Estampes cambrilenques / Novembre 1988

Diem novament perquè ja en el número de gener d'aquest any 1988, i tot comentant el missatge de Cap d'Any del president Pujol, escrivíem una 'estampa' fent una reflexió sobre l'esdeveniment atès que —dèiem— "és segur que es parlarà i s'escriurà molt" sobre aquesta data mil·lenària commemorativa de l'any en què el comte Borrell II es negà a renovar el vassallatge a Hug Capet. En aquell comentari globalitzàvem molt la glossa, i l'enfocàvem especialment en les conseqüències d'aquell moment històric sobre el futur de les comarques meridionals de la Catalunya Nova, que s'anaven agrupant poc a poc, tot fent nus amb els comtats del nord. I també sobre el naixement de Cambrils a l'empara d'aquella gran personalitat de la nostra història que va ser el comte Ramon Berenguer IV.

No aprofundíem massa, però, en el fet primordial objecte de la commemoració, que per altra banda ha estat combatut per historiadors que no estan del tot conformes amb aquesta data com a punt de referència concreta del naixement de Catalunya. És veritat que hi ha altres moments històrics que cal tenir en compte en aquest aspecte, però també cal adonar-se que el naixement d'un poble no és com el naixement d'un infant, que ho fa en un moment concret i punt. Els pobles tenen una naixença més lenta que es va concretant en una sèrie d'esdeveniments, tots prou importants, que en van configurant la personalitat; indubtablement, aquest de l'any 988 és un punt clau de la història de Catalunya, el nostre país.

Avui, abans d'acabar aquest mil·lenari, volem incidir en aquest estudi, tot fent costat a unes pàgines extraordinàries amb què la nostra revista vol sumar-se a la commemoració. I ho fem tot donant la mà, com els infants al seu mestre, a un historiador de gran prestigi com és Ramon d'Abadal i de Vinyals, que en el seu llibre Els primers comtes catalans fa una anàlisi de la "formació de Catalunya, en l'aspecte polític i encara limitant-lo a un curt període de temps que no arriba a dos-cents anys; el temps que fou necessari perquè la terra que després serà catalana passi de la sobirania del govern franc al govern i la sobirania d'autoritats indígenes". L'autor reconeix, però, la dificultat històrica del tema, ja que hi ha investigadors, com Joseph Calmette, "que han sostingut sempre que el 865 vingué al món Catalunya", cosa que altres historiadors, com el gironí Botet, afirmen que no deixa de ser una fantasia.

Cal adonar-se que el naixement d'un poble no és com el naixement d'un infant, que ho fa en un moment concret i punt. Els pobles tenen una naixença més lenta que es va concretant en una sèrie d'esdeveniments, tots prou importants, que en van configurant la personalitat

En canvi, historiadors contemporanis que estudien aquesta època de la nostra història com Rovira i Virgili, Valls Taberner i Coll i Alentorn es fixen més en l'expedició d'Al-Mansur contra Barcelona, l'any 984, en què el comte Borrell va ser derrotat, tot i que el misteri embolcalla l'actuació del comte i com va escapar de la presa de la ciutat, que Rovira qualifica com "el fel més calamitós que registra la història de Barcelona, almenys de mil anys ençà". No es coneix prou bé la finalitat d'aquesta expedició d'Al-Mansur contra Barcelona, atès que les relacions de Borrell II amb Còrdova no eren pas dolentes.

Sembla que només va obeir raons econòmiques: arreplegar un bon botí i fer-se amb un copiós lot de captius-presoners per mercadejar-los i esclavitzar-los, i per exigir per ells forts rescats. Sembla que confirma aquesta tesi el fet que l'estada dels musulmans al nostre país va ser bastant curta. Aviat se'n van tornar cap al sud de la península.

Aquest fet, però, va capgirar la política del comte Borrell. Sembla que aquest va tenir por que Al-Mansur repetís l'expedició contra les terres dels comtats i per això, contradient la línia d'apartament de França que fins llavors havia seguit, va reprendre altra vegada la relació amb el rei franc tot donant a entendre que "és el seu rei i voldrà novament recolzar-se sota el seu domini per obtenir-ne l'ajut".

Sembla que aquesta subjecció de Borrell al rei Lotari era més fictícia que real i només obeïa als fins polítics que s'havia proposat: fer-se fort davant d'una possible invasió sarraïna i esperar l'ocasió de desfer-se tant com pogués del domini franc. Va propiciar l'ocasió la mort en poc espai de temps de dos dels reis francs: Lotari moria el 2 de març del 986, i el succeïa el seu fill Lluís, que a la vegada aclucava els ulls el maig de l'any següent, el 987. Fou el seu successor el duc Hug Capet, que era coronat l'1 de juny del mateix 987, i que trencava ja definitivament la legitimitat carolíngia.

El nou rei va escriure una carta a Borrell II tot recordant-li que "si voleu conservar la fidelitat tantes vegades oferta per legats a nós o als nostres antecessors... tan bon punt sabreu que el nostre exèrcit acampa per l'Aquitània veniu a nosaltres amb poca gent per confirmar la fidelitat promesa i guiar l'exèrcit (que havia d'ajudar el comte contra els musulmans) pel camí convenient. Si preferiu fer-ho així i obeir-nos... envieu-nos legats abans de la Pasqua que ens assegurin la vostra fidelitat...". La carta hagué de ser escrita a començaments del 988, segurament malfiant-se de les promeses fetes en temps de perill i que, sospitava, eren fetes a contracor. Borrell ja sabia en aquesta època, per les relacions quasi contínues que segurament tenia amb Còrdova, que els intents musulmans anaven per un altre cantó i que els territoris del comtat restarien tranquils. És per això que ja no es va molestar ni a enviar la legació demanada pel rei abans de Pasqua, ni ell mateix no va anar mai a Aquitània a confirmar la fidelitat a Hug Capet.

Així va acabar el domini franc sobre els comtats catalans i això és el que Catalunya commemora aquest any. Els diferents comtats van anar unint-se i els comtes, cada dia més forts, van anar eixamplant els seus dominis. Ramon Berenguer III consolidava els comtats del nord i Ramon Berenguer IV eixamplava els dominis pel sud amb la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), i Siurana (1153), a la vegada que emprenia la tasca política de repoblar i fer conrear els territoris que anava alliberant atorgant nombroses cartes de població expedides en benefici dels llocs de la Catalunya Nova, entre elles la de Cambrils, signada a Barcelona el 1154.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques