El passat dilluns 4 de desembre es complien exactament deu anys de la primera projecció a l'actual cinema Rambla de l'Art. Aquell mateix dia vaig visitar Toni Badimon, director del cinema des de l'inici del projecte, per entrevistar-lo. La darrera vegada que havia passat pel local, ubicat a la Rambla Jaume I, estrenaven Barbie i la cua tenyida de rosa arribava al carrer de tanta gent que hi havia.

Dilluns al migdia, però, Badimon va obrir les portes del cinema només per mi i em va concedir uns minuts tot i estar visiblement atrafegat amb la organització de la preestrena del vespre. Mentre conversàvem, des de la sala de projeccions s'escapaven alguns fragments d'Anatomía de una caída. El Rambla de l'Art va ser un dels tres cinemes catalans que va projectar un dia abans que la resta de sales aquesta pel·lícula francesa, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Canes. Aquest fet per si mateix ja exemplifica el caràcter d'un projecte que sempre ha apostat pel cinema europeu independent i les versions originals subtitulades.

Com va sorgir la idea de recuperar el cinema a Cambrils?

Va ser casualitat. Un amic em va dir que el cinema de Cambrils tancava. Em vaig acostar a preguntar i m'ho van confirmar. Automàticament, em vaig posar en contacte amb la Mercè Dalmau i el Francesc Garriga, que aleshores eren l'alcaldessa i el regidor de Cultura, respectivament. Ho vam estar treballant, es va fer un concurs i ens vam posar d'acord. Entre Setmana Santa i el 4 de desembre vam fer la reforma i el vam obrir projectant un documental dirigit per l'Albert Solé.

Amb quins objectius vau començar el projecte? Com us imaginàveu el cinema?

Ens imaginàvem el cinema que estem fent avui. En aquell moment, a Tarragona no hi havia cinemes que fessin versions originals. Era el moment del canvi de les cintes al digital, era difícil projectar pel·lícules en versió original i doblada, però nosaltres pensàvem que el cinema havia d'evolucionar cap a les projeccions en VOSE. Ara te n'adones que era un disbarat que, a Cambrils, amb només una sala, es fessin gairebé a diari sessions de cinema amb subtítols.

La gent va rebre bé el projecte al principi?

El projecte sempre ha estat ben rebut, sempre hem tingut suport, però no va haver-hi una assistència aclaparadora a la sala al principi. Sempre hem explicat que la part “negativa” del nostre cinema és que el nostre públic està format per un 80% per públic de fora de Cambrils i un 20% per públic local. Aquestes xifres ens saben greu perquè creiem que hi ha molt públic a Cambrils que no ha vingut mai al cinema o que ha vingut una sola vegada en aquests 10 anys. És culpa nostra, no hem aconseguit arribar als cambrilencs. És la pedreta que tenim a la sabata.

Per tant, diries que Cambrils no és una ciutat cinèfila?

Des de sempre, l'assistència al cinema mitjana a la província de Tarragona és inferior a la d'altres províncies catalanes. Ara queda una mica dissimulat pel cinema de Les Gavarres.

Com ha evolucionat el Rambla de l'Art en aquests 10 anys?

Jo crec que hem canviat molt poc. Han canviat moltes coses exògenes al cinema. Quan vam començar no hi havia plataformes i encara hi havia el DVD. L'objectiu no és canviar la filosofia, sinó millorar tecnològicament, a nivell d'instal·lació... El canvi més important és que jo m'estic separant poc a poc del cinema i la meva filla n'està agafant el relleu. És ella qui l'està gestionant.

Patíeu molt la competència del DVD?

Quan va sorgir el vídeo semblava que el cinema s'havia d'ensorrar... I es va ensorrar! Però ho va fer perquè els cinemes fem coses malament, i quan fas coses malament et toquen la cresta. El vídeo, en el fons, va ajudar al cinema perquè podies veure més imatge, comparar pel·lícules, veure tràilers... Va perjudicar a certa part del sector que es pensaven que això és una mina. Anys abans ho era, però ara ja no és una mina. És un negoci que s'ha de saber defensar.

I amb les plataformes, hi podeu competir?

Per suposat. La plataforma ens ajuda a veure allò que no es pot veure una sala de cinema, com les sèries. De fet, qui està canviant són les plataformes.

En què us diferencieu?

Veure una pel·lícula en una sala és un acte social. El problema és que és més fàcil anar al bar amb els amics i prendre una cervesa que anar al cinema i estar callats dues hores. Per tant, anar al cinema, com anar al teatre o a un concert, és un esforç. És aquí on hem de batallar.

La pandèmia ha fet adonar-se a la gent del valor social que té anar al cinema?

Potser sí. La prova evident és la oferta general que hi ha per a majors de 65 anys. Aquesta gent gran està tornant al cinema i és molt important.

Va ser un moment dur la pandèmia?

A nosaltres la pandèmia ens va salvar, perquè els anys anteriors ja havien estat molt complicats. Vam rebre molt suport de la gent. Arrel de la pandèmia es va evidenciar que les sales de cinema a les poblacions relativament petites són molt importants pel teixit cultural de la ciutat i els seus voltants. Les institucions ho van entendre... I això ens ha permès tirar endavant.

Amb ajudes econòmiques?

No vivim, com diu la gent, de les crispetes. A nosaltres ens donen molt de suport les institucions amb les subvencions. I hi ha moltes indústries que en reben més! Amb la pandèmia, molts cinemes van aixecar el dit i van dir “nosaltres no podrem seguir”. Les sales d'exhibició no tenien cap mena d'ajuda. L'administració va ser ràpida i intel·ligent i això ens va donar una embranzida.

Sempre us heu decantat per les produccions independents i les versions originals. Pot ser rentable un cinema que aposti per aquest tipus de cartellera?

Sempre s'ha de buscar l'equilibri, sobre tot si tens una sola pantalla. Nosaltres tenim la sort que, a l'estiu, tenim molt turisme i no ens oblidem de la pel·lícula del moment. Per exemple, Oppenhaimer l'haguéssim ficat en qualsevol moment, però Barbie potser no.

Ara que en parles, el fenomen Barbie i Oppenhaimer us deu haver beneficiat molt, enguany.

Evidentment, quan surt una pel·lícula així t'ajuda. El que passa és que era impensable que aquestes dues grans pel·lícules s'estrenessin el mateix dia. Vam haver de triar. Vam fer Barbie primer, va funcionar, i després vam fer Oppenhaimer, que tenia més recorregut. Si haguéssim tingut més pantalles haguéssim fet les dues alhora i també una peli europea.

Quins han estat els fenómens més grans dels darrers deu anys?

El més gran ha estat Barbie. Una altre fenomen que va haver-hi va ser Bohemian Rapsody, però per dates no vam poder projectar-la. Després, a l'estiu sempre estrena alguna el Santiago Segura. Aquestes pel·lícules han funcionat molt bé. I ara també s'està convertint en un petit fenomen la pel·lícula de El mestre que va prometre el mar, pel que fet que el personatge principal fos de Mont-roig.

Heu fet una aposta pels col·loquis amb directors i actors. Això ajuda a acostar el cinema al públic general?

És una de les coses que també ens diferencia de les plataformes, poder portar gent que pugui parlar de la pel·lícula. Portar els artistes al cinema és car, però avui, per sort, podem comptar amb la periodista de TV3 Fàtima Llambrich.

Com veieu el futur del cinema en general?

Canviaran coses, però les sales de cinema existiran. No anem cap a tenir sales com algunes que s'estan construint ara, on fins i tot pots menjar-te una pizza i estirar els peus. Anem cap a la comoditat, sí, però no anem cap a aquest disbarat. Menjat la pizza al restaurant, punyeta, no al cinema!

Per tant, el cinema va cap a la millora de la comoditat?

Els cinemes han de guanyar comoditat i servei. No m'agrada res veure cinemes sense taquilla. Tu has de poder preguntar a la gent del cinema per la pel·lícula, que et doni informació, que faci recomanacions... Has d'interactuar. Aquest servei públic s'ha de fer.

I el futur del Rambla de l'Art, com el veieu?

Cambrils necessita ampliar sales de cinema. No cal reduir la sala gran, cal ampliar i que hi hagin dues o tres sales més. Aquest cinema ja té molts anys i s'haurien de canviar algunes coses, fer-lo més accessible, per exemple.

Per acabar, quina pel·lícula t'ha fet més il·lusió que s'hagi projectat aquí a Cambrils?

Segur que hem projectat alguna pel·lícula que m'ha fet molta il·lusió, però avui em fa una il·lusió especial preestrenar la guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Canes. I he de dir que moltes vegades em sap més greu no poder-ne projectar algunes que demana la gent.