Estampes cambrilenques / Juliol 1992

Amb tot el que explicàvem el mes passat sobre el tema de les incursions pirates a les nostres costes, ja és de veure que els cambrilencs van haver de sofrir en pròpia carn l'angoixa, la por i el desfici d'una inseguretat que difícilment podia justificar la necessària tranquil ítat d'una vida de treball i una convivència viscudes sempre sota el temor dels atacs berbers. Patiment que no va ser pas d'una temporada, sinó que va durar més o menys dos segles i mig, des de la meitat del segle XIV fins a finals del XVI, aproximadament. La pèrdua total de persones i béns, la destrucció i les maleses, a més, van ser considerables.

La situació, doncs, era insostenible i les autoritats de la vila van haver de pensar la manera amb què es podien evitar els estralls que aquesta sovintejada situació imposava al veïnat.

Abans d'anar endavant, però, potser cal que ens fem una composició de lloc quant al nombre d'habitants de Cambrils en aquell moment. La vila durant tot aquest període era un poble petit, encerclat per les muralles, que havien començat a construir-se en temps de Jaume I, cap a la meitat del segle XIII, i que van continuar amb el regnat de Pere III, el segle XIV, per acabar-se a començaments del segle XV. Dins d'aquest perímetre emmurallat, que ja hem descrit en altres ocasions, vivia tota la gent de Cambrils, tenint en compte que en aquell temps el nucli urbà que avui anomenem el port o el barri Marítim no existia en absolut, ja que fins i tot les persones que es dedicaven d'alguna manera a les tasques de la marineria vivien al poble, les muralles i portes del qual els donaven una seguretat que de cap manera els oferia la proximitat de la mar, vistes les sovintejades incursions pirates.

També cal dir que, encara que les muralles encerclaven un espai no gaire gran i amb uns carrers estrets i petits, tampoc la població en aquell temps no era massa nombrosa. Josep Iglésies, en la seva obra Síntesi de la població del Baix Camp a partir del segle XIV (Reus, 1980), ens dóna algunes dades que il·lustren el que diem. Cambrils, el 1339, tenia 161 focs que venien a ser una població d'uns 725 habitants; el darrer any d'aquest segle XIV tenia 194 focs, amb uns 873 veïns. Durant tot el segle XV la població es va mantenir més o menys estabilitzada, i va experimentar una notable pujada durant la primera meitat del segle XVI, ja que el 1553 tenia uns 235 focs, que vénen a significar uns 1.060 habitants. És l'evolució demogràfica experimentada per Cambrils aproximadament en el període de les incursions dels musulmans a les nostres costes.

Així era, doncs, el nucli urbà de Cambrils i el nombre de veïns quan les autoritats de la vila, en començar la segona meitat del segle XVII i ja una mica superada la desfeta de 1640, dins les seves possibilitats, van plantejar de posar algun tipus de remei a la situació crítica en què els situaven els atacs dels moros. Com a primera acció, el 6 d'abril de 1663, el consell va acordar llogar dos homes per vigilar la platja des de la punta de l'Esquirol fins a la Llosa; segurament, però, aquesta precaució donaria poc resultat, potser fins i tot per la dificultat de trobar qui estigués disposat a fer aquesta feina si tenim en compte els precedents, segons els quals algunes vegades els invasors s'havien emportat presoners els guardes costaners. Així doncs, un any i mig més tard, advertits els nuls resultats, el consell municipal va prendre un nou acord, sens dubte més agosarat: el de construir una torre que servís més de refugi que de defensa. L'acord es prengué el 30 de desembre de 1664, i és de creure que es començaria la construcció amb el nou any. No sabem quant durarien les obres, però sí que sabem que en la construcció de la torre hi van treballar tots els veïns per torns, que és com normalment es realitzava el que s'anomenava obra de vila, que eren les obres d'utilitat comunitària, el que ara anomenem obra pública. Com que encara que la gent hi treballés gratuïtament s'havien de pagar els materials, es va decidir d'imposar l'alcabala d'un ral per cent a totes les barques o llaguts, tant als que treballaven en el comerç de cabotatge com als de pesca, així fossin de Cambrils o forasters. El patró que es negava a pagar la tributació era multat amb deu rals de punició.

La torre, segons Serra i Dalmau, té uns 700 pams quadrats, 55 d'alçada i 210 de cercle i a la meitat de l'alçada té un metre de gruix. Segons Madoz, la torre "servía de batería de 2 cañones de a 24".

Sembla que aquests canons havien arribat a Cambrils a finals del segle mercès a les gestions encarregades pel consell al canonge Foix, a qui el batlle va fer poders per comprar-los a Barcelona, així com el corresponent material necessari per al seu ús: pólvora, bales i d'altres andròmines. E1 mateix Serra explica com en un desembarcament fet a les nostres costes per tres naus i dues fragates angleses el 16 de gener de 1799, entre altres estralls, "destruiren els canons que hi havia a la torre de la platja". Sembla que aquests canons eren utilitzats, més que per defensar la torre, per avisar la gent del camp perquè, quan hi havia 'moros a la costa', correguessin a refugiar-se dins el clos emmurallat de la vila o, si hi eren més a prop, dins la mateixa torre; per entrar-hi, hi havia unes escales exteriors que hi pujaven sense, però, arribar a la porta d'entrada, per accedir a la qual hi havia un pont llevadís, que s'enretirava quan la gent era a dins, els deixava aïllats i sense que els pirates hi poguessin entrar. En vista del mal estat en què es trobaven aquestes escales, l'Ajuntament va manar enderrocar-les el maig de 1887.

Érem a la meitat del segle passat. La torre portava més de dos segles d'existència i pràcticament s'havia acabat la finalitat per què havia estat construïda, ja que els musulmans havien perdut força i no hi havia tampoc potències atacants. La torre havia acomplert la seva missió, però no la seva capacitat d'aventura.

En aquell temps, amb una Espanya arruïnada per revoltes i guerres, ocuparen el ministeri d'Hisenda de l'Estat primer Mendizàbal (1790-1853) i després Madoz (1806-1870), que veieren com una solució per als mals econòmics del país la desamortització, el primer, dels béns de l'Església, i el segon del que restava d'aquests, a més dels de propietat municipal, amb l'agreujant que es feren males vendes que només serviren per a l'enriquiment d'uns pocs i per a afavorir el nepotisme i els favors als amics, sense resultats pràctics ni per a l'economia de l'estat, ni per a la millora de pagesos i de les classes humils.

Així doncs, entre els béns municipals desamortitzats, cal comptar-hi la torre de la platja que, el 10 d'agost de 1894, va ser subhastada i adjudicada a un veí de Barcelona, Josep Ribot; es va signar l'escriptura a Tarragona, a la notaria de Simó Gramunt, el 22 de setembre del mateix any. El preu de l'adjudicació havia estat de 813 pessetes.

Josep Ribot hi féu unes lleus reformes, especialment a la part més alta, i la dotà d'una espècie de merlets i d'una barana de ferro que la circumdava i que encara existeix. Després de la Guerra Civil de 1936-39, Ribot va vendre la torre a en Francesc Figuerola, acabalat advocat militar, que va treure els merlets i va construir-hi el cimbori que li ha donat l'aspecte actual. Aquesta darrera obra es va fer sobre l'any 1945.

Ara la torre ha tornat a ser patrimoni del poble, encara que la vila hagi hagut de pagar un preu car per un edifici fet amb la suor de tot el poble i robat d'una manera legal.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques