Reportatge publicat a Revista Cambrils el mes de febrer de 2023
Desencriptant la Cripta
Un recorregut per l’evolució de la sala de concerts cambrilenca que aquest 2023 celebra el 60è aniversari de la seva recuperació i el 15è de la seva remodelació. Des de la seva funció funerària fins a la cultural de l’actualitat
La Cripta de l’Ermita de la Mare de Déu del Camí celebra aquest any 2023 el 60è aniversari de la seva recuperació i el 15è aniversari de la remodelació que la va deixar tal i com la coneixem ara. Aquest espai emblemàtic de Cambrils, construït probablement durant el segle XVIII juntament amb el santuari, ha cobert diverses necessitats del municipi al llarg de la seva història fins a convertir-se en un dels seus epicentres culturals. La Cripta ha estat necròpolis, sala d’actes i concerts i bressol de la Coral Verge del Camí.
El desenterrament de la Cripta
Si la Cripta de l’Ermita és avui el que és ho hem d’agrair a un grup de joves que, a inicis de la dècada de 1960, va recuperar aquest espai que havia estat ocult durant molts anys. Josep Maria Recasens, ex director del Centre d’Estudis Cambrilencs, fou el màxim impulsor d’aquesta primera restauració. “Al 1962 vam demanar al mossèn de la parròquia de Santa Maria, Anton Parera, d’arreglar la Cripta per fer-hi reunions i teatre”, explica Recasens, “el poble no tenia res per la joventut i buscàvem un lloc”. La sol·licitud de Recasens —que aleshores tenia 33 anys— i aquest grup de joves va ser desestimada inicialment pel
El nou sacerdot, Josep Manresa, facilitaria l’obertura i remodelació de la Cripta
parroquià responsable de l’Ermita, argumentant que la neteja d’aquell espai “no agradaria als Hermanos de la Salle ni a la l’Església”, doncs s’havia de demanar permís per traslladar els morts que hi havia enterrats en aquest espai. Pocs mesos després, mossèn Parera s’acomiadaria de la regència de l’Ermita de la Mare de Déu del Camí deixant el seu càrrec a Josep Manresa. El nou sacerdot —descrit per Recasens com un home “senzill, dialogant i de pocs problemes”— facilitaria el que Parera havia impedit anteriorment: l’obertura i remodelació de la Cripta.
Entre el grup de persones que va executar aquestes obres sota la direcció de Josep Maria Recasens hi havia altres de la seva generació i membres més joves com Anton Ortoneda o Josep Maria Blasco, que serien els que finalment donarien un primer ús cultural a la Cripta. Trobem la primera referència a aquestes obres de remodelació a la Revista Cambrils de l’octubre de 1962:
“Siguen con gran actividad los trabajos para acondicionamiento de la cripta de nuestra Ermita de la Virgen del Camino. Esforzados jóvenes han venido dedicando sus ratos libres a los mencionados trabajos, presentando el local en estos momentos inmejorable aspecto que todavía aumentará en grado sumo cuando estén terminados todos los detalles de la reforma emprendida”
Tal i com expliquen Recasens i Ortoneda, en les seves primeres entrades a l’espai es van trobar amb multitud de caixes de morts repartides per tota la sala. Cal recordar que, naturalment, la Cripta havia estat un
Josep Maria Recasens afirma que a la Cripta hi havia “més de dos-cents morts”
recinte funerari més del cementiri de Cambrils, ubicat al voltant de l’Ermita fins al 1925. Josep Maria Recasens —que afirma que a la Cripta hi havia “més de dos-cents morts”— explica que el primer que es va fer va ser obrir els tres grans forats que hi havia sota el terra de la nau central: “havien estat plens de caixes amb els seus corresponents difunts, però amb el temps s’havien podrit, així que vam decidir ficar-hi a dins tota la resta de morts i després ho vam tapar”.
Quaranta-cinc anys després, durant la darrera remodelació, també es trobarien enterraments. Ignasi Cristià, director del projecte, recorda que “les obres es van paralitzar per fer-ne una excavació”. Gerard Martí, membre de la junta de la Coral Verge del Camí des del 2005, va participar en la supervisió d’aquesta excavació —que es va dur a terme entre el 30 d’abril i el 21 de maig del 2007— en la que es van trobar cinc enterraments del segle XIX a la zona del presbiteri (on s’ubica l’escenari actualment). “Vam contractar uns arqueòlegs”, explica Martí, “ i també vam haver d’intervenir a l’exterior perquè tota la zona està protegida”. A les excavacions del pati, fetes per soterrar el cablejat elèctric, no s’hi va trobar res. El que sí es va trobar van ser els forats sota el terra de la Cripta, però no s’hi va fer cap intervenció: “nosaltres allí no hi havíem de fer res”, es justifica Martí.
Les obres de restauració de 1962
Un cop reenterrats els difunts, el grup de joves va iniciar la restauració de l’espai sota la direcció d’en Josep Maria. Ho van netejar tot, van obrir finestres i van arreglar els dos espais perpendiculars al creuer, que estaven plens de terra. En aquell moment, la que actualment és l’entrada principal no es feia servir i s’accedia a la Cripta per una petita porta provisional al fons de la sala. Les entrades laterals, que estaven tapiades, es van obrir i s’hi van adequar unes escales. Al costat de la porta de la Torre de l’Ermita (oest), es van construir uns lavabos i al costat de la porta del pati (est) es va construir una petita sala que serviria d’arxiu.
En aquell moment, s’accedia a la Cripta per una petita porta provisional al fons de la sala
D’alguns treballs concrets, com l’obertura de les finestres, se’n van encarregar uns obrers contractats per l’ocasió, però gran part de les actuacions van ser dutes a terme per aquest grup de sis o set joves. Ramon Mauri —de la mateixa generació que Recasens— es va encarregar de la part elèctrica, es va muntar un escenari de fusta i el mateix Recasens va manar soldar el mític llum que va adornar el creuer durant tants anys: estava fet amb uns pots de tomàquet buits i unes cadenes. “No teníem quartos...”, explica en Josep Maria, “quan vam acabar vaig dir-li al mossèn el que ens havíem gastat i em va donar els diners”. Les obres li van costar a la parròquia un total de 47.129 pessetes.
Primeres manifestacions culturals a la Cripta
La Cripta va ser inaugurada el 3 de febrer de 1963 en motiu de la Setmana de la Joventut, tal i com s’explica a la Revista Cambrils del gener de 1963. La crònica descriu l’aspecte del local un cop reformat:
“Los accessos muy bien resueltos, así como la iluminación y demás detalles dan al local un aspecto muy agradable, por lo que nuestro jóvenes tendrán un medio para poder formarse y al propio tiempo disponer de un sano asparcimiento, pues son muchos los proyectos que se abrigan en torno a la sala de referencia”.
Els primers en fer teatre en aquest espai van ser un grup d’uns catorze o quinze nois i noies —fet excepcional a l’època que s’ajuntessin— entre els quals hi havia l’Anton Ortoneda. Ortoneda recorda que durant tres anys es reunien habitualment per assajar i representar obres de teatre. “Érem tots aficionats, no sabíem ni quines obres buscar”, explica, “anàvem a Barcelona a l’Editorial Millà on compràvem les que coneixíem per referències”. El principal problema d’aquest grup amateur, segons Ortoneda, era l’atrezzo: “obries la primera pàgina i et deia que necessitaves un tresillo o un
Els bancs de l'Ermita es baixaven a la Cripta expressament per les actuacions
esmòquing. Avui és fàcil, però aleshores gairebé ningú en tenia un i havíem d’anar a buscar-lo on n’hi hagués”. Un cop assajades, les obres es representaven a la mateixa Cripta per un públic “d’unes 100 persones” que s’asseia als bancs de l’Ermita, baixats de l’església expressament per l’ocasió. A la Revista Cambrils del novembre de 1963 trobem referència a una d’aquestes representacions teatrals:
“En la Cripta de la Ermita y por el Grupo escénico de la J.A.C. [Juventud Agrícola Católica] representose el pasado día 10, la comedia «El millor dependent del mon». Hubo crecida afluencia de público, patentizando una vez más que el arte de Talía es de profundo arraigo en los cambrilenses. Sabemos que para la festividad de la Immaculada […] el mismo cuadro prepara la representación de una obra dramática de altos vuelos. Ello nos satisface y nos impele a alentar a estos jóvenes para la continuidad de su obra, que viene a constituir como un oasis en el actual marasmo artístico-cultural de nuestra villa”.
L’Anton recorda amb nostàlgia aquesta iniciativa juvenil “en un moment en el qual no es feien gaires coses”. Aquest grup pioner en el desenvolupament d’activitats culturals a la Cripta es va dissoldre quan la majoria dels seus membres van marxar a la mili. Tot i la seva desaparició, l’activitat va continuar de la mà del Grup de Joves Quatre Barres o el Grup de Joves Cambrils. Aquestes dues associacions organitzarien la Setmana de la Joventut, unes jornades que consistien en diverses activitats lúdiques, esportives i culturals celebrades en diferents espais del municipi, entre ells la Cripta de l’Ermita.
Coral Verge del Camí, Festival Internacional de Música i exposicions
Amb la mort de Franco i la obertura que va significar la Transició, la Cripta es va convertir en un espai multicultural i va començar a ser utilitzada per més col·lectius. El grup que més ús li ha donat al llarg de la seva història ha estat la Coral Verge del Camí (fundada al 1968 per Àngel Recasens), que ha desenvolupat la seva activitat en aquest espai pràcticament des dels seus inicis.
El grup que més ús li ha donat a la Cripta al llarg de la seva història ha estat la Coral Verge del Camí
L’Escola de Música també hi començava a programar alguna audició i, al 1974, amb la fundació del Festival Internacional de Música de Cambrils, s’hi comencen a fer concerts de càmera vinculats al cicle. De fet, la popularitat d’Àngel Recasens —també un dels fundadors del Festival— dins del món de la música va aconseguir portar a la Cripta intèrprets reconeguts com els germans Gerard i Lluís Claret, el pianista José María Pinzolas, el guitarrista José Tomás, la pianista Liliane Questel, la clavicembalista Eleonora Rueda o el Cuarteto Hispánico Numen. Aquest darrer conjunt va actuar a la Cripta a la sisena edició del festival i va ser elogiat en una crònica de Josep Salceda al Diari de Tarragona datada del 22 de juliol de 1979:
“el Numen ha sido el grupo mejor conjuntado [...], su interpretación del cuarteto Op. 18 número 4 de Beethoven electrizó a la concurrencia que llenaba la Cripta al completo que con sus aplausos, insistentes y estruendosos, obligó al Cuarteto Hispánico Numen a ejecutar fuera de programa una obra de Schubert y el «Cant dels Ocells» que immortalizara nuestro Pau Casals”.
Un altre concert destacat a la Cripta, va ser el del vespre del 7 d’agost de 1982. El Trio Mompou va actuar a la sala —en el marc de la novena edició del Festival Internacional de Música de Cambrils— i, entre d’altres obres, va estrenar un arranjament per violí, violoncel i piano de les Cinc cançons sobre textos de P. Valery. L’obra ja havia estat interpretada pel mateix trio, en privat, a Madrid i va ser acceptada per Frederic Mompou, que va assistir en persona al concert de la Cripta per presenciar l’estrena en públic de l’adaptació de la seva obra. J. Guinart explica a Revista Cambrils que l’ovació que es va produir al final del concert va ser compartida pels músics amb un “visiblement emocionat” Frederic Mompou.
Però, sens dubte, l’actuació musical més històrica que han vist mai les quatre parets de la Cripta de l’Ermita ha estat la de Sviatoslav Richter. El 6 de març de 1992 —un dia abans del seu també recordat concert al Teatre Fortuny de Reus—, “una mica per atzar es va aconseguir portar un dels «top ten» en l’art del piano”, explica Joan Estrada en la seva crònica del concert per Revista Cambrils. Les gestions de l’Escola de Música, la Coral Verge del Camí i l’Ajuntament van propiciar que Richter realitzés gratuïtament aquest concert dirigit a estudiants. De fet, per petició expressa del solista, en un principi només es va deixar accedir al concert a joves músics. El pianista ucraïnès va interpretar obres de Haydn i Beethoven pràcticament a les fosques: “una única llum tènue il·luminava els seus dits i la partitura”. Ho va fer així per evitar “distraccions” al públic i perquè la música “arribés més pura i directa”.
A part de les actuacions musicals, la Cripta també va acollir des de 1983 algunes edicions del Premi Cambrils de Pintura així com exposicions d’artistes locals vinculades a la Fira, el pregó de la qual també es va fer allí durant uns quants anys. A finals dels 70 també s’hi van fer actes relacionats amb la Festa Major de la Mare de Déu del Camí o l’elecció de pubilles.
Durant les dues darrers dècades del segle XX també van passar per la Cripta personatges coneguts com el Tricicle, que va portar a la Cripta l’espectacle «Manicòmic» just quan començaven a fer-se coneguts, o Andreu Buenafuente, que va fer el pregó de la Fira de 1998 i a l’abril de 2000 va presentar el seu llibre “Digue’m agosarat”. La sala també va acollir durant molts anys diverses entitats cambrilenques com l’Associació de Pessebristes, la Colla Gegantera Tota l’Endenga, el grup de timbalers Cop de Cap, el Ball de Bastons de Cambrils o el grup de teatre Xerinola.
La degradació de la Cripta i la reforma de 2008
Lamentablement, a finals del segle XX, la Cripta va deixar d’estar en les condicions òptimes. Al 1990 la Coral va fer una acció de conservació de la pintura —ja en van fer una quan els hi va ser cedida al 1971—, però a principis del segle XXI es va haver de tancar per qüestions de seguretat. El darrer concert abans de la remodelació es va celebrar el desembre de 2003, a càrrec del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana sota la direcció de Jordi Cases, que, segons Fernando Sarasa, havia “demanat expressament” d’actuar a la Cripta tot i el deteriorament de la sala. “Hi havia molta humitat i quan plovia les parets es queien a trossos”, explica l’Ignasi Cristià, “jo havia estat cantaire de la Coral i em van proposar fer el projecte de remodelació”. L’entitat tenia pensat fer una reforma senzilla, però Cristià va aconsellar dissenyar un avantprojecte ambiciós per buscar un ens potent que volgués fer-se càrrec d’una inversió que l’agrupació musical no es podia permetre.
Abans d’això, però, s’havia de solucionar el problema de la propietat de l’espai. La Cripta pertany a la parròquia de Santa Maria i, fins al 2004, aquesta l’havia cedit verbalment a la Coral perquè hi assagés i organitzés activitats culturals. “Sabíem que l’Ajuntament no ficaria ni un euro en un espai que no era seu”, explica Fernando Sarasa, “així que vam negociar amb l’Arquebisbat de Tarragona una cessió de 35 anys per escrit.” Segons Gerard Martí, en aquesta negociació —culminada, simbòlicament, el 8 de setembre de 2004— va tenir “un paper clau” el mossèn Josep Raventós. “Ell ho tenia tot claríssim”, revela Martí, “ell va moure les peces perquè a Tarragona anés tot bé i es poguessin fer el tràmits pertinents”. Uns mesos després de signar aquest acord amb l’Església, la Coral Verge del Camí va presentar el projecte a l’Ajuntament amb l’objectiu d’aconseguir finançament.
«Sabíem que l’Ajuntament no ficaria ni un euro en un espai que no era seu»
L’alcalde d’aleshores, Robert Benaiges, va confiar en la iniciativa des del principi. “El govern era molt d’esquerres i, al tractar-se d’un edifici propietat de l’Església, algun membre va veure el projecte amb reticència”, explica el que fou primer edil entre 1997 i 1999 i entre 2003 i 2011, “jo, personalment, hi vaig creure des del principi. Era un projecte molt reeixit”. Gerard Martí creu que, “si Benaiges no ho hagués vist clar”, el projecte no hagués tirat endavant. L’avantprojecte preveia una inversió d’un milió d’euros per reformar la Cripta. Un pressupost “de màxims”, segons Cristià, una quantitat que ni el mateix dissenyador es pensava que s’anés proporcionar en la seva totalitat. “Estàvem en plena bombolla immobiliària, ens vam trobar en el moment i el lloc adequat”, celebra el dissenyador de la remodelació. Benaiges reconeix que la situació de bonança econòmica va propiciar la decisió: “era, probablement, la millor època que mai havíem tingut, pel que fa a ingressos”, explica, “teníem disponibilitat per afrontar gairebé tot el que se’ns presentava”.
Al juliol de 2006 se signa el conveni de col·laboració entre l’Ajuntament i la Coral Verge del Camí amb el consentiment de l’Arquebisbat de Tarragona. Amb el milió d’euros l’Ajuntament concedeix, el 19 de març de 2007 s’inicien les obres per “recuperar l’essència la Cripta”. Es va solucionar el problema amb la humitat, es va instal·lar un escenari mòbil amb un sistema hidràulic,
El 19 de març de 2007 s’inicien les obres per «recuperar l’essència la Cripta»
es van adequar les instal·lacions a la nova legalitat i es va adaptar la platea perquè des de les darreres fileres es veiés bé l’escenari. Un dels factors que preocupava a la Coral abans de començar l’obra era mantenir la bona acústica que tenia la sala. “Vam encarregar un estudi a una enginyeria acústica i vam aconseguir que fos justa per l’intèrpret”, explica l’Ignasi Cristià, que va quedar “ molt satisfet” amb el resultat final.
Alguns membres de la Coral van participar activament en la direcció d’obra fent un seguiment del dia a dia. Joan Estrada va ser un dels més implicats i el mateix Gerard Martí es va encarregar del “respecte cap al patrimoni” —tota l’Ermita està catalogada com un Bé Cultural d’Interès Local—, com la supervisió de les intervencions arqueològiques que s’han comentat anteriorment o la restauració dels carreus que suporten l’estructura externa i interna de la sala, així com els de l’arcada de l’entrada principal. “El dia de la inauguració vam tornar a passar per l’accés original com s’havia fet antigament”, relata Martí, “les pedres de la base de l’arcada sempre havien estat allí, però feia molts anys que ningú els veia. Va ser emocionant”.
15 anys de programació regular
El 12 d’abril de 2008 es va inaugurar la renovada Cripta amb un acte de portes obertes i un concert que es va celebrar aquell mateix dia per la tarda. En aquesta concert, la Coral Verge del Camí va estrenar una peça de Baltasar Bibiloni amb lletra de Fina Anglès i Adam Manyer, composada expressament per l’ocasió.
Amb la remodelació, l’Ajuntament passava a comptar amb un espai cultural amb cara i ulls on desenvolupar una programació cultural. “Abans de la remodelació es feien cinc concerts l’any i al 2023 se’n faran dotze”, explica Gemma Massagué, tècnica de cultura a l’Ajuntament des del 2000. Ara, la Cripta de l’Ermita és una sala íntima, amb espai per un públic aproximat de 150 persones, “inicialment pensada per música sense sonorització”. Amb el temps s’ha anat evolucionant i actualment acull concerts de música clàssica i coral, de jazz o, fins i tot, algun cantautor. En la programació, que s’estructura en cicles quadrimestrals, hi participen, a més de l’Ajuntament, altres organitzacions com el Festival Accents o La Mar de Jazz.
L’aparició del Teatre-Auditori no suposaria un inconvenient per a la Cripta
No obstant, la necessitat de tenir més espais culturals a Cambrils encara hi és segons Gerard Martí i Gemma Massagué: “les dues sales on programa l’Ajuntament actualment són la Cripta i el Teatre del Casal, casualment totes dues propietat de l’Església”. De fet, el milió d’euros que l’Ajuntament va aportar per remodelar la Cripta és una de les inversions en cultura més importants que s’ha fet en els últims 30 anys a Cambrils, segons Martí. La construcció del Teatre-Auditori hauria de ser el primer pas per solucionar aquesta falta d’infraestructures culturals. Tots els testimonis opinen que l’aparició d’aquest equipament no suposaria un inconvenient per a la Cripta, ja que estaria pensat per acollir espectacles de gran format i totes dues serien compatibles.
Al cap i a la fi, la remodelació de 2008 només va significar la recuperació de la dignitat d’un espai històric amb una màgia particular. No és casualitat que la majoria de músics que actuen a la Cripta elogiïn la seva bona acústica i bellesa. La mística que amaga la sala entre les seves pedres la converteix en un espai mític per la cultura cambrilenca. Com diria l’Ignasi Cristià: “la Cripta és la Cripta.”