Josep M. Riba Compte és un cambrilenc d’adopció. Està casat amb la Maria Lluïsa Sarrà i té un fill i una filla. Durant molts anys ha exercit de professor d’institut, però la seva principal vocació i professió ha estat des de sempre la de dibuixant de còmics. Potser poca gent de Cambrils coneix la seva trajectòria, certament important. Josep M. Riba és reconegut internacionalment per la qualitat dels seus dibuixos i per la gran producció que ha fet per agències i editorials d’Europa. Ara, ja jubilat i quan aquest sector ha anat completament a la baixa per l’aparició de tècniques informàtiques, que han substituït els típics quaderns que podíem trobar a totes les llibreries, hem volgut recordar amb ell aquella etapa esplendorosa de la seva vida professional.

A través d’aquesta secció de “Talent cambrilenc” volem donar a conèixer la trajectòria de persones nascudes o vinculades a Cambrils que han destacat en la seva professió i que moltes vegades ens han passat desapercebudes, com és el cas del Josep M. Riba.

Quins són els teus orígens i quan i per què arribes a Cambrils?

El dia 10 de gener de 1942 va ser la data del meu naixement a Mont-roig. La vinculació amb Cambrils es deu a una guapa cambrilenca de la qual em vaig enamorar. La Maria Lluïsa i jo ens vàrem conèixer a Escornalbou, en una trobada de joventut del grup d’Hora 3 de pobles veïns.

Jo exercia de professor a Barcelona, pel que ens vam traslladar a viure-hi. Quan vaig deixar la docència per la il·lustració, dibuixant còmics, se’ns va presentar l’oportunitat de venir a viure a Cambrils, guanyant en qualitat de vida.

Quina va ser la teva formació acadèmica?

Primer vaig anar a l’escola de Mont-roig i després vaig fer el Comerç, però va ser un tràmit transitori, perquè ja des de molt petit portava la idea de dedicar-me professionalment a alguna cosa relacionada amb el dibuix, més concretament a la il·lustració i a dibuixar còmics. Llavors vaig prendre la decisió i em vaig matricular a l’Escola de Belles Arts, fent els cincs cursos de la carrera.

Aquesta afició d’on et ve. Com vas començar en el món del dibuix?

De petit ja tenia aquest somni, m’agradava molt la lectura de còmics, i també el cinema. Pensava poder-me dedicar a dibuixar professionalment algun dia, fins que aquest somni, amb el temps, es va fer realitat. En acabar la carrera no era tan fàcil anar a una editorial i que ja em donessin guions, així que vaig continuar en la docència perquè em donava una estabilitat econòmica, fins que vaig poder entrar de ple en aquest món de d’il·lustració, després d’haver-ho consensuat amb la Maria Lluïsa, com sempre he fet amb les coses importants. Ella em va donar tot el seu suport i em va animar a donar el pas.

Aleshores, vaig començar a treballar amb agències que exportaven tot el material a editorials estrangeres, bàsicament d’Europa, però va arribar un moment en què vaig contactar amb una editorial molt important de Milà, editorial “Universo”. Hi vam anar la Maria Lluïsa i jo amb tota la producció que tenia feta i vam tenir una cordial benvinguda per part del director. Li va agradar molt el material que va veure i la signatura del contracte va ser molt favorable. Aquella època va ser molt productiva i en conseqüència econòmicament rendible. Per tant, vaig estar molts anys treballant amb aquesta editorial.

Quina va ser la teva primera publicació de còmic i com va ser aquella experiència?

Ho recordo perfectament. Va ser per a una editorial, que no tenia la categoria de la Bruguera per exemple, però amb un nom molt ostentós, es deia editorial Manhatan, que després va plegar. L’agència BARDON ART em va proporcionar guions per una editorial de Suècia. La paraula BARDON és la conjunció de BAR celona i Lon DON, ja que els socis tenien agència a les dues ciutats.

Quina ha estat la teva trajectòria professional?

En aquesta etapa es distribuïen els meus treballs per tota Europa, fins que va arribar el moment que vaig contactar amb aquesta editorial italiana, que et comentava i així vaig poder prescindir d’intermediaris. Amb aquesta editorial vaig estar molt de temps, fins que va arribar un moment que amb l’entrada del món digital, amb les consoles i els videojocs, molts lectors van deixar de consumir còmics i es van passar a la tecnologia. Això em va fer veure que la cosa no anava per bon camí. En principi m’enviaven els guions traduïts, però va arribar un moment que ja me’ls enviaven en italià i per tant, era de veure que volien reduir la despesa, acomiadant traductors. En aquest ambient vaig conèixer molts dibuixants espanyols que treballaven per Itàlia. Per cert, alguns de molt bons, considerats uns mestres. Aquests professionals que admirava quan era molt jove, al final vaig acabar sent company i amic d’ells i treballant als mateixos llocs. Això era impensable per a un nen de Mont-roig dels anys 40.

També vaig comprovar que quan anàvem a signar algun contracte em reservaven un hotel d’alt “standig” amb les despeses pagades. Posteriorment ja l’havíem de pagar nosaltres i a més ja anaven acomiadant alguns dibuixants. És aleshores quan vaig veure que era el moment de tornar a la docència i la llicenciatura de Belles Arts em va permetre presentar-me a unes oposicions al cos d’ensenyament mitjà. Per tant, vaig tancar el cercle. Vaig començar amb l’ensenyament i vaig tornar a la docència.

«Amb l’entrada del món digital, les consoles i els videojocs, molts lectors van deixar de consumir còmics i es van passar a la tecnologia»

Així quan et dediques a la docència deixes de dibuixar o ho compagines?

En un primer moment ho compagino. Deixo que la il·lustració es vagi morin per si sola.

En quin institut vas fer de professor?

Primer va ser a l’Institut de nova creació de Cambrils. Aquest centre el va impulsar l’Ajuntament i necessitava contractar professors titulats de cada matèria.

L’Institut va començar impartint dos cursos de primer d’ESO. Òbviament l’horari era reduït, per la qual cosa jo continuava simultaniejant la meva tasca d’il·lustrador i dibuixant de còmics. A partir del tercer curs, l’Institut va dependre del Departament d’Ensenyament de la Generalitat i es va fer càrrec del professorat. Aleshores em van destinar a diferents instituts, El Vendrell, Martí Franquès, i Camp Clar de Tarragona, i finalment a la meva plaça definitiva de l’Institut Jaume I, de Salou.

Quines són les teves eines de dibuix que utilitzes habitualment?

Molt senzilles: paper i llapis, el paper és bastant especial per fer aquest tipus de dibuix, plomilles, pinzells finets, perquè has de fer les figuretes petites i tinta negra, que llavors en dèiem tinta xinesa. És un negre molt intens, molt saturat que anava molt bé. Amb aquestes eines era suficient.

Com descriuries el teu estil de dibuix?

Sóc bastant eclèctic, en el sentit de que he begut de diverses fonts. Principalment em van influenciar els dibuixants clàssics americans; Alex Raymond, Milton Caniff, Frank Robins...., amb aquestes referències culturals vaig anar adquirint el propi estil, bàsicament a partir d’un concepte figuratiu, realista, fotogràfic, i cinematogràfic, mitjançant la planificació i l’enquadrament per explicar un relat coherent amb imatges, amb traç de pinzell àgil i espontani.

La professió de dibuixant de còmics era una feina autodidacta. En aquella època a Belles Arts només s’impartia Dibuix al natural, Pintura, Escultura, Anatomia artística, Perspectiva, Geometria Descriptiva, Història de l’Art.

«Sóc bastant eclèctic, he begut de moltes fonts»

Quines tècniques utilitzaves per dibuixar, les del cinema per exemple? Com escollies els models a dibuixar?

El cinema i el còmic tenen molt en comú, els dos arts varen néixer a finals del s.XVIII. La composició, el muntatge, les escenes, les seqüències, la profunditat de camp, els plans, etc. Tota aquesta tècnica em servia a l’hora de plantejar-me les pàgines del còmic.

Els personatges els escollia per la tipologia antropològica en funció del seus caràcters.

Com t’inspiraves per als teus personatges i trames?

Com que treballava sobre guió, els personatges ja me’ls descrivien. Per tant, jo intentava posar-me a la ment del guionista i encertar-li la idea. Sempre els hi devia encertar, perquè mai em van corregir res.

Tots els treballs eren encàrrecs o també podies fer un guió propi?

Era difícil, perquè totes aquestes grans empreses ja tenien guionistes. De totes formes potser hagués pogut lluir-me més fent un guió propi, perquè hagués pogut agafar documentació i treballar sobre aquell tema. Tal com ho fèiem, ells em descrivien l’escenari, com per exemple l’aeroport de Hong Kong i tu havies de buscar les referències i en aquell moment sense Internet. Per això era més difícil treballar sobre guió.

L’evolució del còmic ha passat del negre al color. En quin t’has sentit més còmode dibuixant?

No he treballat mai en color, perquè amb el negre sobre el blanc m’hi he trobat molt a gust. Als còmics que jo enviava a les arts gràfiques de l’empresa hi posaven color. Jo hagués preferit que els publiquessin tal com els hi lliurava. D’altra part, el gust estètic del colorista era discutible.

Quant de temps pots estar per dibuixar una historieta?

Cada mes tenia una comanda de dos capítols i cada capítol eren tretze pàgines. Per tant n’entregava dues al mes, o sigui que eren vint-i-sis pàgines, feia una pàgina per dia. Com he dit abans, al matí els dibuixava i a la tarda els entintava.

Quina és la teva part preferida del procés de dibuix de còmics?

Totes les fases són interessantíssimes, però si n’he de dir alguna, potser seria el moment de passar a tinta amb el pinzell, aquella part final de l’entintat, m’agradava força, però en realitat tot el procés és molt maco.

Has treballat per diferents països. Per quins ho has fet principalment?

Bàsicament he dibuixat per a editorials europees. Quan els encàrrecs són d’agència els dibuixos es distribueixen per altres països. Al principi vaig treballar pel Regne Unit, i també publicaven a Escòcia. Eren uns còmics romàntics. Recordo que vaig fer una sèrie d’un hospital, però després també vaig treballar per França, per a una editorial franco-belga, també per Suècia, que publicava i distribuïa per tots els països escandinaus, Noruega, Dinamarca, França, Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, Txecoslovàquia, etc.

«Bàsicament he dibuixat per a editorials europees»

També has treballat per a editorials d’Espanya, Catalunya o Cambrils?

Per a Espanya poc. L’editorial Brugera va fer com una sucursal d’una revista, que es deia “Mas madera” i hi vaig fer unes historietes, però va plegar en pocs mesos. Al començament també el diari Tele Exprés va comprar els drets d’una editorial que publicava una història d’aventures d’un nen i un gos que estaven a l’exèrcit ianqui, per tant, totes les historietes passaven a l’oeste. El nom d’aquesta sèrie era el nom del gos, que es deia “Rin Tin Tin”. Després van canviar el nom i van posar “David i su fiel Roi”. Per a Cambrils he fet alguna il·lustració, per exemple algun cartell dels Reis, també de la Festa de la Vellesa, una portada de Nadal de Revista Cambrils i algun programa de Festa Major.

«Vaig fer una sèrie d’historietes del gos Rin Tin Tin per al diari Tele Expres»

Quin és el treball més desafiant que has dibuixat fins ara i per què?

Totes les historietes quan les comences tenen la seva dificultat, però n’hi ha algunes que en tenen menys, sobretot quan hi ha molts primers plans és més fàcil. En canvi, quan hi ha plans generals com per exemple de l’edat mitjana que hi surten batalles, cavalls, gent per tot arreu, és més complicat, s’ha d’elaborar molt més. Quan acabo una feina estic satisfet de totes, però quan una historieta m’ha donat molta feina em dic “m’ha fet suar, però m’agrada”.

Quin temes són més fàcils o difícils de dibuixar?

El tema romàntic potser és més fàcil per a mi. Jugues molt amb la parella i els primers plànols, però tampoc convé abusar massa d’ells perquè resulta que el lector s’avorreix, i s’ha d’anar compaginant. Un primer pla ha de ser allò que es diu: “per exigències del guió”. Quan a una persona li has de demostrar el seu estat d’ànim, el seu odi, el seu amor, totes aquestes coses les has de reflectir acostant la cara.

Creus que han canviat les tendències i els estils al llarg dels anys?

Sí, les revistes de còmic clàssic han desaparegut. L’anomenat “Boom” del còmic dels anys 70 i 80 no crec que es repeteixi. Qualsevol llibreria estava inundada d’infinitat de títols de còmics. Actualment s’han de buscar en llibreries concretes i especialitzades. Desconec les estadístiques, però és evident que les vendes han baixat. Aquest va ser el motiu perquè tornés a la docència.

De les publicacions que s’editaven te n’enviaven algun exemplar?

Sí, sempre, sempre els d’Itàlia, els altres llocs no, perquè es feia a través d’agència, però d’Itàlia en tinc armaris plens. Últimament però, amb l’arribada de la crisi, ja no arribaven tants exemplars. En aquestes revistes hi col·laboràvem dibuixants de Barcelona, com per exemple el “Gran” Jesús Blasco, conegut i reconegut per la professió. Encara que tenia 23 anys més que jo, vam mantenir una bona amistat. El primer Saló del Còmic que es va celebrar a Barcelona, el va presidir ell.

Dibuixaves només còmics o també altres estils pictòrics?

Il·lustració al oli, sempre m’he sentit més còmode pintant a l’oli. Les il·lustracions a l’oli per a portades de còmics i novel·les. Amb la pintura a l’oli obtinc uns resultats de més qualitat que no aconsegueixo amb altres tècniques.

Tinc molts quadres que he pintat per hobie, però mai he fet cap exposició. El tema laboral ja el tenia cobert i llavors en cap de setmana feia algun quadre, però ha estat una cosa molt particular.

A part de dibuixar professionalment també t’has dedicat a la docència. En quina de les dues facetes et sents més identificat?

Queda clar que em decanto per la il·lustració i el dibuix de còmic. La docència no em va desagradar, principalment per l’assignatura de Geometria Descriptiva per als alumnes de COU i crèdits variables de còmic. Malgrat tot, no sentia una especial vocació per l’ensenyament, però he de constatar que m’ho prenia seriosament i amb professionalitat. Tant és així que durant els anys que vaig exercir de professor, poquíssimes vegades vaig estar de baixa laboral.

Revista Cambrils està celebrant el 70è aniversari. Quina opinió en tens de la publicació?

Pera a mi la Revista Cambrils també té història. Quan la Maria Lluïsa i jo ens vam casar ens vam subscriure a la publicació. D’aquesta manera teníem des de Barcelona un nexe amb Cambrils. Això mateix succeeix amb la nostra filla, que la rep puntualment a França.

“Revista Cambrils ha estat el termòmetre i un referent per al teixit social de la població”

Revista Cambrils ha estat el termòmetre i un referent per al teixit social de la població. Les seves pàgines han donat testimoni de tota una evolució de Cambrils, del que era abans i del que és ara, tant urbanísticament, com demogràficament, amb el canvi impressionant que ha experimentat. La Revista Cambrils ha fet una gran tasca, molt bona. O sigui que a totes i a tots, des dels que la van fundar fins al dia d’avui, es mereixeu un reconeixement. I també naturalment una felicitació per arribar als 70 anys. Moltes publicacions són més efímeres. Arribar a aquesta fita és un rècord, per això mateix unes felicitats enormes. A més té una qualitat extraordinària, tant en el contingut com en la maquetació

També vull aprofitar per agrair a la Revista Cambrils i especialment a tu aquesta entrevista.