Estampes cambrilenques / Novembre i desembre 1984

L'Església i Catalunya celebren enguany el centenari del naixement de tres homes tres i benemèrits: els doctors Carles Cardó, Lluís Carreras i Joan Bpta. Manyà, tres sacerdots d'una altura intel·lectual, d'un innegable esperit apostòlic i d'un amor irreductible a Catalunya, molt en la línia del nostre convilatà el cardenal Vidal i Barraquer, de qui van ser uns extraordinaris col·laboradors.

Per una d'aquelles coincidències de la vida i de la història, els tres van néixer el mateix any: el 1884, a Valls, Sabadell i Gandesa, respectivament. Varen estudiar en els seminaris de les seves respectives diòcesis i a Roma. El Dr. Cardó va ser un mestre de la ploma, un excel·lent pensador i periodista, elegant estilista i intel·ligent apologeta; el Dr. Carreras un orador brillant, un gran publicista i un home dotat d'una excepcional capacitat organitzativa; el Dr. Manyà va destacar pels seus mèrits docents i com a estudiós i publicista de temes pedagògics, filosòfics i teològics. No podem estendre'ns més en aquest sentit, perquè dels tres s'han escrit centenars d'articles i fins i tot llibres biogràfics, on el lector interessat podrà trobar adequades fonts d'informació. Aquí, com a 'estampa cambrilenca', només volem ressaltar com els tres van ser com el braç dret del cardenal Vidal i Barraquer, potser en camps diferents, però en una mateixa línia de pensament i actuació.

El Dr. Cardó va ser un mestre de la ploma, un excel·lent pensador i periodista, elegant estilista i intel·ligent apologeta; el Dr. Carreras un orador brillant, un gran publicista i un home dotat d'una excepcional capacitat organitzativa; el Dr. Manyà va destacar pels seus mèrits docents i com a estudiós i publicista de temes pedagògics, filosòfics i teològics

El Dr. Vidal i Barraquer era setze anys més gran que ells (va néixer el 1868); amb una gran preparació amb una visió precisa i claríssima del present i del futur de l'Església catalana i fins i tot espanyola d'aquell moment, va ser el seu mestre en molts quefers i l'inspirador de les seves actuacions, d'una transcendència definitiva en moltes ocasions. Els tres van coincidir amb el Dr. Vidal en una estima profunda a l'Església i en un afecte irreductible a Catalunya, a la seva cultura i a la seva llengua, i per defensar-les van haver de sofrir incomprensions, persecució i fins i tot l'exili... però amb convenciment, amb urc patriòtic i amb un gran esperit cristià.

És difícil d'encabir en aquest tipus 'd'estampa' tota la trajectòria humana, patriòtica i eclesial d'aquests homes en circumstàncies realment prenyades de dificultats i de perills, i tampoc la seva línia d'adhesió ferma, visceral podríem dir, al pensament, a l'obra i a les actituds de què el Dr. Vidal i Barraquer féu bandera. Potser sí que hi cabrà, però, alguna pinzellada...

Del Dr. Lluís Carreras, que brillà per la seva clara intel·ligència i capacitat organitzativa, cal fer-ne especial esment a l'hora de plasmar en els papers l'esperit i el pensament del primat de Tarragona, el Dr. Vidal, i això en els quefers més conflictius i punxeguts que s'intentava de resoldre tant a nivell de l'estat espanyol com de la pròpia cúria vaticana. Durant els famosos conflictes del català a Roma en temps de la dictadura de Primo de Rivera, ell va ser qui va elaborar la documentació que, en defensa de la nostra llengua, va lliurar-se a la Secretaria d'Estat del Vaticà, encara que això va costar-li la renúncia a la seva canongia de Barcelona i l'exili. També va intervenir, per manament o consell del cardenal, en l'intent de conciliar l'Església catòlica i la República espanyola, entrevistant-se amb el president Alcalà Zamora i amb el nunci monsenyor Tedeschini. Va fer viatges a Roma i a Madrid i va tenir cura de la redacció de bona part del text de la pastoral conjunta de l'episcopat espanyol que va veure la llum el 20 de desembre de 1931. Aquesta gran confiança que li tenia el cardenal, i que va fer que pogués ser considerat com un dels seus més grans col·laboradors, va donar al Dr. Carreras, home de gran prestigi, un paper director en l'alta política eclesiàstica catalana, i se li van confiar afers del màxim compromís i transcendència. D'ell havia escrit el cardenal Vidal: "Personalitat forta, d'enteniment àgil i serè, de cor bondadós, de paraula fàcil, raonadora i precisa, sap insinuar-se i presentar les coses admirablement i fer-se seu àdhuc el mateix adversari." El 1936 va haver d'exiliar-se novament a França, d'on va retornar el 1939. Va portar una vida més aviat quieta, atesa la seva exquisida prudència, fins a la seva mort, ocorreguda a Barcelona l'any 1955.

El Dr. Carles Cardó, com els canonges Carreras i Manyà, va ser un home que, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, pot considerar-se com un avançat a allò que després serien les idees i les consignes del Vaticà II. Personalitat tan remarcable que Albert Manent va poder dir d'ell que va ser "un dels principals promotors a Catalunya dels moviments d'avantguarda cristiana, en els camps bíblic, social i litúrgic, i una de les persones que tingueren més influència en el món intel·lectual català". També un altre català il·lustre, Ventura Gassol, va donar en certa ocasió una opinió molt pensada sobre del Dr. Cardó: "Fou un gran home en totes les dimensions; un gran filòsof, un gran teòleg, un gran literat, un gran patriota..." Doctor en Teologia, Dret Canònic i Filosofia, Carles Cardó era professor del Seminari de Tarragona quan el Dr. Vidal i Barraquer era vicari general de l'Arxidiócesi i quan va ser preconitzat bisbe de Solsona. Poc temps després, va ser nomenat canonge de la Seu de Barcelona (com el Dr. Carreras) i va començar ben aviat la seva col·laboració, com a traductor, amb la Fundació Bernat Metge.

Els tres van coincidir amb el Dr. Vidal en una estima profunda a l'Església i en un afecte irreductible a Catalunya, a la seva cultura i a la seva llengua, i per defensar-les van haver de sofrir incomprensions, persecució i fins i tot l'exili

El Dr. Cardó va ser un difusor eloqüent del pensament del Dr. Torres i Bages pel que fa a la doctrina social catòlica i a les derivacions polítiques que van ser corol·lari de l'aplicació pràctica d'aquella doctrina social. L'arquebisbe emèrit de Tarragona Dr. Josep Pont i Gol va dir, en aquest sentit, que "el problema social, tan viu a Catalunya en aquelles dècades de la preguerra, va ocupar en gran part l'activitat del Dr. Cardó".

L'il·lustre home de lletres va restar sempre íntimament unit al pensament, a les actituds, a la línia doctrinal i a la mateixa vida del cardenal Vidal i Barraquer, aquí, en l'exili a Itàlia i posteriorment a Suïssa. No podem estendre'ns massa i hem de concretar. Només podem dir, ens ho conten Aurora Bertrana, Eufemià Fort i Mn. Ramon Muntanyola, quelcom de les darreres temporades que van viure quasi plegats o, almenys, molt a prop l'un de l'altre. El Dr. Cardó era a Friburg, on també era el cardenal; el canonge Cardó anava tot sovint a Lausana, on donava lliçons als fills de D. Juan de Borbón; però era a Friburg i molt sovint a la casa de Rafael Patxot, també exiliat, on es reunien en tertúlia selecta. Precisament la vigília de la matinada en què va morir el cardenal, 13 de setembre de 1943, havien dinat a casa dels Patxot el Sr. cardenal, Ventura Gassol, el Dr. Cardó i en Ramon Sugranyes de Franch, els quals acompanyaren el prelat, després d'una sobretaula que havia durat tota la tarda, a la residència Foyer Ste. Elisabeth. El Dr. Vidal i Barraquer va sopar lleugerament i es retirà a descansar; a la matinada el seu secretari Dr. Joan Viladrich, sorprès de veure el llum encès a la cambra de l'arquebisbe, hi entrà i trobà mort el senyor cardenal, els metges van dir que d'un atac de cor. En els funerals, celebrats a la cartoixa de la Valsainte, un dels tres únics eclesiàstics que acompanyaren les despulles del cardenal Vidal, a part de la comunitat cartoixana, era el Dr. Carles Cardó.

Va retornar de l'exili el 1954, i morí a Barcelona el 1958.

El Dr. Joan Bpta. Manyà va ser, en frase de l'arquebisbe emèrit de Tarragona Dr. Pont i Gol, "un home fidel i coherent i un sacerdot intel·lectual català". Va portar sempre una vida d'estudi continuat, seriós i personal, des dels primers anys de seminari a Tortosa fins a l'últim de la seva fecunda vida. Profundament catalanista, ell mateix va dir: "Si ara hagués de recomençar la vida, l'emmenaria en general sota les mateixes directrius essencials com a sacerdot i també com a català. Em situaria al costat de la raó i de la justícia. I no em recaria d'ésser altra volta víctima d'incomprensions i acusacions calumnioses, de perdre certs avantatges socials, d'incórrer en postergacions sistemàtiques, d'ésser inclòs en el fitxer dels indesitjables". Un comentarista de la seva vida va dir d'ell que era "com la consciència catalana de Tortosa".

Dels tres preveres la vida dels quals comentem potser va ser el Dr. Manyà qui menys contactes directes va tenir amb el cardenal Vidal i Barraquer, encara que sí que el va seguir fidelment en la seva línia de pensament i d'actuació. Ell mateix conta com, de jove, i en uns moments delicats en què en el bisbat de Tortosa hi havia certes qüestions espinoses, va ser enviada a Tarragona una comissió, de la qual ell formava part, per tal d'entrevistar-se amb el cardenal a fi que aquest els fes llum en la resolució del problema. El metropolità estava malalt, però els va rebre tot i que era al llit, i va obrir-los el camí de la solució que buscaven. L'ascesi sacerdotal i el seny català del Dr. Vidal i Barraquer "van deixar una impressió tan fonda en la meva ànima de sacerdot jove, que l'he conservada tota la vida", digué el mateix Manyà.

Segurament va ser per aquesta fidelitat al cardenal i a les seves actituds de vida que, el 1968, va ser triat perquè prediqués l'homilia en la missa de la solemne commemoració que va fer Cambrils del centenari del naixement del primat Vidal i Barraquer. La va pronunciar assegut en una cadira de la trona, ja que altra cosa no li permetien les seves xacres i la seva edat avançada: vuitanta-quatre anys. Però va ser una meravellosa peça d'oratòria sagrada, molt compromesa, en la qual, després de glossar els conceptes d'humilitat i caritat que es desprenien del tros de l'Evangeli que s'havia llegit, va fer una magnífica apologia del cardenal, tot recordant que ell havia estat exemplar en la humilitat i en la caritat, que havia estat home de diàleg, obstinat en la veritat i polític impenitent, però... per arribar al cor de les ànimes. Va remarcar la figura del prelat cambrilenc com a un home d'una gran fermesa i d'una gran visió, i el va proclamar com a precursor de l'esperit del Concili Vaticà II i propulsor d'una crisi que ell "potser ni la va preveure tampoc". I és que "la nostra Església, precisament perquè viu de crisis i contradiccions, té la garantia més ferma de la mà de Déu que la protegeix". I va acabar dient: "El nostre senyor cardenal va saber trepitjar tots els avantatges humans en vista dels valors eterns. Aprenguem-ho nosaltres! Els valors de la humanitat, de la humanitat i de la caritat, i aquella perspectiva sempre de cara a l'eternitat, on estan els únics valors veritables, i allí on no hi ha ni contradiccions ni enemistats. Allí on tots serem germans, tots tindrem humilitat, i tots ens exaltarem, i ningú no ens rebaixarà. Aleshores, germans, veurem —a la llum del 'lumen gloriae'— veurem amb tota claredat la importància que té per a la història de l'Església, l'actitud del nostre cardenal Vidal i Barraquer. Amén."

El Dr. Joan Bpta. Manyà, ple de virtuts i de mèrits, va morir a Tortosa l'any 1976 a la molt longeva edat de noranta-dos anys.

L'Església i Catalunya han retut aquest mes de desembre (1984), a Montserrat i en presència de tot l'episcopat català i d'altres personalitats de la vida civil catalana, un homenatge vibrant i sentidíssim a aquests tres homes de tant relleu en la història religiosa i cívica del nostre poble al llarg de tot aquest segle que quasi toca a la fi. La revista "Cambrils", pel conducte de la meva pobra ploma, s'hi ha volgut sumar amb el ple convenciment que n'eren àmpliament mereixedors.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques