Estampes cambrilenques / Novembre 1992

Cambrils ha donat al món tota una sèrie de personatges la vida dels quals, uns més que altres, han destacat per sobre del comú dels fills del poble per alguna característica que els ha fet notables i per això mateix han passat a la posteritat, encara que no, i això és obvi, amb la mateixa intensitat de projecció. Uns han estat astres resplendents de la ciència, com Gimbernat, altres assoliren ser capdavanters en els àmbits eclesials, com Vidal i Barraquer, i això mateix ha fet que tinguessin un reconeixement fins i tot en el camp internacional. Altres, més modesta la seva feina, no han transcendit fora de l'àmbit local, però dins el poble han realitzat tasques o han fet mèrits suficients perquè la seva actuació sigui recordada i la seva vida homenatjada pel poble, i aquí podríem encabir una ja més llarga relació de persones.

Avui voldríem portar a aquesta pàgina una d'aquestes figures, diferent en la seva formació i projecció als que acabem d'esmentar, però que no va passar desapercebut pels seus convilatans que, en el seu moment, també van voler premiar-li, si no el seu saber, sí la seva honradesa i la seva valentia, actes personals que, si bé es suposen a qualsevol mortal, no a tothom és possible de fer-ne demostracions públiques i notòries. Es tracta d'Antoni Lloberas.

Aquest personatge va néixer a Cambrils l'any 1813, fill d'una família pagesa, coneguda per 'cal Vallegues', els pares del qual van ser el Josep i la Tecla. Com passava a bona part dels nois d'aquell temps, va anar poc o gens a escola i per tant va restar del tot illetrat. El que sí va fer és treballar al camp des de jovenet per així ajudar a l'economia de la família en temps de vaques flaques.

A l'Antoni, per sobre els vint anys, va arribar-li l'hora d'anar a soldat. Els temps eren dolents; tot just començava la primera guerra carlina, potser més coneguda com la Guerra dels Set Anys (1833-40). El país vivia moments d'odi polític i d'accions de guerra continuades, encara que centrades majoritàriament a les terres basques i navarreses, al veí Maestrat i a les zones interiors de Catalunya. No sabem a quines unitats militars va fer cap Lloberas, però sí que sabem que va ser posat a les ordres d'un jove oficial fill de Reus que es deia Joan Prim i Prats. Prim era encara un any més jove que Lloberas (havia nascut el 1814) i és molt possible que la proximitat del lloc de naixement, la paritat d'edat i potser una certa semblança de caràcter i d'esperit agosarat els apropés i establís entre ells una certa atracció mútua. El cas és que Prim va fer de Lloberas el seu assistent o ajudant mentre va durar aquella guerra, que el futur general va fer, no cal dir-ho, al costat liberal. Valent Prim i valent Lloberas, pel que sabem, la compenetració va ser quasi perfecta en els fets bèl·lics i segurament en un cert clima d'amistat, i així el segon va veure els successius ascensos del primer, de tinent fins a coronel, sempre al seu costat. Lloberas no podia ascendir fàcilment per ser soldat de lleva i a més, com hem dit, illetrat, però la seva valentia, la bravura, el coratge i decisió de què feia mostra a l'hora del combat li van valer nombroses condecoracions, sens dubte a proposta del seu oficial.

Prim va fer de Lloberas el seu assistent o ajudant mentre va durar aquella guerra, que el futur general va fer, no cal dir-ho, al costat liberal

Lloberas va ser condecorat amb la Creu d'Isabel II per les accions portades a terme durant el setge del castell Ilauris el 27 d'abril de 1838, i amb una altra creu igual pel setge de Solsona del 26 de juliol del mateix any. Amb la Cruz de San Fernando per les accions de Biosca del 13 d'abril de 1839, una tercera Creu d'Isabel II pels episodis del 14, 15 i 16 de novembre del mateix any a Peracamps i Hostal del Boix, i una quarta creu de la mateixa categoria per les accions sobre els mateixos punts el 24 i 28 d'abril de 1840. Les Creus d'Isabel II eren pensionades amb deu rals de billó al mes; la de San Fernando també era pensionada amb quantitats diferents segons es tractés de creus de primera o de segona classe.

Per cert que anys després de la seva mort, la seva família va fer gestions sobre aquestes pensions derivades d'aquesta Cruz de San Fernando atorgada a Antoni Lloberas. En la documentació que ens ha estat facilitada es fa referència a una instància, cursada el 1911, en què es demanava informació sobre si la creu atorgada al seu avantpassat era de primera classe o de segona, tota vegada que les diferències jeràrquiques entre una classe i l'altra eren notables, ja que, mentre la de primera era pensionada amb 400 rals de billó amb caire vitalici, la de segona ho era amb 1.600 rals de billó i la pensió era transmissible a les vídues, fills o pares dels cavallers condecorats. No hem pogut, però, saber com va acabar la qüestió.

Quan va acabar aquesta primera guerra carlina, després en vindrien d'altres, l'Antoni ja quasi tindria una trentena d'anys, i va retornar a Cambrils, on segurament reemprendria la feina del camp interrompuda durant tan llarg període; la seva vida començaria a desenvolupar-se en un poble. En Lloberas, dins d'aquesta normalitat quotidiana, als 32 anys es va casar amb Antònia Montafia i Caparó, el 1845. D'aquest matrimoni van tenir un fill i vuit filles que van néixer per aquest ordre: Antònia (1846), Francesc (1848), Francesca (1850), Rosa (1852), Cristina (1855), Salvadora (1857), Carme (1861), Teresa (1863) i Dolors (1865).

Del nostre home han perviscut tres anècdotes importants en la seva vida, i no hi ha per què no creure que són rigorosament històriques. La primera és la presa de la bandera que portava un oficial carlí. Sembla que els fets es produïen el 18 de juliol de 1837, després que les forces liberals que comandava Prim aixequessin el setge que el general carlí Urbiztondo havia posat al poble de Prats de Lluçanès. De pas cap a Manresa, els liberals foren sorpresos per unes columnes carlines, i s'inicià una dura batalla enmig de l'estrèpit de la qual Lloberas, deien les veus populars que agafat a la cua del cavall d'en Prim, va prendre la bandera de les mans de l'oficial Carlí, després que hagué de matar-lo. És l'escena que representa el gravat.

La segona la recull Mn. Antoni Recasens en uns versos inèdits i conta que, força anys després de tot el que hem explicat, l'hisendat cambrilenc Benet Ferré va convidar al ja general Prim a un dinar en una finca que Ferré tenia a Vilafortuny. Aquest tenia indicis que Lloberas podia ser a un dels estanys que llavors hi havia en aquella zona, pescant anguiles, i ho va comentar a en Prim, que va mostrar interès a anar-lo a veure. En efecte, allí el va trobar. Prim el cridà i va allargar-li la mà, que Lloberas va refusar tot assenyalant que era plena de fang. Prim va dir-li: "Les mans d'un valent mai no són brutes."

La darrera correspon a la seva mort. Lloberas va anar a Tarragona a cobrar tres mil pessetes destinades a pagar unes partides de verema que havia comprat un terratinent de Cambrils. Pel camí van sortir-li uns bandolers, que van intentar de prendre-li els diners. Ell es va resistir i van apunyalar-lo, fet que li causà greus ferides, sense, però, aconseguir el seu propòsit. Malferit, va poder arribar a casa sense haver perdut els diners, però va morir pocs dies després. Era l'any 1876.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques