Estampes cambrilenques / Octubre 1991

Les cases són el clos íntim on una família fa la seva vida. Diem que 'anem cap a casa' o 'crida'm, que seré a casa' o 'això és casa meva' quan mostrem la nostra llar a algú. Aquestes són les fórmules tradicionals que, més o menys, s'han usat sempre.

Però és del tot evident que aquest concepte de casa-habitatge ha variat moltíssim amb el pas del temps a la nostra terra, especialment les darreres tres o quatre dècades. Avui la gent normal i corrent, pràcticament tothom en realitat, viu en un pis. Petit com un niu en alguns casos. Espaiós, amb múltiples habitacions, dos o més banys, sales d'estar, sala de jocs per als infants, i tot el que vulgueu, en altres. Però pisos en definitiva.

Les cases pairals eren, i són, aquelles cases de famílies benestants on vivien els pares, els avis o els fundadors d'un llinatge amb un cert renom dins la població

Un concepte d'estatge absolutament diferent de la manera de viure d'abans en pobles com ara el nostre, on les famílies, com a regla general, cada una ocupava tota la casa que, habitualment, era composta de baixos, en què hi havia lloc per als carros i les quadres dels animals, celler, lloc on posar la llenya pel foc i l'inici de les escales. Un o dos pisos d'alçada, segons les necessitats i les possibilitats: si la casa era massa gran, en el primer pis hi havia la cuina, el menjador, el rebost i una habitació multiús que servia tant per cosir com per deixar-hi mals endreços, i en el segon pis hi havia les habitacions per a dormir i, potser, una sala. A la part superior, les golfes, on s'hi posava de tot, especialment les collites: avellanes, garrofes, palla, gra, patates, fruita per l'hivern i algun trasto inútil. Aquesta era una casa de pagès robot, i amb poca diferència de la dels mariners, exceptuant que en aquestes no hi havia golfes i que en els baixos, que ells anomenaven botigues, no hi tenien carros ni bestiar i, en canvi, hi posaven les xarxes, rems, nanses i altres andròmines adients a la seva feina. Així era una casa qualsevol, el que en diem normal i corrent.

Altra cosa eren el que s'anomenaven les cases pairals que eren, i són, aquelles cases de famílies benestants on vivien els pares, els avis o els fundadors d'un llinatge amb un cert renom dins la població. Normalment eren cases molt grans que, essencialment, es distribuïen com les que hem descrit abans, però sempre amb proporcions més amples, perquè les famílies eren bastant nombroses i tenien persones del servei; hi havia també sales de reunió i moltes vegades horts a les parts posteriors de la casa que, per altra part, acostumava a tenir amples façanes, portalades, entrades i escales grans que denotaven la classe social més o menys elevada de la família propietària. Quasi sempre aquestes famílies tenien altres cases que llogaven o que els servien de magatzems, o en què tenien les premses del vi o de els cups i altres andròmines. Totes aquestes famílies eren posseïdores de moltes finques i camps de conreu, que elles mateixes cuidaven per mitjà de treballadors a sou o per arrendament, i de les quals percebien, normalment, la meitat dels fruits de les collites.

A Cambrils, anys enrere, hi havia tota una sèrie d'aquestes cases pairals, moltes de les quals avui han desaparegut perquè les circumstàncies socials que les sustentaven han canviat moltíssim els darrers cinquanta anys. I podem dividir aquesta desaparició en dos vessants: el de les famílies, bona part de les quals han emigrat cap a les grans capitals, especialment Barcelona, i el de les pròpies cases, algunes de les quals, passant-hi envans, s'han convertit en cases de veïnat, mentre que d'altres han estat enderrocades i s'han convertit en blocs d'habitatges.

Per concretar el tema, hem escollit una dotzena d'aquestes cases pairals, de les quals farem esment: cal Carles Roig, cal Secalló i cal Sans al carrer de les Creus; cal Vidal i cal Martí al carrer del Cardenal Vidal i Barraquer; ca la Guineu i cal Dolça al carrer Major; ca les Merles a la placeta del Marquès de Marianao; cal Sangenís i cal Frare Bru a la plaça d'Espanya; cal Vela i ca la Buqueras al carrer de l'Hospital, i cal Giol al carrer de Sant Plàcid, i potser no n'hem esgotat la llista.

No anem a fer-ne la història i sí només donar-ne unes pinzellades de la seva evolució. De les tretze cases que he esmentat, només quatre continuen essent habitades regularment pels seus propietaris 'de sempre': són cal Carles Roig, cal Vidal, cal Secalló, amb la vídua i els fills de l'Andreu Francesch, i cal Martí, amb la senyora M. Teresa Gimbernat, filla dels antics propietaris emparentats amb el cirurgià cambrilenc del mateix cognom.

La majoria de les altres, els seus mateixos propietaris o encara més els hereus les han venut i aquestes han sofert sorts diverses: ca la Guineu, propietat de la família Bassedas en una de les seves branques cambrilenques, va ser venuda i molt ben restaurada pel seu actual propietari. Ca les Merles, en anar-se morint els germans Romeu Borràs, va ser venuda pels hereus amb lleugeres modificacions, és igual com era. Cal Sangenís, fa molts anys que els hereus de la família Borràs de March la van vendre i els actuals propietaris hi han fet uns arranjaments notables i molt intel·ligents. Cal Frare Bru, de la família Balsells-Canyelles, també va ser venuda i modificada pels seus nous propietaris. Cal Giol va ser venuda pels hereus de la família Roca, un ascendent de la qual era escriptor i periodista Joaquim Roca i Cornet, enderrocada del tot i convertida en habitatges. Cal Dolça, feta construir el segle passat per una il·lustre família de metges, es manté igual en la seva estructura, però convertida en diversos pisos de lloguer. Ca la Buqueras va ser venuda per la família hereva, els senyors Ferré i Massagué, i ha estat restaurada darrerament amb molt de gust pel seu nou propietari, que ha sabut aprofitar la circumstància que potser era l'única casa del poble amb tota la façana de pedra. Cal Sans va veure com s'anava extingint la família sense descendents, i les seves darreres propietàries, Maria Assumpta i Rosa, en varen fer donació testamentària a la parròquia de Santa Maria, que l'ha reformada del tot per convertir-la en casal de catequesi. Cal Vela va ser venuda pels hereus de la senyora Pilar Simal i reformada totalment pel seu nou propietari.

La vida dóna molts tombs i les circumstàncies canvien. Ja fa anys que la terra només dóna per menjar, amb moltes dificultats, a qui la treballa personalment. Per això totes aquestes famílies, riques propietàries, els caps de les quals o bé tenien carrera i no la feien servir ja que vivien de les finques o bé no en tenien i també vivien igual, es van haver de plantejar de donar carrera als fills i que aquests tinguessin en ella el seu 'modus vivendi', ja que no podien confiar de la terra. Això va propiciar l'èxode cap a les ciutats i la desfeta de les cases pairals, de moltes de les quals, per a les generacions joves, ja no en queda ni el nom.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques