Estampes cambrilenques / Novembre 1991

Josep Lluís Savall i Rom, amb el seu llibre El vocabulari dels pescadors de Cambrils, presentat el passat mes de setembre, ha fet un indubtable servei a la vila de Cambrils i encara més al sector objecte de l'estudi: els pescadors. El llibre, a consciència, fa una anàlisi exhaustiva d'un vocabulari que potser aquells que estem avesats a escoltar-lo de la boca dels nostres pescadors no tenim en compte, ni tampoc mai no ens hem entretingut a copsar-ne el sentit, ni menys a esbrinar-ne el com i el perquè. No ja solament perquè el seu parlar (especialment quan el que anomenem la platja o baix a mar, segons el dir dels 'vileros', era essencialment i quasi únicament un barri de pescadors abans de 'barrejar-se' el personal autòcton amb la gran quantitat de gent nouvinguda) era el clàssic parlar mariner, amb paraules i fins i tot un deix fortament diferenciat de la resta del poble, sinó també perquè la feina, l'ambient, les eines de treball i la convivència molt tancada no donaven opció a massa floritures lingüístiques.

El món va canviant i, gràcies a Déu, sembla que per a bé. Una cosa és sentir escoltar el joc de paraules mariner i una altra molt diferent que un pescador, encara que sigui un home de carrera, però fill i descendent de famílies pescadores, et faci un estudi científic d'aquest vocabulari, fent de cada paraula una anàlisi detallada, donant-ne els termes específics i les referències precises i servint-te en safata significats i maneres. I no parlem de l'interessant que resulta l'índex de paraules i la transcripció fonètica amb què clou l'estudi.

A part d'introduccions i altres elements complementaris, Savall divideix el llibre en nou apartats, que faciliten el destriament de la matèria i ajuden a localitzar ràpidament el terme que cerques: tipus de bastiments, fustes, ferros, aparells, pesqueres, ormeigs i cordes, la pesca a vela, economia, oficis i climatologia; cada un d'ells tractat paraula per paraula, d'una forma científica però simpàtica i entenedora. A més, llegint el llibre t'assabentes de tot, no solament com es diu una cosa, sinó també què és i com és. Quantes vegades hem sentit una paraula determinada de tipus mariner sense saber què és i què vol dir!, cosa que no crec que passi després d'haver-te empassat goludament el vocabulari del Josep Lluís.

El llibre de Josep Lluís Savall representa un enriquiment de la bibliografia cambrilenca i dóna un sentit científic a la parla col·loquial dels pescadors de la nostra vila

Encara que personalment he estat sempre enamorat de la mar i de les seves coses, he de confessar que en matèria de pesca estic bastant peix, i que consti que no ho dic amb ànim de fer un acudit fàcil. Ni les barques en pla de pesca, ni la canya, ni encara menys el submarinisme han estat el meu flac. En canvi, la definició que el Savall fa del mot 'rossegall' m'ha portat uns records molt agradosos quan, bastants anys enrere, havia practicat aquest tipus de pesca amb força assiduïtat. Potser el grup familiar i d'amistat feia possible la pesquera i potser, més que el delit de fer una bona pesca, era de segur l'amable companyonia i el fet de passar unes hores de distracció l'esperó que ens feia sortir alguna vesprada.

Tal vegada algú es preguntarà que, com en el cas de molts dels mots del vocabulari pescador tal com abans comentàvem, què és això del rossegall. En comptes d'explicar-ho jo més val que fem honor al llibre i deixem que sigui el mateix Josep Lluís qui ens ho expliqui. Es tracta d'un "ormeig de pesca consistent en una peça rectangular amb suro a la part superior, per fer-la surar, i plom a la part inferior, per fer-la enfonsar. Aquesta pesquera es feia en terra i sense bastiment. Als laterals de la peça hi havia unes barres de fusta que anaven verticals i que arribaven al suro, pel seu extrem superior, i al plom, pel seu extrem inferior. Una de les persones que practicaven aquesta pesquera agafava una de les dues barres i s'introduïa a l'aigua com més enfora millor. Després anava cap en terra fent circumferència. Quan arribava en terra, quedava la peça fent mitja circumferència. Llavors s'anava tirant dels dos costats i el peix que quedava a l'interior quedava atrapat entre la peça i la platja. Aquestes peces solen tenir una llargada aproximada de vint braces. Cada una de les tirades de rossegall es deia 'rossegallada'. De rossegallades se n'anaven fent seguint la costa. Era una pesquera especialment de bon temps ja que, per introduir-se a l'aigua, no es podia fer tan fàcilment al cor de l'hivern".

Com passa en certes arts de pesca, no sempre sortien bé les coses i algun vespre fèiem 'porra seca' o poca cosa més. En canvi, hi havia ocasions en què la pesca era agraïda i alguna vegada fins i tot abundant. Al rossegall s'hi pescava una mica de tot: congres, sèpies, escórpores, polles, esparralls, matasoldats, llises, gambetes, burros, algun pop i, si era una mica entrada la tardor, bastant de mollet, entre altres classes.

Per anar al rossegall, quasi sempre de nit o molt cap al tard, calia anar proveït del clàssic llum de 'carburo', que quasi sempre s'amagava perquè hom deia que amb la claror el peix marxava, i també alguna pila, ja que a cada rossegallada que es feia calia destriar el peix, que anava cap al cistell o a la ferrada amb aigua si és que es volia mantenir viu. Normalment s'agafava més peix si l'espai de mar on es pescava era lloc de pedres, però això tenia l'inconvenient que el rossegall es carregava amb diverses d'aquestes i es trencaven bastant les malles, de fil en aquells temps, que conformaven la xarxa. I oblidem-nos quan les algues eren abundoses a pocs metres de costa, perquè a més de pescar poc, el rossegall sempre venia ple i pesant, fent quasi inviable la pesquera. Per l'endemà quedava la feina d'estendre el rossegall, treure-li les algues i la brossa i, en cas de desperfectes, apariar-lo convenientment, assecar-lo i desar-lo en un lloc on no habitin ratolinets, bestioles que en un moment determinat podien fer força mal al rossegall en rossegar el fil de les malles de xarxa. Pel mateix fil dels records m'ha cridat l'atenció la paraula 'nansa', que diu que és un "ormeig de joncs de forma acampanada amb una obertura a la part inferior. En aquesta obertura hi ha l'anfaç que té forma d'embut i va cap a l'interior. Per aquesta obertura entren els peixos que van a buscar Pescada que hi ha a l'interior. Els peixos poden entrar però després no poden sortir perquè es punxen amb les puntes interiors del jonc. El seu cos els ha ajudat a separar les puntes i ara els costa molt més enfilar-hi el cos". Aquest sistema de pesca, avui deixat pràcticament del tot, havia estat, en altre temps, no majoritari, però sí practicat amb assiduïtat, especialment per pescadors de determinades famílies a les quals tothom coneixia amb el nom de 'cal Nansa'.

Per anar al rossegall, quasi sempre de nit o molt cap al tard, calia anar proveït del clàssic llum de 'carburo', que quasi sempre s'amagava perquè hom deia que amb la claror el peix marxava

12Les nanses, però, a més de la seva funció específica de cobrir un determinat sistema de pesca, en temps de la meva infantesa, i quan el barri Marítim era un oasi de pau i tranquil·litat, servien també per a criar, al mig del carrer, pollets, pollastres, gallines i ànecs pel consum domèstic i en petites quantitats, perquè és evident que la mida d'una nansa no era comparable amb la d'un corral. Però, a més de donar una nota de tipisme, servien per a engreixar amb el que sobrava de la cuina i de la taula familiars el pollastre, que seria la base del dinar de Sant Pere, en un temps en què les economies de la gent del poble no eren, ni moltíssim menys, tan 'sanejades' com ara.

Anècdotes a part, tornem al començament: el llibre de Josep Lluís Savall representa un enriquiment de la bibliografia cambrilenca i dóna un sentit científic a la parla col·loquial dels pescadors de la nostra vila.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques