Em trobo amb el Pau Senserrich (Cambrils, 2001) al Parc del Pinaret. Fa molts anys que coincidim pel poble i a vegades es fa una mica estrany això d'entrevistar un conegut, però crec que l'ocasió ho mereix. Aquest dissabte [demà], ell i el seu germà Martí presentaran el nou directe de Xerrich, el grup que van fundar fa sis anys i al qual ara s'ha sumat el també cambrilenc Gerard Cucó.

“Xerrich a cau d'orella” –així s'anomena el projecte– va més enllà de la música per buscar una connexió especial amb el públic i transmetre un missatge contracultural. De moment no poden treure un disc, però aquesta original proposta ja ha merescut el reconeixement del jurat que els va premiar al concurs Delayta'ns. Asseguts en una terrassa al barri de la Pallissa, el Pau –parla en nom dels tres integrants del grup– i jo conversem sobre música, la importància de transmetre i la connexió amb el públic.

Comencem pel principi. Com va néixer Xerrich?

El Martí tenia les seves cançons i feia alguns concerts sol, però com que compartim casa i els dos som músics –ma germana també– vam connectar i em va demanar si el volia acompanyar. Arrel de la pandèmia, jo també vaig començar a fer cançons, vam veure que coincidíem en l'estil i vam ajuntar-nos en el projecte.

Com va ser adonar-vos que encaixàveu artísticament?

Hem compartit sempre molts espais musicals i hem estat junts en altres grups completament diferents. Sempre hem anat junts en el món de la música. Trobar-nos va ser de casualitat. Les nostres músiques s'assemblava molt i va ser un procés natural. No ho vam decidir un dia concret, sinó que ha anat fluint la cosa.

Des d'aleshores fins ara hi han hagut uns quants canvis en la vostra música. Quan vau començar fèieu una música amb una producció electrònica.

Vam començar amb format duet molt acústic, molt més que ara, i vam estar uns anys fent concerts en llocs molt petits. Després vam decidir tirar-ho endavant i vam contactar amb el Pau Romero, un productor de Barcelona, per treballar plegats en un disc [Cants i laments, 2022] sense saber molt bé cap on anàvem. Màgicament, va sorgir una producció de les nostres cançons, però en una versió amb bateria, sintetitzadors, guitarra elèctrica... A nosaltres ens va agradar el so, no deixava de tenir la nostra essència, però era més gran.

«Era incòmode no poder arribar a tot i no poder fer créixer el projecte per temes econòmics»

Aleshores vau començar a fer concerts amb una banda.

Vam presentar l'EP amb una banda. Després, com que el món de la música és molt complicat, ens vam adonar que, econòmicament, sent tants músics i tècnics, no trobàvem concerts. Era incòmode no poder arribar a tot i no poder fer créixer el projecte per temes econòmics. Com que les cançons les seguíem component de manera acústica vam dir: “perquè no tornem enrere?”. I vam decidir fer una cosa també íntima, però més de tu a tu amb el públic.

I vau incorporar Gerard Cucó.

A la banda vam comptar amb tres músics. Un d'ells era el Gerard, que també és de Cambrils. Era el guitarrista i, com que és un instrument que crèiem que va millor, ha seguit sumat al projecte. El Gerard és un més dins de Xerrich. Participa en la creació de les cançons. És un projecte a tres.

El color de la música, de la banda a l'acústic, canvia molt, oi?

En els primers concerts que fèiem el Martí i jo sols el que ens agradava més era veure que el públic s'emocionava, que a vegades plorava, que les lletres els hi arribaven... Al fer-ho més gran vam veure que aquesta connexió es perdia una mica. El fet de reduir-ho ens ha ajudat a donar-li a les lletres més paraula, més sentit, més poètica...

Més missatge?

Més missatge, sí. Una tristor que amb la banda a vegades es perd i, en íntim, es reforça. A nosaltres ens agrada molt.

Ja se que això de ficar etiquetes no us agrada molt als artistes, però el vostre estil és molt particular. Vosaltres com us definiríeu?

Ens costa molt, la veritat. Nosaltres tenim el so Xerrich. Tenim moltes referències, evidentment, de molts tipus, però crec que fem música de cantautor en versió pop, una mica d'indie, líric... Barregem tot això, una mica.

Quines són aquestes referències que teniu?

En això ens ha ajudat molt el Gerard. El Martí i jo sempre hem tingut un estil molt similar i el ell té una visó de la música molt oberta. Ens ha ajudat a tenir noves referències. A mi m'agrada molt Patrick Watson, Bon Iver... D'aquí, la música tranquil·la del Ferran Palau o el Pau Vallvé. Pel que fa a les veus ens agrada molt The Beatles, Nash, Stills, Young...

La gravació de videoclips en directe és una de les característiques més personals del vostre projecte.

«Xerrich és molt sincer a l'hora de fer música. No portem bases gravades. La música és directa, pura, de llar de foc, tocar amb la guitarra...»

La idea de fer aquests dos vídeos en directe neix una mica de la necessitat de vendre el producte. Hem d'ensenyar a la gent que fem i, què millor que fer-ho en directe? Xerrich és molt sincer a l'hora de fer música. No portem bases gravades. La música és directa, pura, de llar de foc, tocar amb la guitarra... Una mica com al cau, també bevem d'aquests orígens. Això és el que portem en aquest nou directe, una veu original que potser ara s'està perdent. La idea era fer tot un cicle de videoclips en directe, però econòmicament és molt complicat.

Les vostres lletres parlen molt sobre que el món va massa ràpid, que el temps passa... La vostra música ha de ser un oasi en aquesta rutina?

Nosaltres escrivim per la necessitat d'expressar. Ens agradaria dedicar-nos a això, però no podem. Per tant, fer música, per mi i el Martí, és expressar el que ens passa.

Una vàlvula d'escapament?

Sí. Quan penses en el que et passa, quan estàs trist –que és quan acostumen a sortir més lletres–, una cosa que ens preocupa molt és la societat en la qual vivim, un model que no ens agrada. La nostra música és reivindicativa i és política, perquè, al final, tot és posició política. Sobretot cantem en contra de que el món va ràpid, del capitalisme, del consum... Estem reivindicant un món on les persones ens entenguem naturalment. I per això també la idea de transmetre-ho de tu a tu. Aquesta és, una mica, la metàfora de la nostra música.

Creus que aquest missatge connecta especialment amb la nostra generació?

Jo et diria que sí, però no sé si realment és així perquè, generalment, el nostre públic és més gran que nosaltres. No t'ho se dir. Per mi sí, perquè, al cap i a la fi, és el que jo penso. També veig que la música que escolta la nostra generació diu “el món és una merda, però anem a passar-ho bé”. Nosaltres fem l'altra part, potser: “el món és una merda, anem a veure perquè”.

Sentiu la responsabilitat de transmetre aquest missatge?

És una cosa totalment natural. Ara igual ja som més grans, però abans ens deien: “per l'edat que teniu aquestes lletres...”. Però nosaltres ho vivim així. Sempre hem escrit aquest tipus de cançons i ens agrada.

Tot això del que parlem es podrà veure al concert que feu demà al Teatre del Casal. Presenteu “Xerrich a cau d'orella”.

Nosaltres fem música perquè la gent l'escolti i la pugui gaudir. “Xerrich a cau d'orella” és una posada en escena on volem explicar al públic les nostres cançons, les nostres intimitats... Al final, Xerrich és un punt on ens hem trobat tres persones amb un mateix pensament i una manera de fer música. Volem que la gent ho visqui, que aquest espai sigui especial, que tinguin un moment de desconnectar i connectar amb la música. Volem que sigui un lloc d'expressió, que el públic estigui còmode, que pugui plorar o que pugui riure. Tirem unes idees en forma de cançons i aquestes idees el públic les pot recollir. Proposem un ritual, una pregària musical.

«Nosaltres toquem com si estiguéssim a casa»

I com construireu aquesta proximitat a nivell tècnic?

Això depèn de l'espai. La Teca té un escenari bastant elevat i volem que aquesta distància es trenqui, però aquesta proximitat la creem principalment amb la música que fem. Amb el tècnic de so ho estem treballant molt. Hem afegit un clarinet, un violoncel, un petit sintetitzador i una guitarra elèctrica, que són els únics elements electrònics. Pel que fa a l'escenografia, és la recreació d'un estudi casolà, amb uns llums i unes catifes, que fan que el públic se senti acollit. Al final, nosaltres també toquem com si estiguéssim a casa. Per això “a cau d'orella”.

L'objectiu final del vostre projecte és el directe, no?

Sí, és el que ens agrada fer, la música és per fer-la en directe. La gent necessita anar a consumir música en directe, però 100% en directe. Perquè música festiva ja n'hi ha molta, música gravada ja n'hi ha molta... El que busquem és aquesta connexió, veure que el que fa és real, que no hi ha res gravat... Una música més d'abans, però que també hem de recuperar.

La vostra manera de fer música és una rebel·lia cap on sembla que va la indústria?

Sí. Jo també consumeixo música d'altres tipus, però Xerrich pot tenir un punt de rebel·lia. Independentment de qui ens escolti volem fer la nostra música i per això no hem canviat mai d'estil. No ens volem ferr d'or amb això, simplement volem transmetre un missatge.

Potser el tema econòmic també és el que diferencia el camí que tries a l'hora de crear artísticament.

Xerrich parteix de la necessitat d'expressar-se. Tant el Martí com jo, que som els que fem les lletres, som tímids i ens costa expressar els nostres sentiments. A través de la música és com ens surt. Per això, Xerrich no seria mai un negoci. El públic que escolta aquesta música no comercial és molt més petit i això fa que no puguem gravar un disc ara mateix.

Fa poc vau guanyar el premi Delayta'ns amb el directe que presenteu ara. Que us sembla que la crítica o un jurat es valori?

«El Delayta'ns ens va impulsar a apostar seriosament per aquest nou projecte»

La veritat és que el Delayta'ns ens va impulsar a apostar seriosament per aquest nou projecte. Quan vam acabar amb la banda no ens ho crèiem gaire. Al món de l'art hi ha molts prejudicis amb un mateix. El Delayta'ns va servir perquè gent que en sap ens digués que ho podem fer bé. Els hi va agradar la nostra proposta que va a contracorrent i va ser el motor d'aquest nou directe. Esperem que a la gent li agradi.

Al concurs devíeu conèixer altres propostes.

Sí. Teníem tots la mateixa edat, però d'estils molt diferents. Això ens va ajudar a veure que tot estil és vàlid i que, si nosaltres volem defensar això, segur que hi haurà gent que li agradarà la nostra música i que potser és un públic és petit, però serà el nostre públic. El que hem de fer és transmetre el que volem dir i arribar a més gent que li agradi.

Xerrich s'ha cuinat a foc lent. Ho voleu seguir fent així de cara al futur?

És la nostra manera de fer. Hem anat molt lents, però perquè no tenim dates. Objectius en tenim molts, però ningú ens espera.Tenim aquest concert a Cambrils i després en tenim més. La idea és créixer amb aquest format. Tenim clar que volem gravar un disc, però arribarà a l'estil Xerrich.

Al directe es podran escoltar cançons noves?

N'hi ha algunes de Cants i laments que ja no les fem per demostrar que anem escribint cançons. Que no traiem material a les plataformes no significa que no tinguem cançons. El directe serà per això, per escoltar noves cançons.

També pot ser una motivació pel públic, anar a descobrir cançons que no estan a les plataformes.

Sí, pot ser el ganxo per la gent que ja va venir al concert de la Cripta.

Esperem que hi hagi molt públic.

Esperem. Sabem que és un objectiu difícil perquè, a Cambrils, culturalment, costa molt moure la gent. Però esperem que vinguin i, sobretot, que després ens vulguin seguir escoltant. [entrades en aquest link]