Em trobo amb el Jordi Ledesma (Cambrils, 1979) a la plaça de l’Ajuntament. M’ha promès un tour pels escenaris de Lo que nos queda de la muerte, la novel·la negra ambientada a Cambrils que va publicar al 2017. Passegem per l’actual avinguda Baix Camp i veig el poble amb els seus ulls: el Cambrils brut, fosc i corrupte dels anys noranta.

Ell es va criar al barri del port —els seus pares treballaven a l’hostaleria—, va estudiar a l’escola Marinada i a les primeres promocions de l’Institut Cambrils. A les seves novel·les es parla del turisme, la convivència entre classes socials, així com dels bars on es venia droga i dels assassinats misteriosos que van tenir lloc a Cambrils i que han inspirat algunes escenes i capítols de les seves novel·les.

Ens dirigim cap al mar pel passeig de l’Estació. Ell troba a faltar l’edifici ferroviari: “quan érem petits veníem aquí a tirar pedres als trens que passaven”. Aquesta escena també la trobem a Lo que nos queda de la muerte on, durant les primeres pàgines, es fa un recorregut pel poble similar al que estem fent ara. Baixem per Horta de Santa Maria i arribem al port, on ens endinsem pels carrers del barri marítim fins arribar a plaça Catalunya. Agafem lloc a la terrassa del Blau.

PREGUNTA. Perquè has triat aquest lloc per fer l’entrevista?

RESPOSTA. Perquè és un dels pocs bars que és tal i com era abans. Hem passat per alguns que sortien a les meves novel·les i, malauradament, ja no hi són, com el Monterrey que fins fa poc estava obert i per dins seguia tenint la mateixa decoració.

P. Quan planifiques una novel·la que et ve al cap primer? L’escenari o els personatges?

R. Una mica tot alhora, és difícil de deslligar. El primer que penso és la història. Si és de rancor, de venjança... I automàticament et venen els personatges. La localització ve després. Potser la història lliga molt bé amb un entorn rural tot i que a un inici no ho has pensat així, per exemple.

P. Les teves novel·les més locals, per tant, les emmarques aquí per la temàtica?

R. Sí, per exemple, El diablo en cada esquina (Alrevés, 2015) és una novel·la de màfies internacionals que lliga molt bé amb una ciutat. Després vaig fer una trencadissa i vaig decidir portar les històries a un poble de costa. No tenia clar que havia de ser Cambrils, el que m’interessava eren les històries i el moment concret [anys 90].

P. Que t’emociona a l’hora d’escriure?

R. Ostres... És difícil d’explicar. Jo ho entenc com un exercici d’emulació, de fer sentir als altres el que m’han fet sentir a mi. Sempre he tingut vessant de narrador des de que era petit i ho he volgut fer la meva professió. Tampoc m’ho plantejo gaire. Vull escriure un llibre, tinc una història i ho faig. Igual que a un fuster a qui li encarreguen una taula, hi ha unes mesures i la fa.

"Sempre he tingut vessant de narrador. Vull escriure un llibre, tinc una història i ho faig"

P. Tu quan erets petit escrivies?

R. Sí, molts contes. A l’adolescència es gira una mica cap a la poesia, tot i que sempre he pensat que jo soc narrador.

P. Quan dius que ets narrador, vol dir que erets el típic del grup que explicava les anècdotes i les històries?

R. Sempre he tingut un magnetisme a l’hora d’explicar les coses. Suposo que aquesta és la virtut del narrador.

P. I en algun moment vas arribar a pensar que t’hi podries dedicar a la literatura?

R. No, no. He tingut la voluntat, però ho veia molt llunyà. De fet, des dels 25 fins als 30 anys gairebé no escric res perquè començo a pagar una hipoteca —que això et condiciona molt—, i passo a ser només lector. És quan em quedo a l’atur, al 2009, que començo a escriure Narcolepsia perquè tinc més temps. Vaig tenir molta sort perquè vaig autoeditar-me i vaig vendre molts exemplars a familiars, amics i aquí a la Isabel de Bellart. Posava una parada i n’anava venent.

P. Però després te’l van editar, no?

R. Vaig ser molt agosarat i li vaig portar els meus llibres al Paco Camarasa, de La Negra i Criminal a Barcelona, i al Jordi Canal, director durant molts anys de la biblioteca La Bòbila (el centre bibliogràfic de gènere negre més gran d’Europa). A través d’ells em van aconseguir una cita a Alrevés. No diria que és un encert audoeditar-te, perquè cremes el llibre, però si jo els hi hagués enviat un mail segurament no s’haguessin parat a llegir-lo al moment. El vaig portar en persona un divendres i el dimarts em van trucar dient-me que el volien publicar.

"No diria que és un encert audtoeditar-te, però si hagués enviat un mail segurament no s’haguessin parat a llegir «Narcolepsia»"

P. Aleshores comences a pensar que pots ser escriptor?

R. Ja passen coses que et fan pensar, d’alguna manera, que ho fas bé. Em van venir les edicions a Mèxic amb Ediciones B, un gran grup. Et paguen uns quartos i penses que si fas un llibre a l’any potser... Però escriure llibres és molt complicat i jo soc lent i molt perfeccionista. Fins que no publico Lo que nos queda de la muerte (Alrevés, 2016) no penso que m’hi puc dedicar. Vas veient un camí, però tampoc tens una carrera feta.

P. Ara ja estàs força consolidat.

R. Porto 10 o 12 anys amb això. Potser quan treus el llibre et va bé, treus un avançament, algun et va millor que altre amb les traduccions... Però també he de compaginar amb cursos, treball editorial... Econòmicament no podria mantenir la família només amb els llibres perquè soc lent i trigo massa. S’ha de complementar.

P. Ara que parlàvem de Narcolepsia, ja fa més de 10 anys que el vas publicar. Actualment ets un escriptor més madur. En què has millorat en aquest temps?

R. Crec que Narcolepsia no té estil i això és molt important. És una primera novel·la amb una veu massa periodística. Em faltaven molts recursos i, sobre tot, quan la publico, vull estar a l’alçada a les entrevistes que em fan, a les reunions amb altres escriptors... I m’adono que necessito un bagatge intel·lectual gran. Aleshores em fixo una sèrie de lectures de llibres que, pel que sigui, he anat posposant o no m’han interessat.

P. Lectures de novel·les?

R. Sí, sobre tot clàssics de la literatura. Deixar de llegir best seller i passar a llegir Ulísses [de James Joyce], per exemple. Vaig pensar que era el moment. Em vaig marcar una sèrie de llibres que necessitava llegir per ser professional d’això.

"Necessitava un bagatge intel·lectual gran i em vaig fixar la lectura de clàssics"

P. Dius que ets lent escrivint, però, en aquests 10 anys, has passat per una mala ratxa creativa?

R. Sí, tinc una novel·la fallida que em va fer molt de mal. Creia amb la història, però no la vaig enfocar bé, la veu no era la que havia de ser... I, sobre tot, era una novel·la que ja havia escrit altra gent.

P. T’ha estat més senzill escriure aquestes novel·les de proximitat de les que parlàvem abans, Lo que nos queda de la muerte i La noche sin memòria?

R. Jo crec que m’ha beneficiat. Revius molts records. La narrativa és imaginació, però quan tens un record és molt més fàcil imaginar. Recrear l’ambient del port, d’aquesta plaça... Tot el que és Cambrils. Ha estat molt més fàcil en aquest aspecte perquè visualment no he hagut d’inventar un poble.

P. I perquè creus que no ho vas fer abans? Quan escrivies Narcolepsia volies escriure una novel·la més ambiciosa a nivell geogràfic?

R. Segurament. Penses que una novel·la ha de ser una cosa magnànima, vols impressionar, creus que pots dominar aquests factors internacionals... Suposo que això també és maduresa, saber adonar-te que no necessites dos-cents personatges si en manegues bé deu.

"Saber adonar-te que no et calen dos-cents personatges si en manegues bé deu també és maduresa"

P. Creus que hi ha un tipus de lector que valora més aquesta proximitat?

R. No se que dir-te, històries ambientades a pobles petits n’hi ha moltes. El que vull pensar que s’ha valorat de mi —i que m’ha portat crítiques de gent important de la literatura espanyola i francesa— és l’estil. El que més m’agrada és que em reconeguin per la veu, que diguin “m’agrada com sona Jordi Ledesma”.

P. I quines característiques diries que té la veu de Jordi Ledesma?

R. [riures] Crec que sé jugar amb la irreverència desencantada, crec que se ser dur sense semblar paternalista o cursi...

P. On ho has aconseguit plasmar millor?

R. A La noche sin memoria (Alrevés, 2018) —que penso que és la meva millor novel·la— he aconseguit donar una veu a aquest narrador, un escriptor decebut que està de tornada al seu poble. Si bé és una caricatura, aquest escriptor soc jo enfront Cambrils, que és el meu poble. Estar fora et fa deixar de veure el poble amb paternalisme i cursileria. Pensar que Cambrils és l’indret més bonic del Mediterrani és que has voltat poc pel Mediterrani. Crec que això també té un valor, és una novel·la que a l’alcalde de torn no li agrada.

"«La noche sin memoria» és una novel·la que no li agrada a l’alcalde de torn i això té un valor"

P. La teva darrera novel·la, En el descuento (Alrevés, 2022), l’has escrit juntament amb José Ángel Mañas. Creus que és més fàcil escriure a quatre mans amb un amic?

R. Si has de cantar a duo amb algú, és molt més positiu si hi ha un feeling. Això no vol dir que no es puguin ajuntar dos escriptors i entendre’s. També és cert que has de transigir, has de trobar l’equilibri i has de saber negociar molt bé.

