Estampes cambrilenques / Setembre 1992

Estic content que gent jove, lligats o no a la revista, vulguin dedicar-se a esbrinar els esdeveniments històrics que han succeït a Cambrils en el decurs dels anys. És el que he fet jo al llarg de més de cinquanta anys i m'omple de goig que hi hagi qui vulgui seguir-me les petjades. Al cap i a la fi jo ja sóc gran i qualsevol dia tururut, i el que realment importa és la continuïtat en la tasca que, a simple vista, pot semblar de poca utilitat pràctica, però que en realitat té la seva transcendència, per la qual cosa algun pensador ha assegurat que la història és la mestra de la vida.

Ara bé, en els articles de Marcel Rubio sobre el parc Samà i en el de Joan Palomo sobre la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, apareguts a la revista dels mesos de juliol i agost passats, respectivament, s'hi ha deixat anar tota una sèrie d'errors que han fet la cosa històricament impresentable, i calen aclariments. Sobre el parc Samà ho feia Ferran Vidiella el mes passat i sobre la gruta de la Mare de Déu de Massabielle em veig amb el deure, en honor a la veritat, de fer-ho jo avui. Tots dos, en els seus escrits, parlen de llegendes, terme que dificilment es pot emprar quan els fets que es narren són recents, relativament. Els diccionaris, quan parlen de llegendes, diuen que són narracions populars de fets que tenen sovint un fons real, però evolucionat i transformat per la tradició i és ardu parlar de tradicions, i llegendes quan hi ha persones vives que tenen coneixença dels esdeveniments narrats. De cap manera voldria que se m'enfadessin en Marcel i en Joan, que saben com els aprecio, però és que els temes històrics no es poden tractar a la lleugera, s'han de tractar amb cura i paciència, indagant, preguntant i cremant-se les celles llegint paperots. Tampoc vull fer de mestre, ni de bon tros, ja que conec prou bé les meves limitacions. És segur que ells estan molt més ben preparats que jo, però, en canvi, els falta l'experiència, que és la única cosa que tinc jo, juntament amb el meu delit per realitzar aquesta tasca en què he empleat moltes hores de la meva vida. Ells i tots els altres saben també que estic sempre a la seva disposició per ajudar-los en el que bonament pugui.

La gruta de què parlem és actualment en un indret mig amagat del carrer de Lleida, en una espècie de carreró interior que separa dos blocs d'edificis. La història és aquesta: l'any 1930 els esposos Josep Domènech i Colom i Teresa Galbas i Domènech, van anar en una peregrinació a Lourdes, i d'allí van portar una imatge de la Mare de Déu d'aquella advocació i una de santa Bernardeta

I fet aquest preàmbul, potser una mica llarg però crec que necessari, anem a parlar de la vertadera història de la gruta cambrilenca de la Mare de Déu de Lourdes, puntualitzant al mateix temps els diferents apartats de l'article d'en Palomo.

La gruta de què parlem és actualment en un indret mig amagat del carrer de Lleida, en una espècie de carreró interior que separa dos blocs d'edificis. La història és aquesta: l'any 1930 els esposos Josep Domènech i Colom i Teresa Galbas i Domènech, l'home més conegut per Pepet Calafat o Pepet Bonifaci, el primer pel seu antic ofici i el segon per ser el nom del seu pare, van anar en una peregrinació a Lourdes, i d'allí van portar una imatge de la Mare de Déu d'aquella advocació i una de santa Bernardeta. El matrimoni tenia una finca on és ara Cambrils Badia, tocant a la mar, arran de la qual hi havia una pineda i, per centrar el lector, direm que d'aquesta pineda actualment en queden tres pins una mica abans d'arribar al Pi Rodó. La finca no era molt gran, però hi havia casa per als propietaris i casa per als masovers, tocant l'una a l'altra. El mas era conegut com 'La perla del camp'. El matrimoni era benestant i eren també cristians convençuts.

En arribar de Lourdes amb les imatges van decidir de construir a la finca una gruta que s'assemblés una mica a la de la riba del Gave i van encarregar l'obra a un constructor de la platja, de cognom Olivé, més conegut però amb el sobrenom d'«Antonillo», que va deixar l'obra molt ben acabada: hi va fer al mateix temps un passeig pavimentat i amb una espècie de pèrgoles, on més tard s'hi enramarien rosers. Hi havia també un rajolí d'aigua corrent. Aproximadament pel mateix temps, potser una mica més tard, la família de l'Antoni Cros, més conegut per l'«Enredo», va peregrinar també a Lourdes i, fruit d'aquesta visita, féu quelcom semblant al matrimoni anterior: construir una gruta a un indret de la granja de què eren propietaris i que després, per qüestions de la guerra i dificultats econòmiques, va ser venuda als pares dels actuals propietaris, que van fer-se'n càrrec l'any 1941. Eren doncs dues grutes diferents, en llocs diferents, i la de l'«Enredo» res té a veure amb l'actual. L'any 1936 va venir la revolta i la guerra, i la finca del senyor Domènech, que era de dretes, va ser confiscada. Se'n van fer càrrec els mateixos pagesos-masovers que hi havia, que era la família de Josep Ortoneda, més conegut per Josep de la Masieta, el gendre del qual, Francesc Ill, a qui li deien «el Leno», va tenir cura d'amagar la imatge de la gruta. Després de la guerra, naturalment, els propietaris van recuperar la finca, amb l'agradosa sorpresa que en un racó de la mateixa gruta, amagada amb palla i altres andròmines, van trobar la imatge que havia amagat. En canvi la família Cros, que era d'esquerres, almenys els fills, va conservar la granja i va destruir la imatge, però no la gruta, que encara avui existeix, segons afirma Lluís Gibert, fill dels qui van comprar la granja de l'«Enredo».

Els esposos Domènech-Galbas van morir i van heretar les propietats els germans Samà Genovès, que van vendre la finca de què parlem quan va començar la febre urbanitzadora, si bé la imatge de la Mare de Déu de Lourdes va ser retirada per Josep M. Samà, que la va fer col·locar on és avui: al costat de l'entrada del seu xalet, en una petita gruta, menys aparatosa que la que tenien els seus oncles, com es pot veure en la foto. L'empresa urbanitzadora es va trobar, però, amb la gruta, davant la qual van dubtar entre conservar-la o destruir-la; optaven per la primera condició, decisió en què sembla que va intervenir Joan Estrada, però van canviar-la una mica de lloc. La imatge actual que hi ha a la gruta va ser cedida pel propi Josep M. Samà, que la tenia a casa seva, i es procedí així a una espècie d'intercanvi: en Samà es va quedar amb la imatge original portada de França i va lliurar la que ell tenia, i així va restar la gruta com és actualment. L'assumpte de la mina del Mordiu és descabellat i res té a veure ni amb la finca ni amb la gruta de Cambrils Badia, perquè la distància de l'una a l'altra és, almenys, de dos quilòmetres.

Resta per escatir el cas de Miquel Berengué que, per cert, era un altre gendre del Josep de la Masieta i, per tant, cunyat del Francesc Ill. Aquest bon home que, en efecte, va morir en l'acabament de la guerra, certament tenia unes acusades aficions artístiques i en alguns indrets de l'hort del Gendret, que ocupava aproximadament l'espai del que avui són els carrers de Pau Casals, Mestre Miquel Planàs i Joan S. Elcano i algun tros més, hi va anar posant imatges que ell mateix anava treballant, ignoro amb quina classe de materials. Naturalment les imatges, en començar la guerra, van 'volar' i per tant mai no van celebrar-s'hi actes litúrgics, encara que potser sí actes de devoció privats, especialment els primers dies. Mai, però, com hem dit, Miquel Berengué no va tallar la Mare de Déu de Lourdes de la gruta, ni tampoc té res a veure l'hort del Gendret amb Cambrils Badia.

Esperem que, sense llegendes ni capteniments estranys, la història de la gruta del carrer de Lleida hagi quedat refeta d'una manera clara i entenedora per a tothom.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques