Estampes cambrilenques / Desembre 1980

Cada dia que passa aporta un record nou dels fets històrics que han marcat la vida d'un poble que, corn el nostre, ha viscut una trajectòria més que secular. Enguany hem començat una nova dècada que, si bé és un nombre important d'anys en la vida d'una persona, en canvi és una bufada en la història d'un poble. No obstant, deu anys són deu anys i cada nova dècada porta aparellat tot un seguici d'efemèrides històriques de més o menys importància i transcendència en la vida del poble.

A mida que s'aniran escaient pensem, si Déu ens dóna vida i salut, anar-les glossant adequadament, però ara em sembla també convenient de donar-ne una síntesi, si més no perquè ja el poble en tingui coneixement i aquelles persones o entitats a què pertoqui, o que hi tinguin certa obligació moral, puguin prendre, d'avançada, les accions que creguin més adients per a una digna commemoració o celebració, tenint en compte a més que en quasi tots els casos es tracta d'aspectes que afecten de ple la història o el quefer comunitari del nostre poble. I ho farem per l'ordre en què s'escauran aquestes efemèrides a commemorar.

Cinquantenari de la col·locació de la làpida que commemora el saqueig de Cambrils per les forces del comte-duc el 1640 (1931-1981)

La làpida va ser col·locada a iniciativa de Palestra, una societat cultural fundada a Barcelona amb la finalitat de promoure un moviment intel·lectual-social de la joventut catalana i que va dirigir, des de la seva fundació, Pompeu Fabra. Palestra, en aquella ocasió, va convidar els cambrilencs i tots "els catalans a recordar els luctuosos fets de Cambrils durant la Guerra de Separació —com deia la proclama— i a homenatjar la memòria dels patriotes, caps de l'exèrcit català i autoritats de la vila, que després de l'aferrissada defensa de la plaça i de la seva capitulació foren traïdorament jutjats i penjats".

La làpida va ser descoberta, el desembre de 1931, en el curs d'un acte multitudinari, curull d'emoció i fervor patriòtic, i a partir de 1939 va passar per mil perills que, gràcies a l'interès de les autoritats locals i d'un petit grup de veïns, van poder anar-se esquivant. Ara, ja fa anys que torna a lluir al seu lloc i allí s'han celebrat, els darrers anys, diferents actes a honor d'aquells patriotes que no van dubtar a lliurar la seva vida per la defensa dels drets i de la personalitat de Catalunya.

Però la cosa no acaba d'arrencar, perquè aquests actes sempre s'han organitzat a nivell de persones, sense que cap entitat hagi pres la torxa d'aquest quefer. I a mi em sembla que, com que la commemoració no ha de tenir un aspecte polític, sinó que ha de ser eminentment cívica i patriòtica, a ningú escau tant com a la pròpia Comissió de Cultura de l'Ajuntament (que per altra banda hi té una certa obligació) l'organització dels actes adients per a aquesta commemoració anual. Tant de bo que, a partir d'aquest cinquantenari, que no pot passar per alt, el desembre de 1981 comencés una etapa degudament institucionalitzada en la celebració d'aquesta efemèride, potser la més gloriosa de tota la història de Cambrils.

II centenari de l'acabament del santuari nou de la Mare de Déu del Camí (1783-1983)

És la commemoració d'un fet clau en la història de l'estima i de la devoció dels cambrilencs a la Mare de Déu del Camí, advocació mariana ben documentada a partir de 1214. Des de llavors, i més aviat encara, es venerava a la nostra vila una imatge de la Mare de Déu del Camí. De quina manera? On? Aquesta és la gran incògnita, ja que, si bé sabem com i de quina manera es va anar construint l'església actual, res no sabem d'on era i com era l'antic temple o capella on era venerada l'antiga imatge mariana.

Això no obstant, ara, no és de l'església antiga que hem de parlar, sinó de la que ara tenim, la construcció de la qual va començar el 1704, de la mà del canonge Andreu Foix, que va esmerçar molts dels seus béns en l'edificació i que va llegar-los, a la seva mort, perquè les obres es poguessin enllestir. Aquestes obres van durar quasi vuitanta anys i això vol dir que no s'hi treballaria sempre i de forma continuada ja que, encara que l'edifici és una construcció important, no eren pas necessaris vuitanta anys per acabar-lo. Tampoc no sabem, en realitat, quan es va acabar definitivament. Els primers anys, durant la construcció de l'estructura essencial, la imatge de la Mare de Déu era a l'església de Santa Maria; després, abans d'acabar-se les obres, tenim dades que ja havia estat portada a l'església nova, en la qual encara s'anava treballant. No obstant això, és de creure que la pedra que, amb l'escut de Cambrils i la data 1783, va ser posada damunt la porta principal assenyalaria el final total de les obres de construcció del nostre bell santuari marià, un dels més amples de Catalunya, i del qual tots els cambrilencs ens sentim cofois.

Aquesta commemoració doblement centenària ha de servir, entre altres coses, per a una digna celebració i també per prendre consciència que el santuari necessita més cura i atenció de la que ara, normalment, li dediquem.

250è aniversari del naixement d'Antoni Gimbernat i Arbós. (1734-1984)

El dia 15 de febrer de 1734 naixia a Cambrils un nen que, amb el temps, esdevindria un vertader cambrilenc universal, com ara es diu, i una gran personalitat en el món de la ciència. Una figura pràcticament oblidada a Cambrils i que ara, amb motiu d'aquesta nova commemoració, ha de tornar a prendre volada, especialment en el coneixement de la seva obra i de la seva vida, fecundíssimes i exemplars en molts aspectes. Deure nostre és que aprofitem la celebració d'aquest 250è aniversari per fer brillar més i més aquesta figura cambrilenca, sense cap dubte la més prestigiosa d'Espanya en el camp de la cirurgia, la seva gran especialitat, durant la segona meitat del segle XVIII.

VIII centenari de la donació del lloc de Cambrils, feta per Alfons I a Berenguer de Cambrils (1184-1984)

El primer segle de la història del nostre poble, que comença justament a la meitat del XII, és plena d'una variada documentació reial destinada a configurar l'estructura bàsica del que, amb el temps, seria la vila de Cambrils.

Després d'una trentena d'anys de vacil·lacions diverses, segurament motivades per la por en la dificultat de l'empresa per la situació geogràfica, quelcom d'extremosa, del lloc en relació als terrenys que encara ocupaven els alarbs, i després que s'havien fet dues donacions parcials del lloc, va venir, el 1154-55, la carta de població atorgada pel comte Ramon Berenguer IV a tots aquells que volguessin habitar i repoblar el lloc de Cambrils.

El primer rei de la dinastia catalana, Alfons I el Cast, va seguir la mateixa línia política del seu pare i, en un document subscrit a Barcelona el desembre de 1178, ratifica la donació del comte Ramon Berenguer IV a tots els habitants de Cambrils. Aquest document fixa, a més, el terme de Cambrils i el limita, en la part oriental, amb els termes de Guillem Fortuny i de Ramon dels Arcs, i en la part occidental amb la riera de Riudecanyes. En la part de sol ixent, el terme de Cambrils quedà modificat el segle passat quan Vilafortuny i els Arcs, que eren termes independents, quedaren incorporats a Cambrils i Vinyols respectivament, però, per la part de sol ponent, la riera de Riudecanyes encara avui, després de vuit segles, és el límit de separació entre els termes de Cambrils i Mont-roig.

El mateix Alfons I, no obstant això i pocs anys després, el 1184, signa un nou document pel qual, en una espècie de validació del document per què el príncep Robert havia concedit el dret de poblar el terme de Cambrils a un cavaller nomenat Bertran

Aquest és el darrer dels importants documents que sobre, podríem dir, la fundació de la vila subscriuen els nostres comtes-reis el segle XII. I d'aquí la seva importància. Els que vindran després, als segles XIII i XIV, seran ja destinats a una població establerta amb més o menys densitat i persistència.

Vint-i-cinquè aniversari de la fundació del C. F. Cambrils (1969-1985)

El mes de juny de 1960 el panorama esportiu de Cambrils, ja reduït i pobre en aquell temps, quedava encara una mica més enfosquit amb la desaparició del Club de Futbol Marina, que per tot un seguit de causes econòmiques, de direcció, de manca de col·laboració i d'altres no va tenir més remei que deixar d'existir.

Un grup de cambrilencs, amants de l'esport i de les coses del poble, van proposar quasi d'immediat la primera pedra del que avui és el C. F. Cambrils. Amb tot un cúmul de dificultats es va aconseguir, i en començar la temporada 1960-61 un equip juvenil jugava ja un torneig oficial, el Trofeo Martínez de la Guardia que es deia, organitzat per la Federació Catalana de Futbol.

Els vint-i-cinc anys del Club, que ha portat el nom de Congregació Mariana fins fa poc, perquè sota el guiatge d'aquesta entitat va començar les seves activitats, seran una efemèride digna de ser commemorada, perquè és una fita important dins el camp específic de l'esport cambrilenc.

I centenari de la inauguració del convent (Col·legi del Sagrat Cor) (1886-1986)

El 14 de desembre de 1880, el mes passat, doncs, va fer cent anys que era solemnement col·locada la primera pedra de l'edifici que és avui el Col·legi La Salle. L'acte fou presidit per l'arquebisbe de Tarragona monsenyor Benet Vilamitjana i Vila, que va beneir els fonaments de l'edifici i la primera pedra en presència de totes les autoritats locals. En un forat fet en aquesta pedra va col·locar-se una acta, redactada pel notari de Cambrils senyor Francesc Barado i Casals, donant fe de l'acte, conjuntament amb una medalla de la Immaculada, patrona del poble, en l'altra cara de la qual hi havia la imatge del papa Lleó XIII, que llavors governava l'Església, i una moneda de dos rals d'Alfons XII que regnava a Espanya en aquell temps.

Les obres van durar fins l'any 1886 i el dia 17 de desembre d'aquest any l'església i la casa eren solemnement beneïdes pel canonge Dr. Benet Vidal i Gimbernat, assistit per altres capitulars de la Seu de Tarragona. Es va dir la primera missa en la capella l'endemà al matí, celebrada pel Dr. Benet Vidal que, per altra part, era el promotor i principal finançador de la construcció de l'edifici, destinat a cobrir una important funció social a Cambrils.

I centenari de l'establiment de les germanes Carmelites de la Caritat a Cambrils (1886-1986)

Aquesta commemoració està estretament lligada amb l'anterior, ja que de cop es va pensar a encomanar la part de la casa que era destinada a l'educació de les noies a la congregació de les germanes Carmelites de la Caritat que no feia pas massa anys havia fundat la que avui és santa Joaquima de Vedruna. Com és sabut, les dues ales de l'edifici, separades per la capella, havien de ser ocupades, una per una comunitat masculina per fer classe a nois i l'altra per una comunitat femenina per donar instrucció i educació a les nenes. La part masculina es va encomanar als pares de la congregació de la Sagrada Família, que van venir a Cambrils el maig de 1887, i la femenina a les Carmelites de la Caritat, que ja van estar presents en les festes de la inauguració de la casa.

Uns dies després, passades les vacances de Nadal, el 7 de gener de 1887, començaven les germanes a fer classe. La comunitat era composta per cinc membres: quatre germanes i la mare superiora.

I centenari de la benedicció de la capella de Sant Josep, de l'Hospital (1886-1986)

La història de l'Hospital Municipal, que en els seus orígens tindria una altra denominació i uns altres promotors i vetlladors, ja que, en aquells temps, els municipis no eren encara inventats tal com avui els coneixem, és molt vella i estem segurs que el seu estudi seria apassionant. La documentació antiga dels nostres arxius fa moltes vegades referència a l'Hospital i aquests mateixos documents ens parlen de la seva existència en els anys a cavall dels segles XV i XVI, segurament sempre en el mateix edifici, ja que aquest estava ubicat dintre el nucli emmurallat de la població; tan important era, relativament s'entén, que va arribar a donar nom popular al carrer.

Possiblement, en el curs dels anys l'edifici deuria sofrir diferents modificacions arquitectòniques, ja que antigament l'Hospital només tenia façana al carrer, al qual dóna nom; el carrer de Sant Plàcid no existia i el que avui és la seva part esquerra formava part de la muralla que encerclava la vila.

Seria segurament en obrir-se la població, al segle passat, quan ja les torres i les muralles van perdre la seva eficàcia pràctica, quan es va formar el carrer de Sant Plàcid i els ravals que l'envoltaven, i tanmateix seria llavors quan es modificaria l'estructura de l'Hospital fent obres a les dependències que donaven a la façana posterior, obrint-hi portes i finestres i endegant la capella, que abans potser era a un altre lloc de la casa. Aquesta capella va ser beneïda el dia de Sant Josep, el 19 de març de 1886, i s'hi cantà un solemne ofici.

I centenari de la distribució d'aigua al poble i de les fonts públiques (1889-1989)

La gent d'abans, a Cambrils, es proveïa d'aigua, per rentar-se i menjar, de les mines que tenien les seves boques al redós de la població; a més, eren moltes les cases del poble que tenien els seus propis pous.

Com que tot i això hi havia dificultats, l'Ajuntament es proposà d'assortir d'aigua el poble i el 13 de desembre de 1873 es va acordar canalitzar les aigües de la mina del Bru i portar-les a les cases de qui en volgués i a unes fonts que tindrien cura de distribuir-la. Com que "las cosas de palacio...", la subhasta de les obres no es va fer fins el desembre de 1878 i, entre fer les obres i la xarxa de conduccions, adquirir les fonts i fer que tot funcionés... van passar onze anys més; així doncs, la inauguració de les fonts no es va fer fins el 20 d'abril de 1889, en el curs d'uns actes públics. Van ser solemnement beneïdes les dues fonts monumentals de la plaça Major (actualment d'Espanya) i de l'Església, i va quedar inaugurat el doble servei de l'aigua domiciliària, del qual certament deurien gaudir ben poques famílies en aquell temps, i les fonts públiques, de les quals sí que es deuria servir tothom, almenys per la comoditat de no haver-la d'anar a buscar lluny de casa.

Són nou efemèrides prou importants perquè cap d'elles quedi sense la deguda commemoració, tant a nivell oficial com popular.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques