Estampes cambrilenques / Maig 2005

Només Déu és etern. La resta de coses són passatgeres. Hi ha coses més llargues i coses més curtes, però tot el que és viu és destinat a morir. Dic això perquè tinc una edat avançada, amb vuitanta-dos anys llargs, i els catalans diem que de vell ningú no passa.

Arribat a la fi prevista del meu treball, cal que jo prengui comiat del lector i li digui uns mots d’adéu-siau. Els que han seguit el meu treball de tants anys saben que jo, amb la meva nul·la preparació científica, no m’he atrevit gairebé més que a escometre petits treballs monogràfics sobre un nombre ample, però també limitat, de temes cambrilencs dels quals m’he esforçat a treure el suc fins on ha estat possible.

M’ha il·lusionat bastir el meu treball basant-me, en gran part, només en l’aplicació del meu esforç personal a tot el que he pogut trobar d’interès, de publicat i d’inèdit, sobre Cambrils. No sé si me n’he sortit. Perquè en història, com en tot, el definitiu, l’objectiu total, és impossible. El que he escrit ara, després de més de cinquanta anys de feina, es contradiu moltes vegades amb el que he dit anys enrere. Hi ha punts més o menys accidentals que potser ara enfocaria i jutjaria d’una altra manera a com ho feia abans, perquè amb el temps he arribat a conèixer coses que abans desconeixia i cada dia, avui encara, vaig omplint paperets amb notes noves o que complementen les que ja m’eren conegudes.

El treball d’historiador no s’acaba mai. Sempre amb l’intent de descobrir coses noves o perfeccionar el que en substància era sabut però sense —i menys jo, que només em considero aprenent a les meves velleses— intentar de fer obra perfecta, perquè les obres perfectes no existeixen enlloc més que en la imaginació dels orgullosos, i jo aquest defecte no l’he tingut mai. Qui escriu, per poc clarivident que sigui, veu millor que ningú, si vol, els defectes de la seva obra, i jo els veig més que ningú, perquè soc conscient de la meva poca preparació, que, només amb anys i esforç, he procurat de superar i millorar.
Durant més de cinquanta anys he anat escrivint «Estampes Cambrilenques» encara que en començar es deien «Páginas de la historia», però era la mateixa temàtica, tot coses sobre Cambrils de les diverses èpoques històriques. És més de la meitat de la vida activa d’una persona, que l’he empleada, a gust sempre, pensant que feia un servei al poble que m’havia vist néixer i al qual he estimat profundament, a vegades penso que potser massa, però de res estic penedit en aquest sentit. Tot dins el context d’aquesta Revista Cambrils, que he portat sempre dins el cor i a la qual he donat una part molt important del meu temps lliure i moltes vegades fins el que no n’era tant, de lliure.

És obligat d’anar deixant una feina que m’ha apassionat, tot s’ha de dir, però que en aquests moments ja em costa de realitzar perquè la memòria i potser també les ganes de treballar ja em fallen més del compte

Amb molta dedicació d’uns quants, només així la Revista va poder sobreviure enmig de dificultats ara inimaginables però reals en diversos moments. La Revista va néixer en la ment de quatre aficionats que van posar-hi tot el seu saber, potser no massa definit en la tasca que encetaven, però amb unes dosis de voluntat difícils de calibrar ara. Pel cap i les mans de quatre, i qui diu quatre pot dir vuit, que sense saber gaire què es portaven entre els dits, van posar fil a l’agulla i amb dificultats de tota mena, entre elles les econòmiques, van sortejar tota mena d’obstacles, entre ells els anys de parada, però a la fi amb una represa ininterrompuda s’ha tirat endavant i amb una millora constant. Ara, d’uns anys cap aquí, la Revista ha pres un altre caire, més acurat i atractiu, amb gent professionalitzada i dedicada plenament a l’afer i amb un cos de redacció ample i molt preparat, la majoria amb carreres universitàries i saben el que es porten entre mans.

Amb tants anys, jo a la Revista ho he tocat tot, des de la direcció fins als anuncis publicitaris, passant per les cròniques i altres endimàries del tot necessàries per al funcionament del periòdic. Ara hi ha gent especialitzada en tot i això és una garantia de continuïtat i millora. Amb professors d’història com Déu mana, les meves «estampes» ja són superades amb escreix pels molt interessants reportatges que darrerament han anat sortint, per això crec que és obligat d’anar deixant una feina que m’ha apassionat, tot s’ha de dir, però que en aquests moments ja em costa de realitzar perquè la memòria i potser també les ganes de treballar ja em fallen més del compte. A més, com deia el Baptista, «convé que els altres creixin i que jo disminueixi», i també com deia Pilat, «el que és escrit ja està escrit», bé o malament.

Que els cambrilencs perdonin les meves relliscades, que segurament podran esmenar els joves, que, amb estudis universitaris, segueixen els camins que jo només he intentat de desbrossar. Cambrils es mereix molt més del que jo he fet i estic segur que s’aconseguirà amb les noves generacions dels seus fills.

És l’hora dels adéus. Un dia o altre havia de passar i més m’estimo fer-ho ara amb ple coneixement que no pas que m’hagin de retirar. És l’hora dels adéus. Jo em retiro, el que no es retira és la meva estima per aquest paper que teniu entre mans.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques