Estampes cambrilenques / Juliol i agost 1984

La parròquia de Santa Maria és, com tot el poble de Cambrils, rica en història. En desconeixem els començaments i la seva exacta antiguitat. Tenim motius per creure que el seu temple actual, encara que reformat molt a fons a l'acabament del segle passat i els primers anys del present, és de la segona meitat del segle XVII. Abans sembla que havien acomplert les funcions de temple parroquial l'església del convent de la Mare de Déu de Gràcia i posteriorment, possiblement en el temps de la construcció del temple actual, havien servit de temple provisional els locals de les Cavallerisses Reials, segurament ubicades pels voltants del petit carrer que encara avui porta aquest nom, al casc antic.

La parròquia, segons el Dret Canònic, és aquella part del territori diocesà que té església pròpia assignada amb la seva població determinada, on rau la direcció i es fan les tramitacions necessàries al bé religiós de les persones residents en una demarcació determinada, i al front de la qual hi ha un rector. En la història de l'Església les parròquies tenen una antiquíssima tradició. Segons sembla, en temps de sant Martí de Tours, que va viure al segle IV, ja existia aquesta institució eclesial. A Cambrils, potser en podríem esbrinar alguna cosa, buscant molt, a partir del segle XIV, però dificilment més aviat.

En l'actualitat, a l'Arxiu Parroquial de Santa Maria no hi ha documents que vagin més enllà del segle XVII. És possible que tot mantingui una certa relació: la construcció del temple parroquial, la de la casa rectoral o abadia, com era antigament coneguda, i la mateixa vida parroquial amb els seus alts i baixos: tot el que tenim, en aquest sentit, és a partir de la segona meitat del segle XVII.

El rector que més anys va ser al front de la parròquia fou Mn. Josep Peyrí, que hi va estar trenta-vuit anys (1723-61) i que va deixar-la per renúncia, i el que menys Mn. Josep Vidal, sis anys (1717-23) fins que va morir

Entre la documentació que actualment es conserva en l'esmentat arxiu, hi ha un document datat el 12 de maig de 1815 i signat per Josep Roca i Marimon, escrivà públic i reial de la vila de Cambrils, en què, a instàncies del rector de la vila, el P. fra Pau Tomàs Genovès, prior dels Dominics de Tarragona, certifica que "el archivo de aquella Parroquia estaba en este convento antes y durante el sitio adonde lo había conducido otro Cura para que estuviera mas seguro en una plaza fortificada, como era la de Tarragona; pero, por desgracia, en la entrada de los Franceses se perdió como así todo lo del convento, y no se ha sabido de su paradero. Y para que conste a donde le convenga, lo firmo de propia mano y lo sello con el de este convento, hoy día 31 de Diciembre de 1814.— Fray Pablo Tomàs Genovés, Prior de los Dominicos".

Hi ha coses que es fan a fi de bé, però a vegades acaben malament com en el cas de l'arxiu cambrilenc, que possiblement comprenia la part anterior al 1650, any amunt o any avall, i que va desaparèixer en els duríssims estralls que la Guerra de la Independència va ocasionar a Tarragona.

I, juntament amb aquest document, hi va una interessant relació de tots els rectors que ha tingut la parròquia entre el 1674 i el 1920, i que jo he completat fins els nostres dies. Suposo que aquesta relació, que tot seguit donarem, resultarà tanmateix curiosa per molta gent; però, abans de consignar la llista, potser caldrà fer l'aclariment que el lector es trobarà, entre els relacionats, tres 'categories' de sacerdots: ecònoms, regents i rectors, i potser resultarà profitós, per fer més entenedora l'actuació de cada un i el temps de la seva estada a Cambrils, que expliquem una mica la significació de cada una de les 'categories' dins l'estament eclesiàstic que, com és lògic, ha variat amb el temps.

Ecònom.— És qui serveix un ofici eclesiàstic en lloc del propietari, especialment el sacerdot destinat a una parròquia pel prelat perquè hi faci les funcions del rector per vacant, malaltia o absència d'aquest.

Regent.— Qui actua provisionalment i, generalment, en un curt espai de temps i interinament, a l'espera del nomenament del rector.

Rector.— Sacerdot a qui s'ha conferit en títol una parròquia amb cura d'ànimes, perquè la governi sota l'autoritat del bisbe local. Els deures del rector són: celebrar els oficis divins, administrar els sagraments, procurar la catequesi, tenir cura dels pobres i malalts, administrar els béns parroquials i tramitar la documentació necessària. Per atendre tot això ha de residir prop del temple parroquial. La figura jurídica del rector ha estat reformada, en la seva inamovibilitat (abans era per a tota la vida) i en la forma de concessió del títol, pel motu propio 'Eclesiae Sanctae' del 6 d'agost de 1966 i també pel nou Codi de Dret Canònic, recentment promulgat.

Així, doncs, donem la relació, amb expressió del nom, funció i temps d'estada al front de la parròquia:

• — Dr. Mn. Josep Viladot.— Rector, gener 1674-octubre 1690.
• — Mn. Jaume Llobera.— Ecònom, octubre 1690-juny 1691.
• — Dr. Mn. Josep Font.— Rector, juny 1691-maig 1717, en què va morir.
• — Mn. Cosme Nadal.— Ecònom, maig 1717-desembre 1717.
• — Dr. Mn. Josep Vidal.— Rector, desembre 1717-abril 1723, en què va morir.
• — Dr. Mn. Josep Peyrí.— Rector, abril 1723-juny 1761.
• — Dr. Mn. Josep Vilanova.— Rector, juliol 1761-octubre 1778, en què va morir.
• — Mn. Pròsper Voltor.— Ecònom, octubre 1778-març 1779.
• — Dr. Mn. Manuel Plazas.— Rector, març 1779-setembre 1788.
• — Mn. Salvador Berengué.— Ecònom, setembre 1788-gener 1789.
• — Dr. Mn. Casimir Vilella.— Rector, gener 1789-agost 1798.
• — Dr. Mn. Josep Bassedas.— Ecònom, agost 1798-octubre 1798.
• — Mn. Josep Cariellas.— Rector, octubre 1798-abril 1806.
• — Dr. Mn. Josep Bassedas.— Ecònom per segona vegada, abril 1806-juliol 1806.
• — Dr. Mn. Ramón Rovira.— Rector, juliol 1806-gener 1838, en què va morir.
• — Mn. Francesc Fortuny.— Ecònom, gener 1838-maig 1839.
• — Mn. Francesc Fortuny, Mn. Josep Bassedas Vela i Mn. Josep Planas i Cuchillo, els tres beneficiats de la parròquia, actuen simultàniament i col·lectiva amb el càrrec d'ecònom, maig 1839-maig 1845.
• — Mn. Francesc Janer.— Ecònom, maig 1845-maig 1862, en què va morir.
• — Mn. Francesc Batista.— Ecònom, maig 1862-desembre 1863.
• — Mn. Josep Grau.— Rector, desembre 1863-15 juliol 1885.
• — Mn. Joan Aragonés.— Regent, juliol 1885-18 maig 1886.
• — Mn. Francesc Casas.— Regent, 18 maig 1886-1 abril 1887.
• — Mn. Josep Grau, que es va reincorporar en el seu càrrec de rector el lr d'abril de 1887, exerceix de nou fins el 6 de gener de 1891, en què va morir.

ELS RECTORS DE SANTA MARIA (II)

Per una distracció del tot involuntària, es va deixar de puntualitzar que 'l'estampa' del mes passat tenia una segona part, fet que ha produït que se'm demanessin aclariments sobre això per part de persones interessades a conèixer la nostra història local. Demanem perdó pel 'lapsus' i amb l'acabament de l'article esperem que tothom es senti satisfet.

• — Mn. Blai Sans.— Ecònom, gener 1891-octubre 1892.
• — Mn. Carles Espinach.— Rector, octubre 1892-16 juliol 1920, en què va morir.
• — Mn. Higini Domingo.— Ecònom, juliol 1920-octubre 1921.
• — Mn. Josep Civit.— Ecònom, octubre 1921-novembre 1923.
• — Mn. Josep Bru.— Ecònom, novembre 1923-13 novembre 1924.
• — Mn. Isidre Fàbregas Gils.— Novembre 1924-27 agost 1936, en què va morir occit per mili-cians revolucionaris.
• — Mn. Tomàs Galve Villuendas.— Ecònom, febrer 1939-9 agost 1945.
• — Mn. Antoni Perera Bellmunt.— Ecònom, 10 agost 1945-gener 1962.
• — Mn. Josep Manresa Iglésias.— Ecònom, 8 febrer 1962 - continua al front de la parròquia (1984).

És natural que la llista precedent, que abarca un espai de temps que sobrepassa els tres segles, també comprengui tota una sèrie de curiositats. Potser serà bo que les fem notar. En aquests tres-cents deu anys han regit la primera parròquia cambrilenca dotze rectors titulars, sis dels quals moriren en l'exercici d'aquest càrrec; dos regents i disset ecònoms, un dels quals també va morir essent-ho. En el curs d'aquest segle XX, que ja quasi s'acaba, l'únic sacerdot que ha mort com a rector de Santa Maria va ser Mn. Carles Espinach, que va aclucar els ulls el 1920. Això a part, és clar, de Mn. Isidre Fàbregas que també va morir essent rector, però en circumstàncies deplorables i violentes.

D'aquests tres-cents deu anys, la parròquia ha estat regida per rectors dos-cents trenta-quatre anys, dos anys escassos per regents i la resta, setanta-quatre, per ecònoms. El rector que més anys va ser al front de la parròquia fou Mn. Josep Peyrí, que hi va estar trenta-vuit anys (1723-61) i que va deixar-la per renúncia, i el que menys Mn. Josep Vidal, sis anys (1717-23) fins que va morir.

No cal dir que d'aquests preveres, especialment els rectors, molts han passat desapercebuts, però n'hi ha que, per alguna causa, han passat a la història protagonitzant fets remarcables. Parlarem d'aquells dels quals sabem quelcom de notable.

En primer lloc, de Mn. Josep Peyrí, del qual cal destacar tres fets: Primerament que va ser, com hem dit més amunt, el sacerdot que més anys ha estat al front de la parròquia, 38 anys. Després, i és aquest un cas curiosíssim, encara que no únic en les maneres de fer d'aquell temps, que va ser nomenat rector de Cambrils quan encara no era capellà. Ja hem dit que no és un cas isolat, sinó fins a cert punt corrent en aquella època en què les influències, el xiuxiueig i el nepotisme estaven a l'ordre del dia. Recordem, per només citar-ne un, el cas d'un personatge tan conegut com Sant Joan Bpta. de la Salle, contemporani del nostre home pràcticament, que va ser nomenat canonge de la catedral de Reims als quinze anys d'edat, quan fins els vint-i-un no seria ordenat subdiaca i fins als vint-i-set prevere.

Mossèn Josep Peyrí, quan a l'abril de 1723 va ser promogut rector de Cambrils, només era acòlit, que era la primera de les cinc ordes menors (estem parlant, naturalment, de l'orde eclesiàstic d'abans del Concili Vaticà II, que va canviar substancialment aquestes nominacions): acolitat, exorcistat, lectorat, ostiariat i subdiaconat, que havien de rebre's abans de les dues majors: diaconat i presbiterat. Segurament seria molt jove i el que sí que sabem és que en els mesos que van de l'abril a l'agost va rebre tota la resta de les ordes sagrades, ja que el 16 d'aquest darrer mes el trobem ja ordenat prevere. No sabem si va envellir molt, ja que no coneixem la data ni el lloc de la seva mort, tota vegada que va deixar la parròquia per renúncia.

En tercer lloc, sabem que va ser el rector que, durant quasi quaranta anys, va presidir tot el procés de la construcció del nou santuari de Mare de Déu Mare de Déu del Camí, que havia començat el seu predecessor en el càrrec, Mn. Josep Font, emparat i empenyut pel canonge barceloní, fill de Cambrils, Dr. Andreu Foix que, per cert, moria a la Ciutat Comtal dos mesos abans que Mn. Peyrí prengués possessió de la parròquia de Santa Maria. De fet, tot el fort de les obres es va realitzar sota el rectorat de Mn. Peyrí.

Un altre rector notable va ser Mn. Josep Grau. Aquest, en dues etapes, va regir els destins de la parròquia durant vint-i-sis anys. Els fets que el fan remarcable són dos, com veurem. És el de les dues etapes: 1863-1885 i 1887-1891, any en què va morir. El fet que deixés la parròquia el 1885 va ser produït per un fet circumstancial. Sembla que en les festes de la Puríssima de l'any anterior, 1884, i en el curs de la processó, sigui amb carretilles, coets, atxes o quelcom semblant, van fumar-li o cremar-li la rica capa pluvial amb què anava revestit presidint la processó. Es veu que l'home es va enfadar i va dir alguna inconveniència als membres de l'Ajuntament que, com era costum, anaven darrera seu en la presidència, i aquests es van quedar tan ressentits que no van parar fins que no van aconseguir que el prelat diocesà el fes sortir de Cambrils. Però, com que el càrrec de rector era inamovible i vitalici si l'interessat no hi renunciava, Mn. Grau, al cap de dos anys i passada la virulència del primer moment, va tornar a la parròquia fins a la seva mort. Durant el temps d'absència del rector, la parròquia va ser regida per dos regents consecutius.

L'altre fet remarcable de Mn. Grau va ser la seva actuació quasi heroica en les inundacions de 1866. Ens descriu els fets l'i•ustre i malaurat historiador local, Josep Serra i Dalmau, de la manera següent: "De totes les rierades que es coneixen, la de Santa Irene és de segur la més seriosa i la que va deixar més tristos records. La nit del 19 al 20 d'octubre de l'any 1866 es presentava horrorosa; plovia a bots i barrals i la riera començava a baixar, amenaçant inundar la població. Així fou en efecte: a mesura que la nit avançava, l'aigua anava en augment; foren inútils els portals: la gent atemorida deixava la vila i es refugiava a l'Ermita de la Mare de Déu del Camí.

En vista de la gravetat de la cosa, es publicà un pregó cridant a tots els homes bons per a treballar i dividits en colles, cada una de les quals estava manada per un individu de l'Ajuntament, procediren a tancar i assegurar els portals i a tapiar amb premses i altres objectes aquells que no tenien porta.

Quan major era el perill, quan la tempesta semblava que anés a acabar de manera desastrosa per Cambrils i els seus habitants, es veié el bon rector, Josep Grau, que amb un fanal i una aixada, desafiant els perills a què s'exposava, sortia de la vila, emprenent el camí de la mina del Bru; no arribà sol: tot seguit homes i més homes, comprenent la idea de Mn. Josep i veient la seva abnegació, seguiren darrera d'ell... Aquella va ser la salvació de Cambrils. Les aigües, contingudes i encaminades per parets i preses que feren a la mina del Bru, varen partir-se prenent bona part d'elles la direcció del barranc de la Mare de Déu del Camí. El perill desaparegué, però la rierada estigué baixant per espai de tres dies."

Per acabar, remarcarem també la tasca d'un altre rector, mossèn Carles Espinach, en dos vessants. Aquest rector va ser a Cambrils vint-i-vuit anys, del 1892 al 1920, any en què va morir. Va ser l'home que va emprendre la gran obra de reforma del temple parroquial de Santa Maria: estructures noves interiors i exteriors, reforma de les capelles laterals i de la façana i construcció del nou campanar, de manera que la construcció del temple la va deixar corn ara la tenim. Les obres es van dur a terme entre la darrera dècada dels segle passat i la primera del present.

Mn. Carles Espinach va tenir també una actuació molt decidida, valenta i entregada en les dues més grans calamitats públiques que ha viscut la nostra vila al llarg d'aquest segle XX, si exceptuem els immensos estralls de la Guerra Civil: la catàstrofe ferroviària de novembre de 1907 i la gran tragèdia marinera de gener de 1911. En ambdues ocasions el rector Espinach es va posar al davant del poble en la caritativa tasca de cuidar els ferits, d'ajudar els perjudicats i de preocupar-se pels orfes i per les famílies que havien perdut el cap de casa o algun dels seus membres. De nit i de dia va estar al peu del canó, sense mirar hores ni plànyer esforços.

Totes les institucions tenen sempre persones que les dignifiquen. Aquests tres rectors dels qui hem fet memòria, sense voler restar mèrits, que potser desconeixem, als altres, són una mostra de persones lliurades al servei del poble i al cultiu d'un ideal noble. Per això és bo de recordar-ne els trets que els han estat característics i d'aprofitar-ne els aspectes positius, ja que així s'escriu la història.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques