Estampes cambrilenques / Desembre 1993

Entre les moltes commemoracions històriques de caire associatiu i d'ordre social que s'han escaigut en el curs d'aquest any que s'acaba (1993), de les quals hem procurat de fer-nos ressò en aquestes pàgines, queda encara l'Associació La Salle, d'antics alumnes en dèiem en començar, que nasqué amb la primavera de 1953. Ha complert, doncs, el seu quarantè aniversari i serà bo de fer una breu glossa del seu historial, potser no d'una gran brillantor, però sí d'una innegable fecunditat.

Els germans de les Escoles Cristianes, des de la seva vinguda a Cambrils amb l'inici del segle XX, amb identificació plena amb el propi nom i amb l'esperit que implantà el seu Institut el fundador, sant Joan Baptista de La Salle, van intentar de compaginar la instrucció dels seus alumnes amb un esperit religiós i apostòlic que completés els ideals d'una sòlida formació segons els mètodes de cada època, amb la sembra de la llavor cristiana en el cor dels infants i dels joves, sobre els quals exercien la docència i l'apostolat.

L'associació es féu càrrec de tots els quefers que tradicionalment venia fent la congregació, entre altres coses, les representacions teatrals nadalenques i l'organització de les cavalcades dels Reis, que van unir-se a les que històricament venia fent l'Associació com, per exemple, la caritativa Campanya del Pot o la festa d'Homenatge a la Vellesa.

És per això que, als pocs anys de la seva presència a Cambrils, ja es va fundar la Congregació Mariana, (congregació de Maria Immaculada i de Sant Lluís Gonçaga era el seu nom oficial), que era una obra d'Església que va tenir durant més d'un centenar llarg d'anys una gran implantació entre els homes, i encara més especialment entre els joves catòlics amb una forta incidència entre el jovent europeu i americà. Les congregacions marianes les havien fundat els jesuïtes i continuaven tenint-ne cura, si bé altres congregacions religioses com els paüls, els claretians i els mateixos germans de La Salle, entre moltes altres, n'havien fet objectiu de les seves preferències apostòliques.

A Cambrils, aquesta forma moderna d'apostolat va prendre de seguida una forta empenta: la immensa majoria del jovent del poble era congregant i prenia part activa en les moltes activitats de tot tipus que la congregació emprenia tant en l'aspecte apostòlic com en el social i d'esbarjo, sempre sota la direcció amatent d'algun germà i la del consiliari; aquest era, naturalment, el capellà que aleshores tenia com a propi el col·legia, sempre, però, sota la supervisió del rector de la parròquia de Santa Maria, on jurídicament tenien la seva seu tant el col·legi com la congregació. Una bona mostra d'aquesta implantació a Cambrils va ser que fos escollida la nostra vila per ser lloc de trobada de l'assemblea general de les Congregacions Marianes de Catalunya, que va presidir el cardenal Vidal i Barraquer, l'any 1932, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la congregació cambrilenca. La violència de la revolta militar, els esclats revolucionaris i la Guerra Civil que se'n derivà en el trienni 1936-39 van produir un trencament seriós en aquesta i en les altres organitzacions confessionals catòliques, amb les seves víctimes corresponents.

Després de la guerra la revifalla va ser impressionant, potser afavorida per l'ambient de forta implantació religiosa de signe oficial, però creiem, i en tenim experiència, que gens fictícia i menys encara hipòcrita. La fe era viscuda intensament i sorprenia el fet que cada diumenge, a les quatre de la tarda, hora sempre difícil, ja que les tertúlies de cafè i el futbol també tiraven fort, es reunissin a la capella del col·legi entre 120 i 130 xicots només per resar el rosari i escoltar una xerrada de formació espiritual. I així va continuar durant una bona colla d'anys.

No obstant això, el fet social anava guanyant terreny i la mateixa Església va anar canviant poc a poc les seves orientacions; del pietisme més o menys estàtic es va passar a una acció que els signes dels temps anaven marcant i que s'interessava cada vegada més pel desenvolupament integral de l'home en la seva més ampla concepció. Va ser llavors que els germans de La Salle van fer esforços per anar implantant les associacions d'antics alumnes dels seus col·legis com un nou camí per abastar un contingent més ampli de personal que pogués moure's no ja solament en els àmbits catòlics practicants, sinó també en els cercles més freds, però uns i altres units pels vincles de la companyonia que proporcionava el fet d'haver format part de l'alumnat d'un mateix.

També a Cambrils va arribar aquesta iniciativa i es va crear l'Associació, la qual es va muntar com una societat plural on cabés una mica tot i tothom. Els germans van cedir una sala gran, on va instal·lar-se un servei de cafè-bar, i es va obrir una porta al carrer de Sant Plàcid; es va habilitar una saleta més petita al costat, que servia de despatx, arxiu i sala de juntes. Això quant al local; respecte a les activitats, es van crear unes seccions més aviat de caire cultural, que organitzaven cursos sobre art i també d'aprenentatge de català, cosa que a començaments dels anys cinquanta feia força falta a Cambrils, i no cal dir que arreu de la nostra terra.

Fruit d'aquestes inquietuds culturals va ser també, i això és molt important per a nosaltres i encara més per a tot el poble de Cambrils, la fundació de la revista "Cambrils", un fruit novençà, ja que la revista va néixer el mateix any que l'Associació, només uns mesos més tard, prou temps per madurar la idea i cercar els elements per realitzar-la amb unes certes garanties d'èxit i continuïtat.

Un fet certament remarcable en la història de l'Associació va ser el de la construcció dels dos blocs d'habitatges del raval de Gràcia, als quals es va donar el nom de La Salle i que així són encara coneguts avui. Era un temps de forta immigració; gent de tot arreu acudia a Cambrils per la forta empenta que prenia la indústria de la construcció propiciada pel despertar del 'boom' turístic. Els habitatges a la nostra vila escassejaven cada cop més i el jovent casador tenia dificultats per trobar el 'niu' que havia d'acollir la nova família. Va ser amb aquest motiu de preocupació social que la junta de l'Associació va emprendre la feixuga tasca de demanar els terrenys, que eren de propietat municipal, crear el sistema de finançament, confegir els plànols tècnics i tenir cura de l'obra i posteriorment de la seva administració. L'empresa es va acabar feliçment i el cardenal-arquebisbe de Tarragona, Dr. de Arriba y Castro, beneïa els blocs el matí del 9 de maig de 1965, amb l'assistència de les autoritats i de moltíssims cambrilencs. Cal no oblidar, perquè és de justícia, la gran tasca realitzada en aquest afer pel que llavors era el president de l'Associació, el senyor Joan Parreu i Berengué. La Congregació Mariana i l'Associació La Salle van conviure juntes, respectant cada una les seves específiques competències, durant tretze anys, del 1953 al 1966. A les darreries d'aquest any, la congregació, força debilitada en els seus objectius, superats per altres maneres (no oblidem que ja s'havia acabat el Concili Vaticà II), va veure's la necessitat de fusionar-se amb l'Associació, encara que la realitat va ser una absorció de la segona vers la primera; l'associació es féu càrrec de tots els quefers que tradicionalment venia fent la congregació, entre altres coses, les representacions teatrals nadalenques i l'organització de les cavalcades dels Reis, que van unir-se a les que històricament venia fent l'Associació com, per exemple, la caritativa Campanya del Pot o la festa d'Homenatge a la Vellesa.

Els estatuts de l'Associació porten data del 6 de maig de 1953, any de la fundació, però no van ser reconeguts oficialment per la Direcció General de Política Interior del Ministeri de la Governació fins el 14 de novembre de 1960.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques