Estampes cambrilenques

EL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CAMÍ (I)
Setembre 1981

N'he parlat moltes altres vegades, especialment en aquest mes de setembre, en el qual els cambrilencs celebrem la diada de la nostra patrona, però queden encara coses per dir. La Mare de Déu del Camí i Cambrils són dues coses inseparables de sempre, perquè encara són l'exponent de dos sentiments diferents en la nostra vida: la fe cristiana i l'amor al poble. Des de la llunyania dels segles han convergit sempre ambdós valors en el més pregon del cor de cada un dels cambrilencs, els dos s'han refós en un de sol, i és per això que tot fill del poble ben nascut jamai renegarà de la seva condició de cambrilenc i jamai deixarà de sentir sobre seu la protecció maternal de Santa Maria del Camí, protecció que buscarà delerosament en tots els instants de la seva vida, siguin de satisfacció o de neguit.

La festa del vuit de setembre cada any és un plebiscit de tendresa, d'estima, de veneració i de confiança del poble de Cambrils a la Mare de Déu del Camí. I, si una cosa és ben certa, és que mai ha estat qüestió de modes o de bufades de vent. Estic completament segur que els cambrilencs sentien la mateixa amorosa frisança per 1a seva Mare de Déu del Camí al segle XIII que al XVI, al XIX o que avui, a les portes ja del segle XXI. La història ho demostra. Poden haver canviat les formes d'expressió, però no els sentiments dels cambrilencs.

El 1983 celebrarem el segon centenari de l'acabament de les obres del santuari, un temple ample i sumptuós (con diuen els goigs) que, quasi tot el llarg del segle XVIII, els cambrilencs bastiren, pedra sobre pedra, com un homenatge a la Mare de Déu i com una manifestació una mica colossal del seu amor, del seu agraïment a la Mare de Déu del Camí. No volem pas dir que les obres de construcció del nou temple, que van començar el 1704, duressin ininterrompudament els setanta-nou anys que van d'una data a l'altra; les obres es van fer amb calma i per etapes, segurament a la mida de les disponibilitats econòmiques amb què es comptava.

El temple on es venerava la imatge de la Mare de Déu del Camí segurament seria relativament petit i els cambrilencs van determinar d'aixecar-ne un de més gran, ample i esplendorós. Deurien tenir les seves reunions i prendrien els seus acords. El cas és que a finals de l'any 1704 les obres van començar.

Aquestes van tenir dues bases: la cessió amb aquest fi de la fortuna personal (diners i béns) del canonge Andreu Foix, un illustre cambrilenc, i les recaptes que, especialment en els temps de les collites, es feien entre els veïns del poble. A això calia afegir la mà d'obra, molta de la qual era també aportada desinteressadament com a obra de la vila, especialment el transport dels materials. Recordem només de passada allò dels mariners que portaven la pedra des de Barcelona, i els pagesos que amb els carros i els animals la pujaven des de la platja fins a peu d'obra. Va ser una obra llarga i costosa, però va ser també una obra de tots, pastada i treballada, més que amb la suor i les mans, amb el cor dels fills de Cambrils.

Parlem ara com va començar la cosa.

El temple on es venerava la imatge de la Mare de Déu del Camí segurament seria relativament petit (és molt possible que fos la cripta actual, i això potser ho podrien confirmar unes cates que es podrien fer en els espais tancats del subsòl de la part del presbiteri del temple actual), i els cambrilencs van determinar d'aixecar-ne un de més gran, ample i esplendorós. Deurien tenir les seves reunions i prendrien els seus acords. El cas és que a finals de l'any 1704 les obres van començar. Tenim a la vista unes notes tretes del "Llibre de totes les rebudes i dates de la fàbrica de l'església nova que es fabrica en la vila de Cambrils a honra i glòria de Nostra Senyora del Camí, lo qual llibre aporta Francesc Lloberas, pagès de dita vila, en nom del Receptor de les caritats que s'aplegaran per a dita fàbrica", que es conserva en l'Arxiu Diocesà de Tarragona.

Les primeres dades que registra comprenen, pràcticament, tot el mes de novembre de 1704 i les transcriurem, respectant més o menys el català del segle XVIII en què estan escrites, posant només al dia la qüestió ortogràfica. Diuen així:

"A 2 de Novembre 1704, després d'haver obtingut llicència de i Reverendíssim senyor Arquebisbe de Tarragona (que ho era en aquell temps monsenyor fra Josep Llinàs) ha resolt el Consell (Ajuntament) de la vila de Cambrils que es fes la trasllació de la Santa Imatge de Nostra Senyora del Camí a l'església parroquial de dita vila i han resolt donar per fer dita església, tota la pedra, cals, arena, portada a peu d'obra i demés recaptes necessaris per fer les parets. Juntament han deliberat donar els emoluments de dita vila tan quant durarà dita fàbrica." I aquí la quantitat. I segueix: "A 9 de Novembre 1704. Es féu la trasllació de dita santa Imatge de Nostra Senyora del Camí i ha estat col·locada en la capella del Sant Crist de l'església parroquial pel temps que durarà dita fàbrica i els Jurats que tocaren en dit any que eren Francesc Lloberas, Jurat en Cap, Joan Verniol, Jurat segon i Magí Bassedas, tercer, en nom de dita vila prometeren al Dr. Josep Font, rector de dita parroquial que després que seria dita església perfeccionada restituirien dita santa Imatge en l'església. Apar de l'acte rebut en poder de Sebastià Gimbernat (quasi amb tota seguretat podem dir que era l'avi del gran metge i científic Antoni Gimbernat) notari públic de dita vila, a 9 de Novembre de 1704 dita trasllació en processó com la del dia de Corpus amb l'assistència de tot el poble i fou cosa particular que en entonar el Te Deum en dita ermita que veient que els homes aixecaven en alt la Santa Imatge no hi hagué ningú que no plorés; feia de cap de processó i digué l'ofici el Dr. Anton Pastor, Ardiaca de Vila-seca i pavorde de la Seu de Tarragona i feia de Mestre de Cerimònies el Dr. Andreu Foix, Ardiaca del Llobregat i canonge de la Seu de Barcelona, fills tots de dita vila de Cambrils; feia de diaca el Dr. Josep Font, rector de dita vila i de subdiaca el Dr. Onofre Raull, nebot seu."

Una vegada disposada la imatge de la Mare de Déu del Camí a la parròquia van començar tot seguit a prendre's les mides per tirar endavant l'obra, tant en l'ordre material com en el d'assolir el suport econòmic necessari per portar a bon terme una obra de tanta importància com la que s'havia projectat. I, certament, els nostres avantpassats van saber convertir l'ambiciós projecte en una venturosa i esplèndida realitat, realitat de què avui encara, sortosament, gaudim. I cal dir que van saber fer-ho amb una meticulositat exemplar. Però d'això en parlarem el mes que ve.

EL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CAMÍ (II)
Octubre 1981

"A 26 de Novembre del 1704. El Consell aprovà i tingué per ben fet les persones que dit Ardiaca i Canonge Foix, els sobredits tres jurats en companyia d'altres homes del Consell hagin elegit per cuidar de tot el necessari per dita fàbrica, com i també per cuidar de les cobrances que els particulars han promés donar, com i també de les captes que en el temps de les collites s'hauran d'anar fent així en la vila com fora d'ella i per això elegim les persones següents: primerament nomenarem a Francesc Lloberas per receptor de tot el diner que entraria per la fàbrica de dita església i així mateix que hagués de fer tots els pagaments presentant primerament una pòlissa (factura) del que haurà de pagar i en ella expressar el perquè, així de jornals de mestres (d'obres) com de qualsevol altra cosa, la qual pòlissa ha de ser firmada de les dues persones que s'anomenaran pels clavaris o, almenys, per un d'ells. Item nomenarem per clavaris de dita fàbrica, donant-los el càrrec de totes les cobrances de qualsevol gènere que sien, els reverends Josep Gil i Pau Sants, preveres i beneficiats, als quals se'ls ha entregat un llibre amb tots els noms de tots els que han promès donar caritat cada any durant dita fàbrica i que així com aniran cobrant els en donin crèdit a quiscun i en altre llibre que també se'ls ha entregat se'n facin càrrec anotant de qui són els diners, dia i any que els reben i del folio (que) venen i quan tindran quantitat que l'entregaran al receptor facin que el receptor, al peu mateix del llibre, digui que s'ha rebut aquella quantitat que li entregaven i que es firmi per a que consti en tostemps la lleialtat i finesa amb que s'és aportada aquesta fàbrica del temple de Maria Santíssima, advertint-los que també han de cuidar en son temps i lloc que es facin les plegues cuidant de persones que aportin carinyo i voluntat a dita fàbrica."

No sé ben bé si avui, en els nostres temps, es podria superar la meticulositat de previsions, la puresa d'intencions i la nota d'extremada honradesa que els nostres avantpassats volgueren donar a l'obra magnífica d'aixecar el nou temple que, amb una gran dosi de fe, de veneració i d'amor, volien dedicar a la Mare de Déu en aquesta advocació del Camí, tan entranyable per als cambrilencs de tots els temps.

Però aquesta meticulositat i previsió encara anirà més lluny i cobrirà més aspectes:

"Item nomenarem per dezenes a Joan Omdedéu, Joan Verniol i Joan Martí, donant-los el càrrec i cuidado per a que cuidessin dels carros (que) hauran d'anar els dies de festa a buscar pedra i així mateix si es necessari hi hagin d'anar cavalcadures fent que hi vagin per son torn amb molt d'ordre i concert perquè ningú no es pugui queixar.

Item nomenarem per dezenes a Pere Martí, Miquel Ribes i Francesc Arnades per a que cuidin, quan sigui necessari, de nomenar els homes (que) seran necessaris per la feina (que) serà necessari per dita fàbrica."

No, no, quant a previsions no es van quedar curts.

I sembla que les van posar en pràctica amb diligència i escrupolositat. Es va començar a portar un llibre de rebudes i dates. Per al primer el seu encapçalament és així: "Nota de totes les partides que jo Francesc Lloberas com a receptor de les caritats que s'apleguen per la fàbrica de l'església nova que es fa a Nostra Senyora del Camí en la present vila de Cambrils tinc rebudes dels reverends Josep Gil i Pau Sants, preveres i clavaris de dita administració, nomenats pels consells de dita vila, començant l'any 1705." La primera anotació diu "que m'han entregat avui, 2 de Febrer 1705... catorze lliures, onze sous i vuit diners". El llibre de dates té aquest encapçalament: "Nota de totes les partides que jo Francesc Lloberas pago com a receptor de totes les caritats que s'apleguen per la fàbrica..." i segueix una llarga relació de comptes pagats, que no podem seguir en detall ja que se'n va quasi fins a dos-cents anys després, quan ja les obres de l'església feia temps que s'havien acabat (les últimes anotacions són de 1869).

Naturalment, les curiositats que aporten aquests llibres són nombroses i es prestarien a un bon estudi socioeconòmic de la vida d'aquells temps passats, així com a un estudi sobre les propietats de l'ermita, les rendes de la qual servien per a pagar les despeses de la construcció del temple i posteriors millores, el que se'n va treure i fins i tot, potser, la seva posterior venda definitiva. No tenim pas temps per fer-ho, però si que ho aprofitarem per a la transcripció d'unes partides de despeses quan, segurament per haver-se acabat definitivament les obres de l'església, es va veure la necessitat de proveir-la de robes litúrgiques; hi ha dues partides seguides que diuen: "27 de Novembre de 1784. Per tres casulles i tres bosses de corporals per l'església de Nostra Sra. del Camí (segons) consta dels comptes i rebuts del botiguer i passamaner, que presenten 66 lliures", i "Per les mans de fer dites casulles i ingredients (segons) consta del rebut de Josep Baduell, sastre, 9 lliures i 5 sous". I segueix aquesta anotació, no menys curiosa: "15 de Març de 1785, per cot (bata o casaca amb mànegues, diuen els nostres diccionaris d'avui), sabates i sombrero per l'ermità de Nostra Senyora del Camí, mans de fer dit cot i ingredients (segons) consta del rebut (que) es presenta 17 lliures i 8 sous."

Han passat quasi cent anys i el setembre de 1868 tenim dues notes referides a la festa de la Mare de Déu del Camí d'aquell any, que diuen: "He rebut de D. Carles Clanxet (que seria l'administrador d'aquella època), trenta-un rals i cinquanta cèntims pels drets de la festa de Nostra Senyora del Camí." I firma Josep Bassedas, prevere, receptor. Pel que es veu, si els administradors dels béns de l'església recollien les `captes' de la festa, era lògic que després paguessin els capellans i la resta de gent que havia col·laborat a solemnitzar la diada. Ho conforma un altre rebut d'aquell mateix mes: "He recibido de D. Carlos Clanxet la cantidad de ochenta y seis reales de vellón por el Novenario y Oficio de la Virgen del Camino, cantando una y otra cosa a cuatro voces y órgano." I signa: "El organista, Pedro Ballvé."

Queda ben clar que han passat els anys i fins i tot els segles, però l'essència de l'estima per la Mare de Déu del Camí perdura i perdurarà per molts anys que passin. Han anat canviant mil coses i mil maneres de palesar aquesta estima, però l'essència, que és el que té valor, continua essent la mateixa. Alegrem-nos-en.

EL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CAMÍ (III)
Agost 1983

És d'esperar que en veure la llum aquest número de la nostra revista estem a les portes de la celebració de la diada del 8 de setembre, amb tot l'encís que ella reporta al cor dels cambrilencs com la Festa Major que és, la més genuïna i més plena de regust de casa pairal de les que el poble dedica a la Mare de Déu. I aquest any amb més motiu encara, tota vegada que volem celebrar la commemoració del II centenari de l'acabament de les obres de construcció d'aquest santuari que és orgull dels cambrilencs i focus de la devoció que el poble sent per la seva patrona. La data de 1783, esculpida en pedra damunt la porta principal del temple, és una fita d'aquesta celebració, els actes de la qual s'aniran succeint al llarg de tot un any per ser clausurada solemnialment el 8 de setembre de 1984. Estem, doncs, en els inicis d'aquesta commemoració bicentenària.

Si la història de la Mare de Déu del Camí és apassionant en el curs dels seus més de vuit-cents anys d'existència, ho és, potser, encara més el seguici de fets que van marcar els vuitanta anys, més o menys, que va durar la construcció de l'actual temple dedicat a la patrona de Cambrils.

La cosa, com quasi totes, va començar amb una reunió. El Consell de la vila (l'Ajuntament d'aquell temps) va acordar de demanar a l'arquebisbe de Tarragona el permís necessari per traslladar la imatge de la Mare de Déu del Camí a la parròquia (en el segle XVIII només hi havia la de Santa Maria) i començar les obres, al mateix temps que acordaven també de "donar per fer dita Iglesia tota la pedra, cals, arena, posada a peu d'obra y demés recaptes necessaris per fer dites parets, juntament han deliberat donar dels emoluments de dita vila tant quan durarà dita fabrica 250 lliures lo any".

A les darreries de 1704 el Consell aprovà la composició del que podríem dir junta o comissió encarregada de portar l'obra endavant. Nomenaren Francesc Lloberas com a caixer de "tot el diner que entraria" i a la vegada "que agués de fer tots los pagaments". Nomenaren també dos 'clavaris', els preveres Mn. Josep Gil i Mn. Pau Sans, a càrrec dels quals anirien "totas las cobranses de qualsevol genero que sien", i els lliuraven a la vegada un llibre "ab los noms de tots los que han promés donar caritat cada any durant dita fàbrica", així com també "cuydar en son temps y lloch de que fassan las plegas".

Si la història de la Mare de Déu del Camí és apassionant en el curs dels seus més de vuit-cents anys d'existència, ho és, potser, encara més el seguici de fets que van marcar els vuitanta anys, més o menys, que va durar la construcció de l'actual temple dedicat a la patrona de Cambrils

Nomenaren també Joan Omdedéu, Joan Verniol i Joan Martí com a encarregats "pera que cuydassen dels carros que auran de anar lo dia de la festa a buscar pedra així mateix si es necessari y hajen de anar cavalcadures fent que vagen per son torn amb molt ordre y consert perque ningun se puga queixar" i a Pere Martí, Miquel Ribes i Francesc Arnàndez "pera que cuyden quan sia necessari de anomenar los homes (que) seran necessaris per la feyna".

