Estampes cambrilenques / Desembre 1983

S'escaurà, el dia de Nadal (1983), el cinquantè aniversari de la mort del que fou president de la Generalitat de Catalunya durant el període 1931-33, Francesc Macià i Llussà. La figura del president Macià ha pres avui un caire una mica mitològic, propiciat, potser, pel seu caràcter ferm, insubornable, la seva entrega total a Catalunya, la seva voluntat de servei, la seva rectitud, la seva honradesa i la seva bonhomia, que el feren en vida un home del tot respectable i després de mort tot un símbol del que ha de ser un polític català sencer i un home lliurat en cos i ànima a la tasca de conduir el seu poble per viaranys de llibertat i grandesa.

No és aquest el lloc més apropiat per biografiar Macià. Aquesta pàgina va sempre de cara als fets que es refereixen a la vila d'una o altra manera. També en el cas del president Macià. Però, per a aquells dels nostres lectors no massa habituats d'estar al corrent dels esdeveniments històrics, exposarem amb breus pinzellades unes dades sobre la vida i l'obra de Francesc Macià. Va néixer l'any 1859, a Vilanova i la Geltrú, fill d'un gran propietari agrícola de les terres de Lleida. Va emprendre la carrera militar i assolí el grau de tinent coronel d'enginyers. Una sèrie de fets van aconseguir que el seu esperit catalanista prengués més força que el seu esdevenidor en la carrera militar. Es va sumar al moviment de Solidaritat Catalana i va presentar-se a les eleccions per a diputats a Corts per dos districtes diferents, Barcelona i les Borges Blanques, i va resultar elegit a tots dos, cosa que el va convertir en l'únic diputat amb doble representació. L'exèrcit el posà en la disjuntiva de deixar la representació parlamentària o la carrera militar, trià la primera opció i va ser expulsat de l'exèrcit.

Recordo que vaig anar, amb el meu pare, al Portal del Joc a esperar a Francesc Macià i d'allí va anar cap a l'Ajuntament a peu. Recordo també que uns xicots l'acompanyaven amb atxes enceses (era vespre i aquells temps l'enllumenat públic feia plorar). Tant en el carrer de l'Hospital com a la Plaça hi havia molta gent que cridava amb ardència: "Visca l'avi", "Visca l'avi!"

L'any 1922 va fundar l'Estat Català, moviment que preconitzava l'autodeterminació de Catalunya. La dictadura del general Primo de Rivera va fer passar tots aquests moviments a la clandestinitat i Macià i molts dels seus companys van haver d'exiliar-se a França on, després de tres anys de contactes polítics, va organitzar el que s'ha conegut posteriorment amb el nom de 'complot de Prats de Molló', que va fracassar, i que propicià el processament a París de Macià i de molts altres dels implicats. Va fer un viatge a diverses nacions sud-americanes i es dedicà, amb Ventura Gassol, a propagar els seus ideals, especialment entre els molts catalans que vivien en aquelles repúbliques. Després d'intentar-ho una vegada infructuosament, Macià va retornar a Catalunya el març de 1931, i quasi immediatament fundà Esquerra Republicana de Catalunya, que ell sempre va acabdillar. En les eleccions de l'abril del mateix any va assolir una victòria sorollosa que el va convertir en la primera autoritat de Catalunya.

El 14 d'abril, i des del balcó del Palau de la Generalitat, va proclamar la República Catalana que, uns pocs dies després i per pressió del govern central, va haver de canviar per la tradicional institució que és la Generalitat de Catalunya. En el curs del seu període presidencial, va poder presentar al govern de Madrid el projecte d'Estatut d'Autonomia, que va tenir el goig de veure aprovat, i també pogué contemplar el traspàs dels primers serveis per part del govern central a la Generalitat. Va morir a Barcelona el 25 de desembre de 1933.

Fins aquí el breu esbós biogràfic. Ens agradaria, però, afegir-hi quelcom relacionat amb Cambrils i que segurament mai trobarem en les seves biografies oficials, ni tan sols en els diaris i publicacions periòdiques de les nostres hemeroteques: és la crònica de la seva visita a Cambrils el 14 de novembre de 1932. Poca cosa he pogut esbrinar i els meus records d'aquella època són els d'un infant. Recordo que vaig anar, amb el meu pare, al Portal del Joc a esperar-lo i d'allí va anar cap a l'Ajuntament a peu. Recordo també que uns xicots l'acompanyaven amb atxes enceses (era vespre i aquells temps l'enllumenat públic feia plorar). Tant en el carrer de l'Hospital com a la Plaça hi havia molta gent que cridava amb ardència: "Visca l'avi", "Visca l'avi!", que era el mot afectuós que el poble català li havia donat atesa la seva figura venerable i al seu cabell del tot blanc.

Amb ell anaven alguns diputats i homes de l'Esquerra, tota vegada que venien de Tortosa en la campanya electoral, que era el fet que menava Macià per aquestes terres tarragonines i s'estava desenvolupant amb no gens agradosos incidents. A Cambrils l'esperaven el batlle, Josep Font Alterats i els regidors Anton Cros Bonfill, Agustí Nolla Colom, Benet Rigual Valls, Josep Canaldas Casas, Joan Recasens Cros, Josep Cabré Ortoneda, Joan Llobet Orts, Joan Fortuny Planells i Joan Sans Alterats, la gran majoria dels quals són ja avui traspassats a millor vida.

Arribats a la Casa de la Vila, l'alcalde va dirigir al president uns mots de salutació als quals va respondre Francesc Macià manifestant la seva joia d'estar a Cambrils, i afegí que en una altra avinentesa visitaria amb més temps la vila per tal d'interessar-se personalment per les seves necessitats. Seguidament, i des del balcó de l'Ajuntament, es va dirigir al poble que omplia la plaça amb un discurs de caire polític i de cara a les eleccions que s'apropaven. Forts aplaudiments acolliren les paraules del president Macià, i es reproduïren quan tornà a desfer, a peu, el camí fins al cotxe que l'esperava a la sortida del poble.

Macià no va tornar més a Cambrils.

Tanmateix encara hi ha un altre motiu de relació de Macià amb Cambrils, encara que tingui un caire indirecte: són els contactes del cardenal Vidal i Barraquer, cambrilenc il·lustre, amb l'honorable president de Catalunya. Van ser diversos i de molt divers estil. Només, però, farem referència a dos: la visita que va fer l'arquebisbe de Tarragona i primat de Catalunya al Palau de la Generalitat el dia 18 d'abril de 1931 i la consegüent entrevista amb Macià. Encara que la visita era un acte protocol1ari de manifestació d'acatament de l'Església al poder lliurement elegit pel poble i de desig d'harmonia, l'entrevista entre aquells dos grans homes i grans patriotes va ser cordial i planera, i fins i tot podríem dir que amistosa.

L'altra va ser l'assistència espiritual del cardenal a Macià en les darreres hores de la seva vida. El president, en un tres i no res, es posà malalt, va haver de ser intervingut quirúrgicament, i el seu estat s'agreujà dia rere dia. El cardenal Vidal i Barraquer, tot seguit de saber-ho, es posà en contacte amb la família per tal d'interessar-se pel malalt i oferir-se en el que convingués. Macià es mostrà agraït per l'interès del prelat i manifestà el seu desig de rebre monsenyor. La visita va produir-se el 23 de desembre; el doctor Vidal i Barraquer va estar molta estona amb Macià i el confessà, fet que refermava l'amistat que es tenien i que, dissortadament, havia ja de durar poc, tota vegada que el president va morir el dia de Nadal a les 11 del matí.

A Cambrils, és un altre dels meus records d'infant, el dia de Nadal hi havia anunciat un 'concert vermut' a La Cadira a la una del migdia, segons en aquell temps era costum de celebrar les grans diades. En senyal de dol per la mort de Francesc Macià, era el tema de les converses de tota la gent, el concert es va suprimir.

I és que 'l'avi' pesava molt en l'afecte dels catalans...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques