Entrevistar l'Edu Oriol és com tornar a la infància. Vam anar junts a l'escola fins als setze anys i sempre que ens retrobem no podem evitar recordar diferents anècdotes d'aquells anys. Aquest mes de juliol està gaudint de les vacances d'estiu a Cambrils, amb els seus amics de tota la vida i acompanyat dels seus dos fills, el Biel i la Norah, als qui ha transmès aquesta estima pel municipi que va deixar només amb vint anys per iniciar una exitosa etapa al món del futbol.

Edu, enguany has debutat com a entrenador amb el Motril (Granada), com ha estat l'experiència?

La veritat és que després de fer el pas de deixar el futbol, vaig tenir la gran sort de què el Club de Futbol Motril em va trucar i va apostar per mi tot i no tenir l'experiència que s'havia de tenir a la banqueta. Em sentia preparat i amb forces per iniciar aquest nou repte, sempre havia pensat que quan deixés el futbol m'agradaria ser entrenador. Per aquest motiu em vaig treure les titulacions per poder entrenar fins a primera divisió. Vaig agafar el Motril amb l'objectiu d'intentar posar-lo a play- off o si no a la classificació de la Copa Federació, que al final són uns diners. L'objectiu del play-off no es va aconseguir, però és veritat que vam quedar sisens, vam fer una bona puntuació i aquests quatre mesos ho valoro bé. Vaig acabar el contracte amb el Motril, se'm va donar l'opció de renovar, però per diferents coses no ho vaig fer i he tingut diferents ofertes i al final he decidit anar al Palo Club de Futbol (Màlaga). Seguirem donant guerra des de la banqueta.

"Sempre deia que sabia que deixaria jo el futbol, no el futbol a mi"

Vas anunciar que deixaves el futbol el desembre del 2023, va ser difícil fer aquest pas?

Sempre deia que sabia que deixaria jo el futbol, no el futbol a mi. Vaig passar una pretemporada molt dura al Xerès D.F.C., molt exigent. Al míster, que era amic meu i que havia jugat amb mi, el David Sánchez, li deia de broma que em jubilaria. M'adonava que ja no estava gaudint el que havia estat la meva passió durant tots aquests anys. Tenia un contracte de dos anys amb l'equip i m'hagués pogut quedar, però sempre he volgut gaudir del que estava fent i ser competitiu i m'estava adonant que no ho era. Va arribar un moment que vaig dir: 's'ha acabat, no vull continuar jugant a futbol'. Vaig anunciar la retirada i al cap de poc temps em va sortir això d'entrenador.

Trobes a faltar jugar?

No ho he trobat a faltar perquè de seguida m'he vist com a entrenador. Potser si hagués passat temps sense estar posat al món del futbol potser sí que diria que ho trobo a faltar, però no ho he trobat a faltar ni avui dia et puc dir que ho trobo a faltar.

També és una decisió responsable saber quan ha d'acabar una etapa.

Sí, perquè físicament em trobava bé, jugava de titular al Xerès D.F.C., estava ben valorat, però ja et dic, arriba un moment que dius fins aquí. Tinc trenta-set anys i era veterà en una cosa i ara soc jove en un altre àmbit. Em sento orgullós de la carrera que he fet com a futbolista i tant de bo pugui arribar d'entrenador al mateix que he sigut com a futbolista.

El passat 24 de juny vas anunciar que entrenaràs al Palo (Màlaga), com afrontes aquest repte?

Aquest equip acaba de baixar de Segona RFEF a Tercera, l'objectiu és posar-nos dins dels cinc primers per fer play-off d'ascens i bé, tinc la gran sort que el president -Carlos Aranda - i el director esportiu -Antonio Apoño- són amics i excompanys meus del Saragossa i han volgut apostar per la meva figura. El repte és bonic, estic content, amb ganes de començar i a veure de què som capaços.

Quan comenceu la pretemporada?

L'1 d'agost i tindrem quasi sis setmanes per treballar abans que comenci la Lliga, el 8 de setembre. Tinc un any de contracte i seguiria en cas d'ascens.

Quan et vaig entrevistar el 2011 ja em vas dir que havies obtingut el títol d'entrenador i que tenies clar que quan et retiressis volies continuar vinculat al món del futbol. Ho has complert.

Ja és complicat acabar de jugar i que algú aposti per tu com a entrenador sense tenir experiència, però al final t'aporta que has estat molts anys en un vestuari o el dia a dia saps la gestió de vestuari i de com pensa el futbolista i això t'ajuda. Porto quatre mesos com a entrenador, molta gent encara no associa l'Edu Oriol com a entrenador. La meva idea és fer-me un nom com a entrenador, engrandir el currículum i a poc a poc anar pujant de categoria. L'objectiu a curt termini és que dins de 3 o 4 anys almenys estar a Primera RFEF, la categoria on està el meu germà -Joan Oriol- amb el Nàstic. El món d'entrenador és molt llarg, fixa't com noms com Carlo Ancelotti i Luis de la Fuente tenen més de seixanta anys i guanyen títols. Ser entrenador és una carrera que la pots allargar molt més que la del futbolista. Així que paciència, a treballar i veure molts entrenaments, partits i metodologies i a veure fins a on arribo.

"L'objectiu a curt termini és que dins de 3 o 4 anys almenys estar a Primera RFEF"

Si repassem la teva trajectòria, has passat per més de 10 equips, entre ells el Barça i el Saragossa, amb quina etapa et quedes?

La del Barça B. Al final jo sempre he dit que soc culer, he anat a Canaletes a celebrar els títols i vaig passar de celebrar-ho a entrenar i fer pretemporada amb el primer equip del Barça i veure'm amb el Messi i tots els cracs que hi havia allí al costat. Em va marcar moltíssim. També em quedo amb el debut a Primera Divisió amb el Reial Saragossa. Al final són les metes que tot nen vol complir. Jo vaig poder complir el somni d'estar al club del qual sempre he estat i debutar a Primera Divisió.

Has tingut la sort de tenir com a entrenador al Luis Enrique o jugar també amb el primer equip del Barça del Guardiola.

He tingut dos grans entrenadors, vaig aprendre molt. I també poder estar a Primera Divisió amb el Saragossa, estar al costat de casa que et permetia venir a veure la família, estava molt content.

De l'etapa al Barça B vas fer grans amics: Marc Bartra, Sergi Roberto...Esteu en contacte?

Sí, fa poc vaig estar a la boda del Cristian Tello. Al final aquella etapa ens va marcar moltíssim perquè vam fer història, vam pujar a Segona A i vam quedar tercers, vam fer història com a filial. I aquella fornada de jugadors avui dia tenim la gran sort d'estar tots en contacte, ens anem veient. Amb el Marc Bartra, Nolito, Sergi Roberto, Oriol Romeu, Tello, Montoya, hem fet una gran amistat i ens veiem sovint i parlem moltíssim.

Al Saragossa, vas tenir un final no desitjat, què va passar?

El darrer any de contracte vam baixar a Segona i ells deien que jo estava cobrant molt i jo els hi deia inviable que em diguessin que cobrava molt quan sabia que hi havia gent que cobrava més que jo. Els vaig dir que m'hagués agradat quedar-me a segona amb ells i que m'haguessin dividit el sou en dos anys, que no tenia problema, però em van dir que no. I resulta que quan me'n vaig adonar em volien fer un acomiadament improcedent perquè jo no volia acceptar els diners de la decisió que em volien oferir. Era molta la diferència del que jo estava cobrant al que ells em volien donar. Vam tenir problemes, però al final vam arribar a un acord, ja que jo vaig optar, i potser em vaig equivocar, per marxar a Azerbaidjan amb el John Benjamin Toshack i, com que em donaven bons diners, vaig renunciar a una part de diners important del Saragossa. Són coses que passen amb el tema del futbol, de contractes i representants pel mig, però guardo un bon record de la meva etapa al Saragossa.

T'hauries quedat, oi?

Sí, m'hauria quedat un altre any. Jo sé que el meu últim any a Primera Divisió no va ser bo, vaig començar molt bé, però a la segona volta amb les lesions ja no i em devia una mica a aquest club que m'havia donat l'oportunitat de jugar a primera. Però bé, no va poder ser, ells no volien i vaig haver de marxar.

He llegit en diferents entrevistes que et penedeixes de la teva etapa a Azerbaidjan, per què?

Me'n penedeixo perquè per molts diners que cobrés me'n vaig anar a una lliga molt menor, tercermundista i quan un se'n va fora perd el valor, costa tornar. Al final no era el que jo em pensava, el que m'havien venut i bé, al final em deien que viuria a la capital, que, per cert, Bakú és preciosa, però la realitat és que vivia a cinc hores de la capital i era un desastre. No em vaig adaptar, tampoc es parlava anglès. Només tenia el suport de l'entrenador John Benjamin Toshack que va entrenar al seu dia el Madrid, però era molt complicat adaptar-se allí i vaig durar fins a Nadal, que tot i tenir un altre any de contacte vaig dir que no el volia i que volia marxar.

Després vas anar cap al A.E.L. Limassol de Xipre.

Sí, allí hi havia molt bona qualitat de vida. Me'n vaig anar a Xipre per seguir cobrant el mateix que cobrava a Azerbaidjan tot i que tenia l'oferta de la SD Ponferradina aquí a Segona A. Em donaven el mínim salarial i jo, amb 26-27 anys, mirava més els diners que no el tema esportiu. A Xipre hi vaig estar sis mesos.

Com va ser retrobar-te amb el teu germà al Blackpool F.C.?

Me'n recordo que el Joan venia de l'Osasuna i el Blackpool el volia sí o sí i gràcies al fet que el volien tant i que ell volia que jugués amb ell, doncs va aconseguir portar-me a mi. La condició del Joan era: 'si voleu que jugui al Blackpool ha de venir mon germà' i així va ser. Li van fer cas i em va arrossegar i vam anar a Anglaterra els dos. Allí bé perquè estàvem els dos junts i també vam veure com es viu el futbol a Anglaterra, hi ha molt de respecte, és espectacular. Els espanyols hem d'aprendre molt del respecte i de com viuen els anglesos el futbol, però és veritat que la vida a Anglaterra és complicada perquè a les 4 de la tarda ja no hi ha ningú al carrer. Al final vivíem a prop de Manchester i per fer alguna cosa més sempre anàvem al centre comercial.

Vau deixar el Blackpool F.C. per anar al Rapid Bucarest de Romania.

En dos anys vaig estar en quatre països diferents. A Anglaterra va néixer el meu primer fill, el Biel, i vam anar cap a Romania que s'hi viu molt bé, va ser perfecte. Però quan vam acabar amb el Romania, mon germà va firmar amb el Mallorca i jo amb l'U.E. Llagostera, a Segona A, perquè amb el nen buscàvem una estabilitat.

Un cop vas tornar també vas passar per l'U.D. Eivissa i l'Atlètic Sanluqueño C.F.

Sí, al Sanluqueño hi vaig estar quatre anys, hi vaig estar molt bé.

"Sempre he dit que al món del futbol fas amics i tens molts companys i avui dia tens una agenda plena de contactes, però els amics de tota la vida no es canvien"

Suposo que aquesta temporada has seguit molt de prop al Nàstic. Vas estar present al darrer partit del play-off d'ascens?

Sí, aquell dia ho volia veure com si fos, entre cometes, un hooligan més, un més de l'Orgull Grana. Vaig estar amb amics i quan el partit estava 2-1 ja estàvem preparats per saltar al camp quan s'acabés, però quan el Màlaga va empatar em va caure tot, no sabia què fer. A casa hem estat de dol, imagina't mon germà i la gent del Nàstic, moltes vegades diem que el futbol et dona menys del que reps, però bé, així és el futbol. Aquest any es tornarà a fer un bon equip i s'intentarà lluitar per entrar a play-off per pujar de categoria. Però va ser un cop molt dur perquè mon germà, sincerament amb trenta-set anys que tenim, ell s'esperava jugar l'últim any al món professional, a Segona A. Sempre em deia: 'ma, retirar-me a Segona A seria un gran què'. Però no perd l'optimisme i diu que almenys vol deixar l'equip a Segona A. Ell ja s'ho pensava aquest any, però creu i pensa que aquest és el darrer any que jugarà. Ell sent que això se li acaba.

T'hauria agradat jugar més amb el Joan?

Està clar, al final el meu germà i jo hem estat un cas atípic. Com a futbolistes hem passat per totes les categories: Tercera, Segona B... Hem jugat a totes. Ens hauria agradat retirar-nos junts.

Ara estàs de vacances a Cambrils i veig que continues amb els amics de tota la vida.

Sempre he dit que al món del futbol fas amics i tens molts companys i avui dia tens una agenda plena de contactes, però els amics de tota la vida no es canvien. Quan vinc a Cambrils i quan puc i m'ajunto amb els amics de la infantesa doncs no té preu. I com que tenim les mateixes aficions i seguim baixant a la platja a jugar al futbol. Seguim fent el que fèiem abans, anem a sopar, anem a beure unes cerveses, per mi això no té preu. Veure que estic potser deu o onze mesos fora de casa i que quan torno els tinc i segueixo tenint-los, això no ho canvio per res del món.

És el que més t'agrada de Cambrils?

Sí, i tant de bo pogués portar tota la família i poder instal·lar-me a Cambrils i no moure'm, però ara no pot ser. I quan vinc a Cambrils ho gaudeixo al màxim.