol defensar sempre i amb tot el coratge la prerrogativa de la Seu de Tarragona de ser la primada de les Espanyes. Assolida, doncs, la restauració de Tarragona com a Seu Metropolitana de les diòcesis catalanes vigents en aquell moment, i desenganxada definitivament de Narbona, van haver de passar més de cinquanta anys fins que fos possible la repoblació del Camp de Tarragona i de la pròpia ciutat.

Ramon Berenguer III, fill de l'assassinat Cap d'Estopa, va conquerir Balaguer; féu una bona feina política, amb pactes amb els mandataris veïns i viatjà a Roma per demanar al papa una croada contra Tortosa, i patrocinà els inicis de la repoblació de Tarragona.

Però en realitat va ser el seu fill, Ramon Berenguer IV, el fundador de Cambrils, qui van emprendre la gran tasca de repoblament de les nostres comarques un cop conquerida Tortosa el 1148, mentre el 1149 eren conquerides Lleida i Fraga i més tard Mequinensa, Miravet i per últim la zona muntanyenca de Prades i Siurana, entre el 1152 i 1153, amb la qual cosa finalitzava la reconquesta dins el Principat de Catalunya. Llavors el comte Ramon Berenguer va emprendre de ple la important tasca política del repoblament de les terres del sud de Tarragona.

La gran majoria de les cartes de població dels pobles de les nostres comarques, entre elles la de Cambrils, van ser signades per aquest comte al qual tant deu tot el Camp de Tarragona. A més, es va preocupar de posar en marxa institucions per fer valer els drets de la gent que anava bastint els castells de defensa i els pobles, i que començaven a treballar les terres, a la vegada que fundava els grans monestirs de Poblet, el 1153, de Vallbona de les Monges, el mateix any, i el de Santes Creus, el 1158; els de Poblet i Santes Creus amb monjos del Cister i el de Vallbona amb monges del mateix orde.

Ramon Berenguer IV, amb aquestes fundacions, a més d'expressar la seva voluntat de crear focus de vida cristiana i cases d'oració amb la intenció de motivar la recristianització de les persones que s'anaven incorporant al poblament del país, va voler també que els monjos ensenyessin a la gent a conrear les terres que havien quedat ermes durant les guerres i els anys d'ocupació dels sarraïns, i a realitzar els oficis manuals més imprescindibles. Amb la mateixa intenció, pocs anys més tard, el seu fill Alfons I el Cast fundava la cartoixa de Scala Dei el 1168, que va ser la gran impulsora dels conreus de les vinyes del Priorat. En aquells temps es tenia ben present el lema benedictí: "Ora et labora".

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques