Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 1987
La campana de l'ermita
Setembre 1987 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Setembre 1987
La celebració, aquest mes (setembre de 1987) i amb un èxit esclatant, per cert, de la Festa Major de la Mare de Déu del Camí fa que sigui quasi obligat d'escriure sobre algun tema que faci referència a aquesta diada entranyable, la més sentida, volguda i estimada de les festes del calendari cambrilenc. I encara que durant molts anys hagi anat explotant algun dels molts vessants que ens permet de considerar la història de la imatge o del santuari marià de la nostra vila, en queda encara alguna que, si no inèdita del tot, sí que potser no ha estat aprofitada en plenitud, o almenys en la plenitud que ens permeten els nostres coneixements sobre el tema.
I avui podríem escriure quelcom sobre la campana de l'ermita. Així de senzill i amb tota la sentor del descobriment d'una cosa que per vella, sentida i vista, des de tota la vida de cada un dels cambrilencs vivents, ens reporta la novetat de l'aprofundiment en un fet al qual potser mai no hem donat la més mínima importància: el fet que aquesta campana de l'ermita, un dels grans símbols, per bé que una mica desatès, del nostre Cambrils, faci més de dos-cents anys que branda. Que aviat està dit!
El treball de la campana és extraordinàriament filigranat, de manera que gairebé no hi ha un tros de metall que no tingui el seu dibuix. Destaca per damunt de tot la data: any 1777.
Els vells cambrilencs de soca-rel deien que quan toca la campana de l'ermita diu: no-és-nen-que-és-nena. És una forma fantasiosa d'interpretació, però que no deixa de tenir una certa gràcia i un potser no massa ortodox onomatopeic fonament, però sí que és cert que el tritlleig de la campana del santuari té un so ben característic, inconfusible i el seu dringar es coneix al primer repic.
Què ens diu, però, la història de la campana? No es coneixen pas els detalls, perquè tampoc hem trobat referències escrites en la documentació que hem tingut ocasió de consultar. La mateixa campana ha estat l'únic llibre que se'ns ha obert per conèixer-la una mica a fons i encara amb moltes dificultats, perquè la seva disposició en l'espadanya, a cavall entre un pendent molt acusat de la teulada, per un costat, i el buit, per l'altra, fan molt difícil la seva observació detinguda i acurada, com seria convenient de fer-ho per treure'n tot el profit.
De totes maneres, amb penes i treballs, s'ha pogut treure (el nostre col·laborador gràfic Lluís Domingo n'ha estat l'artífex) una magnífica sèrie de fotografies que permeten fer-ne un estudi bastant aproximat. El treball de la campana és extraordinàriament filigranat, de manera que gairebé no hi ha un tros de metall que no tingui el seu dibuix. Destaca per damunt de tot la data: any 1777, així en català, i una creu que desprèn raigs lluminosos i que és ornada amb relleus amb elements vegetals, a l'esquerra de la qual hi ha en un quadre la imatge de sant Miquel Arcàngel i a la dreta la d'un sant una mica indefinit, però que dóna la impressió que pot ser un sant abat o un sant arquebisbe pel bàcul que mostra. A l'altre costat hi ha la imatge de Maria; és una bella imatge de la Mare de Déu amb el Fill al braç dret i que té a la mà esquerra una flor; al costat oposat hi ha un tercer quadre amb un altre sant, que sembla ser sant Antoni de Pàdua.
A la part superior de la campana, circumval·lant-la, hi ha en relleu la llegenda "Tota pulcra est Maria et macula non est in te" (Tota pura sou Maria i en vós no hi ha taca de pecat). És molt curiosa la manera amb què estan treballades les lletres d'aquesta llegenda. Cada lletra té el seu ornament particular: les T tenen un ocell a cada costat, les O una cara humana, les U també tenen un ocell diferent, la L una caseta, la C una torre i la resta de les lletres estan totes ornades amb motius vegetals: fulles i flors. Val a dir, doncs, que la fosa d'aquesta popularíssima campana de l'ermita és una vertadera obra d'art i que ens podem sentir ben gojosos els cambrilencs d'haver-la salvat de la general destrucció de 1936.
Com també ens podem donar per molt satisfets els vilatans de la gran resplendor que han assolit aquestes festes d'enguany, amb una participació massiva del poble en el conjunt de tots els actes organitzats, a dins i a fora del santuari. Així, colze amb colze, és com es fa poble, i cal reconèixer que la Mare de Déu del Camí és un bé aglutinant de les voluntats dels fills de Cambrils.