P. Creus que heu sabut treure el millor de cadascú en aquesta novel·la?

R. Sí, a més ho hem parlat molt. Tots dos som molt bons dialoguistes. Crec que hem aconseguit transmetre molt bé, a través dels personatges, el que en altres llibres explica el narrador. Això li dona una vivacitat i un ritme que molts crítics diran que és cinematogràfic. Ho hem anat construint conjuntament i és nota. Si no fóssim tan amics no haguéssim arribat a aquest nivell.

P. El Chúster, protagonista de En el descuento, és un futbolista frustrat i delinqüent. Un prototip de personatge que t’agrada bastant, però que tampoc acostumes a qualificar de bons o dolents. Creus que en la societat actual l’ètica està difuminada?

R. Sí, totalment. Però nosaltres som així, per desgràcia. El que et pren el mòbil i surt corrents és un desgraciat, però si el seguíssim i el veiéssim parlant amb la seva família entendríem que és una víctima circumstancial de la seva delinqüència.

P. A què creus que es deu aquest fet?

R. Hi ha un relat imposat molt d’extrema dreta que afirma que el que no treballa és perquè no vol, però jo penso que tenim responsabilitat sobre aquesta gent que creix a barris, en famílies i ciutats desestructurades. Hem de ser conscients que existeix i entendre què passa. Ells no ho trien. Al Chúster li passa això, ell té el salvavides del futbol, però sense futbol li queda d’on ve i amb qui es mou.

P. Canviar la societat a través de la ficció és un dels teus objectius a l’hora d’escriure?

R. Tinc la necessitat i el compromís de denunciar determinades coses perqu, si no, cauria en una literatura banal o, merament, d’entreteniment. El fet de tenir un altaveu em dona la possibilitat de reivindicar aquestes i a d’altres coses que també mereixen ser reivindicades. Hi ha que reivindica la pàtria, un personatge històric... Tots d’alguna manera cridem sobre algun focus concret.

"Tinc la necessitat i el compromís de denunciar determinades coses perquè, si no, cauria en una literatura banal"

P. Amb En el descuento heu rebut el IX Premio Ciudad de Santa Cruz de Novela Criminal. No és el primer premi que guanyes. Fins a quin punt dona sentit a la feina de l’escriptor que la crítica et reconegui?

R. Per nosaltres és molt important. La novel·la publicada s’ha de reconèixer i premiar, i el rèdit econòmic és molt important per nosaltres com a creadors. Com a escriptor em va bé, però costa molt vendre exemplars i el residu que et deixa un llibre és molt poc. Amb Lo que nos queda de la muerte vaig guanyar el Pata Negra, que no et dona un import econòmic, però sí molt prestigi. Aquestes coses et pugen l’ego i et distingeixen.

P. Això pel que fa a la crítica, però quina és la importància de la crítica dels lectors?

R. Tant o més important. Fa uns anys, amb la publicació de Narcolepsia, se’m va acostar una dona que em va dir que la vida de Julio Perla podia ser la del seu fill. Aquella persona s’ha endinsat dins de la història. Per això escrivim.

P. El gènere negre en el que escrius tu i el José Ángel, sembla que està força de moda.

R. Sempre han interessat. Els successos del diari donen molt de morbo.

P. Penso també en altres fenòmens com el true crime. Perquè creus que li interessa a la gent actualment les històries fosques?

R. El true crime li està fent molt de mal a la ficció perquè juguem amb cartes diferents. El true crime ha de ser clar i precís, a la ficció tot ha d’estar mig amagat. Els narradors que es fixen en aquest gènere estan matant la ficció, perquè en aquesta competència sempre hi sortiran perdent.

P. Però la ficció té l’avantatge que és infinita.

R. Sí, però la societat també seguirà matant, i seguirà traficant. De totes maneres, crec que la realitat no ofereix mai històries rodones, però la narrativa ho ha de ser.

"El true crime li està fent molt de mal a la ficció"

P. Canviant de tema, durant el mes d'abril vas estar impartint un curs d’escriptura aquí a Cambrils. T’interessa la vessant formativa o és una manera de sobreviure com a escriptor?

R. Et seré sincer. És una manera de sobreviure, però procuro passar-m’ho bé. Ho gaudeixo, però si m’anés molt bé amb els meus llibres, la veritat és que no ho faria. Si m’ho pogués estalviar ho faria perquè soc un dropo [riures].

P. Per acabar, recomana’ns un autor o una novel·la que t’hagi impactat a la teva trajectòria.

R. El llibre que més m’ha impactat és Última salida para Brooklin, de Hubert Selby Jr. És meravellosa, molt ben construïda... Una novel·la coral. També soc molt fan de Juan Marsé, de qui crec que escriptors com jo en som hereus en l’àmbit de reflectir injustícies i significar una sèrie de personatges amb una tragèdia que pugui explicar el món. També m’agrada molt Esther Garcia Llovet. Crec que és un tipus de literatura molt propera, súper visual i que explica molt en molt poc. Fa novel·les molt completes amb dues-centes pàgines.