Pere Mestres Ventura és un cambrilenc reconegut en el món científic per les seves investigacions en el camp de la medicina i que ha desenvolupat la seva activitat professional a Alemanya al llarg de 40 anys. Va néixer el 1942 i és fill del recordat Dr. Pere Mestres que va exercir de metge a Cambrils durant molts anys. Després de la seva jubilació va retornar a Cambrils, on viu una etapa allunyat dels laboratoris i les universitats, però segueix mantenint una intensa activitat intel·lectual, escrivint articles sobre diferents temes d’interès general, i alguns també relacionats amb la medicina. L’any passat va publicar el llibre “Biografia d’Antoni de Gimbernat i Arboç”, que és considerada com la definitiva de l’Il·lustre cirurgià cambrilenc. Actualment, és el president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona.

Quedo amb el Dr. Pere Mestres a casa seva, en concret al mateix despatx on el seu pare passava consulta ajudat per la seva muller, la inseparable Sra. Pepita. Allí encara hi conserva molts dels mobles originals i també molts records. En una conversa distesa i molt interessant anem desgranant aspectes de la seva vida familiar i també professional.

Tot i haver estat vinculat tota la vida a Cambrils, vas néixer a L’Hospitalet de l’Infant. Quins van ser els teus orígens familiars? Quan vas arribar a Cambrils?

Els orígens familiars són una mica barrejats. El meu pare va néixer a Vila-seca, tots els Mestres eren vila-secans, tot i que venien de Riudecols, la meva mare nascuda a Saragossa, el meu avi matern de las Cinco Villas i la meva àvia materna, de València. De manera que tinc gens de tota la Corona d’Aragó. El meu pare, després de la guerra, va fer cap a l’Hospitalet de l'Infant– Vandellós a fer de metge, però l’any 1943 va venir a Cambrils. Aquest trasllat va ser influït per una persona de Cambrils, un mariner que ensenyava a pescar a unes persones de l’Hospitalet i li va proposar que anés a fer de metge a Cambrils, perquè al barri marítim no tenien cap metge. Així va ser com el pare es va decidir a venir a Cambrils. Quan vam arribar tenia poques setmanes de vida, doncs vaig néixer el 20 de desembre del 1942 i arribàrem a Cambrils el mes de març del 1943. De manera que aquests són els meus orígens.

Quin records tens de la teva infància i joventut a Cambrils?

Tinc molts records. Els meus pares van viure un temps al carrer Sant Jordi en una casa propietat d’un senyor que a la planta baixa hi tenia una botiga que hi venia articles de llauna i per això li deien el “Llaunes”. Al cap d’un temps un senyor de Reus va construir una casa prop de la “casilla dels carabiners” i el meu pare es va quedar la planta baixa, que era el pis més gran que hi havia, perquè així podia instal·lar la consulta dins de l’habitatge.

Aquests són els primers records que tinc, els d’aquesta casa, que tenia un jardí, que la gent venien a visitar-se i que jo jugava amb xiquets del barri. El pare tenia pacients tant de la platja com de la vila i això li va permetre establir moltes amistats. Recordo molt bé al Plàcid Dalmau “carter”. El pare i ell van tenir una amistat molt ferma i d’aquí ve que jo tinc també una gran amistat amb el seu fill Lluís.

Una altra persona que lligava molt bé amb el pare era el Joan Parreu, que va ser jutge i tota la seva família. L’Augusto Espolet també era una persona de l’entorn d’amistats del pare, després també hi havia unes germanes, la mare de l’Augusto Espolet era una d’elles, que les hi deien “les pampes”, l’Emilia, la Dolores... Una altra gran amistat era el fuster Pedrola, del carrer de les Creus, la Maria Sarrà i molts més. Aleshores jo pujava a les festes del barri, al carrer Major. Totes aquestes persones les coneixia d’anar amb el pare. Ell tenia una bicicleta on portava un calaixet amb l’instrumental mèdic i jo l’acompanyava pujat a sobre. De manera que vaig tenir una espècie d’escola de medicina acompanyant-lo. Aquesta relació creava un vincle amb els pacients que es convertia en amistat.

Quines van ser les teves etapes acadèmiques?

Vaig començar a l’escola pública de la platja, amb el mestre Sr. Camarasa. Era un mestre que recordo amb molt d’afecte, tot i que jo devia ser molt petit. Després vaig anar a l’escola que van instal·lar al Pòsit, una mica més moderna. Va ser un període que va passar sense pena ni gloria. L’educació fonamentalment es feia a casa. Posteriorment ja vaig anar a Reus a l’institut, examinant-me del preuniversitari a Barcelona. Vaig fer la carrera de medicina a la Facultat de Medicina de Saragossa, entre altres coses perquè la mare venia d’allí i hi teníem família.

A Saragossa vaig estar molt de sort, perquè a la Facultat de Medicina hi havia un ambient fantàstic. Des del Batxillerat ja em vaig aficionar molt a estudiar l’anatomia, el cos humà i la microscòpia m’interessava molt. Anava a mirar preparacions histològiques del meu pare amb el microscopi del Sr. Martí, de la farmàcia. Ja tenia una afició molt peculiar. A Saragossa em vaig trobar que el meu professor d’anatomia, el Dr. Escolar Garcia, tenia un departament molt modern, molt a l’estil alemany, ell hi havia estat temps al país, amb una unitat del CSIC, amb una investigació finançada per l’Estat, i un equipament extraordinari, que no hi era a l'anatomia de Barcelona. De manera que a les 4 setmanes ja em vaig presentar a unes oposicions o concurs que va obrir ell en què escollia els estudiants que més li interessaven. D’uns 450 n’escollia uns 20 i aquests feien les classes pràctiques als altres. Això permetia adquirir una formació privilegiada per preparar les pràctiques i a més tenia accés al laboratori d'investigació. Per tant, anar a Saragossa per a mi va ser fonamental.

Mentre acabava la carrera vaig començar a desenvolupar idees pròpies i vaig quedar fascinat per la microscòpia electrònica. Volia aprendre aquella tècnica que ens permetia veure molècules amb claredat, però aleshores a Saragossa no era possible i professors que vaig consultar en van dir que a Sevilla hi havia un patòleg que tenia un microscopi electrònic i que a més el sabia fer anar. Així que vaig passar un temps a Sevilla, tot i seguir amb la carrera acadèmica. En aquell moment es van convocar unes beques molt interessants. Només n’hi havien 5 per medicina a tot Espanya i es donaven a candidats que tenien un projecte per fer una tesi doctoral i que es volien formar en investigació, com era el meu cas. Vaig tenir la sort d’aconseguir-ne una. Eren beques realment molt ben dotades, amb un salari pel becari i diners per fer el treball de laboratori.

Mentre gaudia d’aquesta beca va venir la fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Facultat de Medicina. Es dona la circumstància que vaig ser el primer doctorat de la nova Facultat de Medicina. Vaig entrar com a professor d’Histologia i Citologia, però a més, era secretari de la Facultat. Tot i que estava molt enfeinat i l’ambient era magnífic, però sentia la necessitat de formació, d’aprofundir en la matèria científica, que en el fons és el que m’interessava més. I va ser llavors quan vaig prendre la decisió de marxar a treballar a Alemanya. En aquest país m’especialitzo en microscòpia electrònica.

El Dr. Mestres va ser el primer doctorat de la Universitat Autònoma de Barcelona

Aquesta decisió d’escollir l’estranger i no un altre lloc va venir condicionada pels visitants que teníem a l’Autònoma, a la unitat docent de l'Hospital de Sant Pau (1ª seu de la facultat de Medicina), perquè cada dissabte hi havia conferències al matí que les donaven professors eminents, quasi tots catalans i alguns espanyols que treballaven a l’estranger, com per exemple el professor Ramon Margalef, el pare de la teoria ecològica, o el professor Prevosti, un gran genetista, del que jo vaig aprendre la genètica moderna que s’estava desenvolupant aquells anys 60.

En la qüestió d’anar cap a l’estranger va influir molt la meva muller, la Maria Teresa. Jo en realitat primer havia pensat anar als EEUU, però aleshores ja teníem dues filles i suposava estar molt lluny i no poder tornar durant molt de temps. En aquells anys no hi havia les facilitats aèries que hi ha actualment. Per tant, ens ho vam rumiar molt i vam buscar una alternativa, que va ser Alemanya. Van intervenir alguns parents meus que coneixien gent del país. A la tardor del l’any 1970 vam anar a conèixer a un savi professor que hi havia a una universitat alemanya, que havia fundat l’exèrcit alemany, tot just després de la guerra. Aquest senyor, després de conèixer el que jo volia fer, em va dir que em buscaria un lloc apropiat de treball. El va trobar i el mes de febrer següent em van dir que hi podia anar tot el temps que volgués. Primer amb una estada de 10 mesos, que és el que havíem previst, però és clar, les condicions de treball eren extraordinàries. Vaig tenir la sort de trobar gent amb la qual m’hi vaig entendre molt bé des del principi. No vaig tenir mai cap prova de discriminació. No em van tractar com a un estranger, era un més, era com ells. I això que al principi jo no dominava l’alemany, m’havia d’entendre mig amb anglès i un dels companys parlava molt bé l’espanyol, de manera que no teníem problemes de llengua. Com deia Oscar Wilde: “la millor manera de vèncer les temptacions és caure en elles” i aleshores vaig decidir quedar-me a Alemanya, perquè les perspectives que m’oferien eren molt bones.

"No em van tractar com a un estranger, era un més, era com ells"

El teu pare, el Dr. Pere Mestres, va exercir molts anys a Cambrils, juntament amb la teva mare, la senyora Pepita que l’ajudava a la consulta. El fet de dedicar-te a la medicina et ve motivat per la influència familiar? Quan et neix aquesta vocació?

Certament. Vaig desenvolupar una relació de confiança amb la professió del meu pare. Com tots els fills mirava què feia el pare. Considero que amb la perspectiva dels 80 anys que tinc, el meu pare era un gran clínic, era un gran metge que molta gent ho va saber apreciar a Cambrils, però no sé si tothom. Certament jo no em veia fent el mateix que ell feia, sinó que ja tenia una gran afició per la microscòpia, que realment està estretament relacionada amb la medicina. O sigui, que un investigador no tracti malalts no vol dir que deixi de ser metge. Però hi ha un fet familiar que va determinar la meva decisió i va ser la mort del meu germà, que va ser l’únic que va morir a Cambrils dels que van tenir la polio l’any 1952. El meu pare, encara en vida del meu germà, sempre deia, que li faria gràcia que almenys un dels dos fills continues la nissaga dels metges Mestres i això se’m va quedar gravat. És una cosa que segurament té a veure amb el meu caràcter i un bon dia, un any o dos abans que jo fes l’ingrés a la universitat, vaig venir a aquest despatx on ara hi som i li vaig dir al pare que havia decidit estudiar medicina. Pensava que ell estaria satisfet i seria molt expressiu, però no ho va ser. Només em va dir: “és la teva decisió, tu sabràs el què fas, però per mi no ho facis”. O sigui que em vaig trobar davant de les meves paraules i vaig tirar endavant. Aquesta és la gènesis de la meva decisió.

Com dius els teus estudis de medicina els fas a la Facultat de Medicina de Saragossa on ja destaques, obtenint l’any 1965 el Premio Santiago Ramon y Cajal per la dissecció del sistema nerviós del ventre en un fetus humà. Com va ser aquest treball?

Aquest premi està relacionat amb el meu ingrés al departament d’Anatomia a les 4 setmanes d’haver arribat a la facultat com a ajudant de pràctiques. El que em va fascinar va ser el laboratori i dins el laboratori vaig començar a treballar, a aprendre tècniques, a provar-ne de noves i presentant-me a aquest premi pretenia certificar tota aquesta trajectòria dedicada al laboratori d’histologia i d’anatomia. De manera que sí, era conegut al meu curs com un anatòmic modern que estava creixent.

Però com deia abans, em vaig distanciar intel·lectualment del catedràtic i llavors va ser quan me’n vaig anar a Sevilla i estant allí vaig començar la tesi. Com tenia la beca per fer-la, la vaig acabar a Sevilla, però la vaig presentar a l’Autònoma de Barcelona. Recordo que el tribunal estava presidit per una persona que jo apreciava molt i que ja la havia conegut a Sevilla, que era el professor Josep Laporte. Em van atorgar el Premi extraordinari “Suma Cum Laude”, que és la màxima nota. I allí em vaig doctorar. O sigui, quan vaig anar a Alemanya ja estava doctorat i als dos anys de treballar-hi el govern alemany em va reconèixer el títol de doctor. Per tant, em van donar un segon títol de doctor.

Quins han estat els teus principals camps d’investigació?

A Alemanya hi ha una sèrie de personalitats que van influir en mi, només en destacaré 2 o 3. Un va ser el professor Wolfgang Bargmann, que era catedràtic d’anatomia de la Universitat de Kiel. Aquest senyor va escriure un llibre d’histologia famosíssim a les facultat de Medicina espanyoles, que jo, juntament amb la meva dona, vam traduir a l’espanyol. Aquesta va ser una persona que em va influir, sobretot els primers anys, fins que va morir. El seu successor també em va ajudar molt i després també el meu cap de departament a Bochum, que era el professor Hinrichsen, amb el qual vam establir una bona amistat, inclús es va comprar un apartament a Salou i venia a veure regularment als meus pares. El meu pare, que sabia que a ell li agradava molt la carn, el portava al Mas Gallau a menjar “chuleton”. Són relacions humanes que indiquen la qualitat de l’ambient en què jo em trobava a Alemanya. Amb aquelles persones m’hi vaig entendre sempre, des del primer dia.

La teva especialitat va seguir sent la microscòpia?

Sí, on jo em sento amb més confiança i més competent és a la microscòpia electrònica i aquí he d’esmentar un altre personatge, un professor alemany que es deia Pfefferkorn. Aquest senyor va introduir una nova varietat en microscòpia electrònica. S’ha de dir que la microscòpia electrònica és un invent alemany de l’any 1930. Qui tingui interès en llegir-ne els seus orígens, vaig publicar un treball a la Revista Gimbernat, de la Reial Acadèmia, que és d’accés lliure, per tant es pot trobar. El professor Pfefferkorn em va iniciar, estant jo a Bochum, en aquestes tècniques modernes de microscòpia. Ell era president d’un societat que es dedicava a aquesta tecnologia i jo després vaig ser el seu successor com a president en aquesta organització. Per tant, sí, la meva especialitat ha estat la microscòpia, però en un accent molt fort en el camp de la microscòpia electrònica.

En la teva trajectòria professional has tingut molts càrrecs acadèmics importants i de gran responsabilitat. Quins consideres que van ser els més importants?

Si entenem la paraula "important" des d’un angle molt ampli, hauria d’esmentar en primer lloc els anys a l’Autònoma de Barcelona. Van ser uns anys que em van marcar d’una manera extraordinària. En l'ambient que hi havia es conreaven les idees més modernes en ensenyament i recerca mèdica, intervenint personalitats com el Dr. Albert Oriol en primer lloc i també el Dr. Carles Solé Durall, i molts altres. Van ser personatges molt importants i a més vull subratllar l’ambient intel·lectual que regnava a la facultat en aquells anys, amb un caire quasi pioner i molt català, tot i que després va canviar molt.

Després vaig arribar a Alemanya i el fet que l’octubre de l’any 1981 em fessin catedràtic d’anatomia a la Universitat del Saarland, va ser una circumstancia molt important, però diria que el més rellevant segurament, va ser que l’any 1984 vaig ser elegit Director de l’Institut d’investigació, que tenia més de 125 empleats. De manera que a mi que no m’agradava massa fer administració, em va tocar arramblar amb això. No podia dir que no quan m’ho van proposar, ja que era un gran reconeixement a la meva persona, sent que venia de fora.

Un altre punt important va ser que a finals dels anys 1990 la Societat Alemanya de Microscòpia Electrònica em va escollir president per celebrar els 50 anys de la Societat, que es fundà després de la 2ª guerra mundial, el 1949. L’any 1999 se celebraven els 50 anys de la seva fundació. Per a mi va ser un moment emocionalment molt important que em confiessin portar la nau a bon port en un esdeveniment d’aquest tipus.

Actualment hi ha molts investigadors i científics que es veuen forçats a sortir del país, potser per manca de recursos o d’una política determinada. Quina opinió en tens? La gent marxa perquè realment no té prou recursos per a la investigació i aleshores ens trobem que formem grans científics i després permetem que se’n vagin a treballar a l’estranger?

Sí, de vegades suposa una pèrdua, però les motivacions són diverses. El sortir a l’estranger, en aquest cas un metge jove, pot tenir una gran influència en la seva actitud, en els seus coneixements, en la seva experiència. És una escola més. Només posaré un exemple que ens toca de prop: el Dr. Gimbernat, que va sortir a l’estranger i quan tornà ja no era el mateix. De manera que anar a fora té connotacions molt positives, però també n’hi d’altres negatives i és que hi ha molts professionals que se’n van a fora per ampliar horitzons, perquè aquí, quan tornen, no troben una possibilitat de treball. Realment això és un problema, que en part és polític. Un país ha de formar els professionals que pot absorbir. La solució és difícil, però s’ha de trobar. Sí, no hi ha oportunitats per a tothom i això és trist.

Consideres que la formació que es dóna a Espanya en medicina és suficient comparada amb altres països?

Ja era bona quan jo estudiava. La formació és diferent segons els llocs, però en general és bona. Ho vaig comprovar quan vaig arribar a Alemanya, tot i que ja portava uns quants anys de carrera a Espanya en diferents universitats, la meva base era sòlida. Actualment hi ha un problema en la formació dels metges que es reflecteix a nivell de MIR. La formació mèdica que reben els estudiants de les facultats espanyoles no és igual a tot arreu. Per exemple a la Universitat de Barcelona la formació és molt bona, a les facultats de medicina de Catalunya també, però en altres regions espanyoles és més fluixa. A nivell de notes finals les diferencies poden ser molt notables, per això el MIR tendeix a compensar aquests dèficits., triant els millors per a la medicina pública.

L’any 2016, amb motiu dels 200 anys de la mort d’Antoni de Gimbernat, organitzes una sèrie d’actes divulgatius sobre la figura d’aquest metge i cirurgia cambrilenc. Què et porta a prendre aquesta iniciativa?

L’estimació al meu poble. Senzillament. Em vaig jubilar l’any 2008. Vaig estar com a catedràtic convidat a una universitat espanyola fins a l’any 2016, però llavors ja volia quedar-me més a Cambrils i vaig pensar que era important fer coses pel meu poble. La que em va semblar més oportuna va ser organitzar un simposi, en el qual vam tenir la sort que vinguessin representants acadèmics de les tres ciutats on el Dr. Gimbernat va ser-hi present: Cadis, Madrid i Barcelona. Vaig quedar molt satisfet del resultat, no solament de la resposta de Catalunya, sinó també de la resta d’Espanya. Va ser molt gratificant. Si abans ja coneixien Cambrils, ara encara el coneixen més.

Enguany vas publicar la biografia d’Antoni de Gimbernat i el 2021 també vas escriure el quadern de “100 anys de metges a Cambrils” Què et va impulsar a fer aquests 2 treballs, realment laboriosos als que vas dedicar moltes hores?

La motivació per escriure la biografia de Gimbernat va venir condicionada pel simposi que em va permetre prendre el pols a la situació actual sobre el coneixement que se’n tenia d’ell, d’aquest personatge tan important. S’ha de tenir en compte que la primera biografia la va escriure un fill seu l’any 1828, 12 anys després de la seva mort. La segona biografia és de l’any 1926, escrita per un senyor de Madrid, molt detallada, però molt literària. Hi havia molta palla, però el més interessant és que va recollir dades, va fer un arbre genealògic dels Gimbernat, que es complementa molt bé amb el que anys més tard va escriure Laureà Pagaroles i després va venir la biografia de Jaume Pi-Sunyer Bayo. Aquest senyor, que era catedràtic de fisiologia de Santiago de Compostela, es va presentar a un concurs que va organitzar la Societat Catalana de Cirurgia, celebrat al sud de França, a la Catalunya nord diríem. Va ser un treball on va glosar la vida i miracles de Gimbernat. Un treball molt remarcable. Va trobar dades molt importants i jo vaig aconseguir, a través del meu amic Oriol Bosch, un exemplar original de la revista on s’havia publicat, que era difícil de trobar perquè va ser l’any 1936. Moltes coses ja s’havien perdut. Per tant, ja havien passat molts anys sense noves aportacions i vaig pensar que potser era hora de fer una nova biografia, ampliant el vincle sota el que considerem la personalitat d’aquest gran home. Aquesta biografia conté moltes coses que no s’han dit abans, però n’hi ha una de molt remarcable i és que mostra l’única imatge de Gimbernat feta en vida, fins ara desconeguda.

Quant de temps vas estar per fer aquesta biografia?

Vaig estar rumiant molt, perquè vam fer el simposi el novembre de 2016, i el 2017 encara no m'ha havia decidit. Crec que l'inici d’escriure va ser a finals del 2018 i vaig acabar a l’estiu del 2022.

Segons es va dir aquesta sembla que és la biografia definitiva?

Això és el que va dir el professor Sitges. No hi ha mai res que s’acabi. Vaig acabar el llibre aquell any i citaré el famós Jorge Luís Borges que deia: “una obra s’acaba per esgotament” i mogut per la impaciència vaig prendre la decisió de acabar-lo. Emperò, pocs mesos després vaig publicar un altre treball sobre Gimbernat, que està editat a la Revista Gimbernat, de la Reial Acadèmia de Catalunya i és sobre l’impacte de la seva obra al món, principalment a l’Europa del seu temps i això no ho havia inclòs en el llibre, com dic per no causar retards en la publicació. Ara, a més, estic preparant l’edició alemanya de la biografia de Gimbernat i en aquesta inclouré aquest treball, amb el que serà quelcom diferent de les dues anteriors.

És evident que Gimbernat ha estat un referent per a tu, però segurament al llarg de la teva trajectòria professional has tingut molt altres referents. Quin recordes amb més afecte?

La primera vegada que vaig sentir parlar de Gimbernat va ser com a estudiant de Batxillerat. El meu pare tenia un llibret d’anatomia, que encara conservo, que semblava un missal, era d’un autor francès. A mi m’encantava aquest llibret perquè no era gaire gran, però tenia unes imatges extraordinàries. En aquella publicació sortia un lligament, una estructura anatòmica, que portava el nom de Gimbernat. El pare ja em deia que era de Cambrils, però la figura d’ell no la vaig assimilar com una cosa important. Va ser després, ja com a professor i sobretot a Alemanya, que potser una miqueta amb sentit patriòtic parlaves d’aquell lligament i explicaves coses d’ell, però són vivències molt personals.

Quant a les figures que em van marcar molt, un va ser el professor Escolar. Aquest senyor tenia un estil de donar les lliçons extraordinari. No deixava ni una paraula a l’atzar. Jo de vegades tenia la sensació que la lliçó que impartia per a ell era com fer una oració, que s’ha de fer perfecta, inclús aquest professor es girava cap a nosaltres, els ajudants, i ens preguntava què ens havia semblat. Ell sempre pensava que havia comés algun error i la pròxima vegada els podia corregir. Això em va impressionar moltíssim a nivell docent. Després vaig canviar una mica el meu estil, però moltes coses les vaig conservar d’ell.

Una altra persona que també em va influir molt, des d ‘un punt de vista més personal, va ser el professor Ribas Mujal, catedràtic de Sevilla, que va ser el meu director de tesi. A Alemanya hi van haver diverses persones algunes esmentades abans i també als EEUU, en concret un físic de Chicago. Entre els anys 70 i els 80 anava quasi bé cada any als EEUU i sempre em trobava amb aquest professor i òbviament també amb altres.

La investigació científica la majoria de vegades no dóna resultats immediats. Quins processos segueix una investigació fins a arribar a trobar un tractament farmacològic?

Un tractament farmacològic depèn, com diu la paraula, d’un producte químic. El producte químic per una banda és el resultat d’una síntesi de laboratori, per altra banda actua sobre un procés biològic. Les cèl·lules tenen diferents mecanismes, consumeixen energia, la creen, la cremen, i en certs moments això es desgavella i aleshores per tornar-ho a posar al seu lloc, per activar o bloquejar, intervenen els productes químics, els fàrmacs. Tot això, dit així està molt clar, però d’entrada tot són preguntes. La substància no la sabem, s’ha d’investigar a quin mecanisme hem d’intervenir, però per atansar-nos a la pregunta que m’has fet, et diria que el problema no és solament demostrar al laboratori que aquella substància té un efecte per exemple anti-cancerigen, després has de passar a l’animal d'experimentació, després s’han de complir una sèrie de requisits, perquè el què dius realment permeti la interpretació que fas. Aquí hem arribat a un punt clau, que és pot passar als humans. Generalment hi ha tota una elaboració del producte químic i aquesta fase de vegades ocupa anys de treballant en el laboratori. Una firma farmacèutica que treu un producte, està 10 o 15 anys abans d’utilitzar-lo com a tractament mèdic en humans. Després, dins d’aquesta aplicació als humans hi ha diferents etapes. És un procés molt complicat. Els americans en aquest sentit són els que potser estan més avançats i han donat una mica la pauta de com s’ha de fer, però avui Alemanya, que és un dels països que té la indústria farmacèutica més important del món, on s’han creat més productes, també segueixen aquestes normes. S’ha internacionalitzat molt tot, la globalització afecta també a aquest terreny.

Quins avenços científics més destacats has viscut en la teva trajectòria professional?

Un afecta a la microscòpia electrònica. És el que puguem investigar mostres humides, que tinguin aigua. Dit així potser no s’entén. El microscopi electrònic és com una bombeta gegant, està al buit, però un buit enorme, extraordinari, de moltíssimes atmosferes negatives i tenim que els electrons surten emesos des d’una font, passen a través d’una sèrie de filtres que se’n diuen lents electromagnètiques, com si fossin les lupes o les lents d’un microscopi i així els electrons poden ser concentrats en un feix molt fi i aquest toca la mostra. Els microscopis tenen una limitació, no pots posar una cèl·lula viva a dins, perquè al buit explota i es destrueix. Quan vaig arribar a Alemanya s’utilitzaven unes mini-càmeres, amb unes làmines molt fines de materials diversos que els travessava els electrons i a dins hi havia cèl·lules vives, però al cap de pocs minuts les cèl·lules morien afectades pels electrons. Al final del anys 80 i començaments dels 90 a Alemanya van començar a instal·lar-se microscopis que permetien examinar una mostra amb aigua i això va ser un moment molt interessant. Vaig ser un dels primers a tenir un laboratori que disposàvem d’aquests aparells i per exemple unes de les aplicacions molt importants d’aquesta tècnica, a part de les mostres mèdiques, va ser en la indústria alimentaria. Ja no era necessari preparar el material per posar-lo al microscopi, sinó que en estat nadiu, tal com eren, es podien examinar. Això a la indústria els hi va ser molt útil.

Un altre invent destacat que vaig viure, en el que vaig tenir un projecte molt important del govern alemany, del ministeri de Tecnologia i Investigació de Berlin, va ser la utilització de sensors instal·lats sobre micro-xips de silici per detectar les reaccions de les cèl·lules vives. El meu projecte era posar cèl·lules canceroses vives damunt d’un sensor, i a sobre d’aquests chips, de uns 10 cm de diàmetre, hi havia els sensors electro-químics. Uns detectaven l’oxigen, unes altres detectaven el contacte de les cèl·lules, altres detectaven altres factors com la temperatura, la concentració d’oxigen a l’ambient, etc.. Eren uns dispositius petits i el meu projecte va ser utilitzar aquesta tècnica per veure si les cèl·lules tumorals d’una persona que havien operat al matí, per exemple, eren sensibles a diferents medicaments i donar les dades als metges responsables del tractament. Aquest projecte va durar des de finals dels 90 fins que em vaig jubilar i llavors el projecte va acabar. Va ser una experiència extraordinària, perquè els primers sensors d’aquests tipus es van inventar als EEUU. Jo vaig treballar amb el sistema americà i després a Alemanya vam inventar altres tipus, perquè en aquella època, als anys 90, Alemanya disposava d'una gran tecnologia de semiconductors, “xips”, que en diem ara. Després com a Singapur, Taiwan i a Xina eren més econòmics, els alemanys aquesta industria la van reduir i ara l’estan reactivant, ja que se n’adonen que no és correcte buscar sempre el més econòmic.

La població mundial cada vegada arriba a edats més avançades. Consideres que aquest creixement persistent en la longevitat té un sostre?

La pregunta és difícil, perquè la vida humana s’allarga, això és cert, estudis estadístics ho demostren, però jo diria que és una mica una fal·làcia, ja que sí que hi ha gent que arriba als 100 anys i escaig més o menys en bon estat, però també n’hi ha molts als que la medicina els hi allarga la vida continuant patint una malaltia, perquè la malaltia no es cura. De manera que s’ha de tenir en compte aquest factor quan parlem que la vida és més llarga. Actualment les persones s’alimenten millor, la higiene i la medicina al món també han millorat, de manera que tot el que acabem de dir, fa que es consideri possible arribar a edats més enllà dels 120 o inclús dels 150 anys, però, insisteixo, no hi ha un fonament científic provat que ho recolzi.

Hi ha teories que diuen que la vida arriba un moment que s’acaba, perquè en el sistema molecular dels nostres gens s’acumulen errors i quan la quantitat d’errors és elevada el sistema deixa de funcionar correctament i llavors sorgeixen problemes com poden ser càncers, defectes al múscul cardíac, etc.

El primer que va donar una referència quantitativa a la llargada de la vida va ser un espanyol, un valencià: Jaume Miquel, que treballant per a un laboratori militar als EEUU, en un centre que es trobava al mig del desert de Nevada i que s’anomenava “Mofeta”, va estudiar les cèl·lules no humanes i va demostrar una cosa molt important i és que una cèl·lula es divideix 50 vegades i a les 50 vegades se li acaba la vida. Va ser un estudi molt espectacular el que va fer aquest senyor. Després hi ha hagut intents de veure si passa el mateix en humans, però per donar resposta definitiva a la pregunta que m’has fet, jo diria que hi ha un sostre i que aquest sostre podrien ser els 120-125 anys, segons els experts. Matusalem amb 900 anys i escaig és poc creïble (somriu). Jo crec que no és possible viure tants anys amb una salut excel·lent.

“Els experts creuen que podem arribar a viure uns 120 anys”

Actualment, estem veient una revolució tecnològica en l’aplicació de sistemes informàtics aplicats a la investigació en tots els camps i especialment també en el de la medicina i la cirurgia. Com valores aquests canvis i concretament la inclusió de la intel·ligència artificial en aquest camp de la investigació?

D’entrada considero que és positiu, però la intel·ligència artificial no significa que aquests sistemes pensin com nosaltres. El famós Chat GPT que ja fa setmanes que està en la boca de tothom, realment dóna resposta a preguntes que se li fan, però el cert és que no entén les paraules que ell posa a la resposta. Utilitza altres criteris per fer la seqüència, una seqüència que és conseqüent, o que pot ser-ho. De manera que la intel·ligència artificial és un avenç considerable en tots els sistemes cibernètics per ajudar al cervell humà a ser més eficient.

Posaré un exemple de la medicina: els radiòlegs treballen amb imatges, la radiografia clàssica, la imatge d’ecografia, la tomografia computeritzada, etc. Són imatges de diferent qualitat. L’ull humà té la capacitat de distingir entre el negre i el blanc, els grisos, etc, però si li poses un sistema que encara distingeix més bé aquestes diferències, és possible distingir el que l’ull humà no veu. Això és el que està passant a la radiologia, que s’utilitzen sistemes per analitzar les imatges, el que se’n diu “anàlisi d’imatges”. Nosaltres també ho hem empleat a la microscòpia electrònica, simplement estudiant o analitzant escales de grisos sobre un negatiu fotogràfic, sobre una imatge digital i veure, forçant les diferències, si n’hi ha d’estructurals o no. De manera que la intel·ligència artificial realment, en molts terrenys, és útil. Hem de pensar que l’anàlisi de dades que pot fer un ordinador amb una unitat de temps és incomparable amb el que pot fer el cervell humà. Pot treure moltes dades estadístiques i això és, en principi, intel·ligència artificial.

El passat 9 juny d'enguany, he publicat un article al Diari de Tarragona sobre la importància i pors que causa la intel·ligència artificial en molts àmbits dins i fora de la medicina, tant en els serveis de metges i personal sanitari, com entre els estudiants. Les pors i preocupacions estan relacionades amb un possible mal ús de la tecnologia, raó per la qual en molts països veïns es busquen formes de regular i validar el que es fa o es pot fer amb intel·ligència artificial.

Tot i estar jubilat portes una forta activitat intel·lectual. Segueixes fent recerca, publicant articles en premsa i revistes i fent conferències. Sents encara aquesta necessitat d’estudiar i divulgar coneixements i opinions?

Des de l’any 2016, des que vaig deixar la universitat que m’havia convidat, ja no tinc laboratori, per tant recerca en el sentit estricte de la paraula ja no en puc fer, tot i que encara he publicat treballs estant a Cambrils per exemple sobre l’estructura del nervi òptic. Això ho he fet aquí a casa, amb el meu microscopi i utilitzant tècniques especials per analitzar la forma de les cèl·lules que hi ha al nervi òptic, avaluant-la amb tècniques digitals. Això encara ho puc fer, però quan ho acabi ja no tinc possibilitats. Evidentment sí que sento la necessitat d’expressar idees, pensaments o consideracions sobre un tema i divulgar-les a la gent del meu poble a través de la Revista Cambrils, l'Aula de la gent gran o altres mitjans, com poden ser el Diari de Tarragona, la revista de la Reial Acadèmia de Catalunya o publicacions internacionals de la meva especialitat. Mentre pugui ho faré, perquè considero que és la millor manera que tinc per poder combatre l'envelliment. Fer-se gran, no és el mateix que fer-se vell. Fer-se vell és perdre facultats, fer-se gran, si conserves almenys certes facultats, la vida és molt agradable i aquí a Cambrils encara més.

“Fer-se gran, no és el mateix que fer-se vell. Fer-se vell és perdre facultats, fer-se gran, si conserves almenys certes facultats, la vida és molt agradable i aquí a Cambrils encara més.”

L’any 2022 ets nomenat president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona. Quins objectius té l’entitat i com va ser aquest nomenament?

Primer vaig ser vicepresident, però quan el president, Dr. Benaiges va deixar la presidència se’m va encarregar aquesta responsabilitat. L’activitat de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques va dirigida als metges en exercici. És un sistema en què els especialistes participen cada any en cursos, es presenten conferències amb dades noves, es fa reciclatge. A Tarragona tenim la nostra filial, n’hi ha una altra a Reus i una altra a Tortosa. De manera que és una entitat que està al servei dels metges en exercici, perquè aprofundeixin i millorin els seus coneixements i els consolidin.

L’Acadèmia de Ciències Mèdiques es va fundar a finals del segle XIX per estudiants de medicina que no estaven contents amb l’ensenyament que se’ls hi donava en aquella època a la Facultat. Aleshores van fundar un laboratori que va ser l’embrió de l’Acadèmia. Després aquests estudiants van ser metges i alguns famosos, com el Dr. Pi i Sunyer. La idea de l’Acadèmia era millorar la formació dels metges, que és el que segueix fent avui en dia.

Tot i viure a Alemanya sempre has mantingut la teva vinculació amb Cambrils. L’any 2014 l’Ajuntament et va concedir una Menció Honorífica Municipal per la teva trajectòria professional, a part que ja al teu pare se li havia concedit la Medalla d’Or i a la teva germana una altra Menció Honorífica. Què va significar per a tu aquest important guardó?

Va ser molt emocionant i em va enorgullir moltíssim. Realment quan estàs a l’estranger i viatges pel món sempre hi ha un moment que dius: “avui tornaria a casa” i per a mi això és tornar a Cambrils. En aquesta decisió hi va intervenir la meva dona d’una manera fonamental.

Quan em vaig jubilar vam haver de pensar què fer i on anar i ella va tenir la genial idea de venir a aquesta casa i arreglar-la, perquè ja tenia els seus anys. En aquest sentit, ella es va ocupar de tot mentre jo estava anant per laboratoris de recerca científica i el lligam amb Cambrils, amb aquest pas que vam fer, s’ha consolidat del tot.

Realment quan estàs a l’estranger i viatges pel món sempre hi ha un moment que dius: “avui tornaria a casa” i per a mi això és tornar a Cambrils.

Sempre havies pensat venir a viure a Cambrils, un cop jubilat? Com estàs vivint aquesta etapa de la teva vida?

No hi pensava, perquè la feina era absorbent, però quan vam tornar em vaig sorprendre del bé que estàvem a casa. No em falta res. Ho tinc tot a quatre passes i m’agrada anar caminant als llocs habituals. Això és molt maco. De manera que sóc feliç.

Enguany s’acompleixen 70 anys de la creació de Revista Cambrils. Mentre vivies a Alemanya seguies l’actualitat cambrilenca a través de la Revista? Quina opinió et mereix la publicació, ara que a més hi publiques periòdicament treballs de recerca i opinió?

Revista Cambrils, és una gran revista, és una publicació que ha madurat d’una manera extraordinària. S’edita amb una qualitat enorme, la maquetació, el contingut. No té errades. És estupenda. La Revista en paper la tenim a casa, però també els meus tres fills la reben regularment a Alemanya. Considero que és una publicació en català, que no sé si n’hi ha moltes a la província de Tarragona, que se li assemblin. Sí que n’hi ha algunes en pobles veïns i que són molt respectables i amics meus hi publiquen, inclús publicacions meves han tingut reflex en aquestes. Totes estan molt bé, però la Revista Cambrils juga en una altra lliga. Els meus elogis són sincers. Estic segur que aquesta evolució que ha tingut els últims anys continuarà. Naturalment la contribució de moltes persones que jo conec és avui dia un valor important d’aquesta revista. Esperem que això continuï.