Aquests primers acords del Consell ens donen una idea de l'interès que tenien els nostres avantpassats que l'obra monumental que s'anava a bastir en honor de la Mare de Déu del Camí s'anés realitzant d'una manera justa quant a les càrregues de distribució de la feina entre els veïns i amb una gran claredat en el que respecta als comptes que s'havien d'anar anotant de manera que res es perdés, ni res anés a parar a butxaques brutes.

La feina material es va anar fent per prestacions de treball personal (el que es diu `obra de vila') per torns i voluntàriament. Els diners necessaris s'anaven arreplegant poc a poc, a mida de les possibilitats dels veïns del poble i de les donacions de fora vila que, de tant en tant, també anaven arribant. Com a promotor i capdavanter directiu de les obres que s'anaven realitzant per construir TEsglésia nova', com diuen els documents antics, figura el canonge ardiaca de la Seu de Barcelona, Dr. Andreu Foix, un cambrilenc il·lustre la memòria del qual convé retenir, que va donar suport moralment i material a l'empresa que ell mateix havia engrescat de fer. Sembla que ja de cop va donar 1.500 lliures i, cada any, les aportacions dineràries que feia en Foix sovintejaven generosament. És de suposar que els cambrilencs amb disponibilitats econòmiques també deurien donar diners en metàl·lic, però el fort de les fonts d'ingressos venia per les aportacions que cada veí feia amb gènere, especialment en el temps de les collites.

A l'Arxiu Arxidiocesà de Tarragona es conserva un dels volums de comptes del temps de la construcció del santuari que comprèn els anys 1705 al 1733 i que s'intitula "Llibre de l'Administració de la fabrica de l'església de Ntra. Sra. del Camí de la vila de Cambrils", i en ell es veu com els capellans Josep Gil i Pau Sans anaven anotant totes les partides que entraven, fossin en diners o en gènere. La llarga relació és curiosíssima i, encara que hi ha partides que van repetint-se, com poden ser les vendes de vi, blat, verema, oli, fesols, ordi, etc., per raó de les collites anyals, hi ha també els "donatius de caritat dels Gànguils i mariners per la pesca" o els "jornals de llaurar, transports en carro...", arrendaments de molins i terres, delmes i un sens fi de maneres de fer diners, o bé directament com, per exemple, fent "captes pels barris", o indirectament venent tot allò que els veïns aportaven, que podia ser molt o poc segons les possibilitats o el tarannà de cadascú. Però que la gent s'esforçava a donar quelcom ho evidencia la pròpia relació, quan anota en les entrades "una bota que s'ha venut, pollastres, un poc de cànem i lli, tres fores d'alls, unes espardenyes noves...". Tot era bo per a engrossir el fons de les obres; fins i tot es convidava a col·laborar els passavolants que feien parada a l'hostal per menjar o dormir, ja que hi ha una partida que parla dels "diners que es tiren al calaix que tenim a l'Hostal".

És una cosa més coneguda, pel fet que la tradició oral ens ho ha anat recordant en el curs d'aquests dos-cents anys, que els mariners portaven la pedra necessària des de la muntanya de Montjuïc de Barcelona. No és que els pescadors anessin expressament a buscar-la a la Ciutat Comtal, quan tanta n'hi havia a les pedreres de Salou i Tarragona, que són molt més a prop. És que al segle XVIII hi havia a Cambrils una forta navegació de cabotatge (no hi havia encara el port de Tarragona) i els vaixells carregaven a Cambrils l'oli, el vi, els cereals i els fruits secs de Cambrils i dels pobles de la comarca i els transportaven a Barcelona i, com que de retorn no tenien càrrega, omplien de pedra els vaixells, i les deixaven a la nostra platja, d'on eren pujades, com ja hem dit més amunt, pels carros i els pagesos de la vila fins a l'obra.

Així, amb aquests esforços i aquest recolzar l'espatlla, els nostres avis van anar pujant pam a pam el santuari de la Mare de Déu del Camí que, segurament, els haurà pagat amb descans i glòria la seva fe i la seva devoció realment gegantines.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques