La Maria Dolors Bertran Fornós va néixer l'any 1946 al número 14 del carrer Major, a la casa coneguda com a “cal Seco”, i, actualment, fa més de 50 anys que resideix a Mònaco, d’on és originari el seu marit Erik Wentz. Fa uns quatre anys que en aquestes dates estivals es retroba amb les seves amistats a Cambrils. La seva història de vida ens remunta als inicis del turisme a la Costa Daurada. La família Bertran de “cal Seco” tenia propietats a la partida dels Masos, l’Ardiaca, Antigó i també al terme de Montbrió. Ens trobem davant de la seva casa familiar per parlar amb ella.

Com recordes el Cambrils de la teva infantesa?

Recordo que aquí, en aquesta placeta (carrer Major), per les festes de barri s’hi feia ball i es posaven tot de taules pel carrer. Es decoraven els carrers amb mata i banderetes. Els gegants del carrer Major baixaven carrer avall i els posaven plantats aquí a la placeta. Jo era un marrec. Hi havia música, els platerets, trompeta, la gralla... També recordo per Setmana Santa, els xiquets i xiquetes –jo mateixa– ens vestíem de Verònica per les professons.

Com era la casa familiar?

En origen, eren dues cases juntes (amb la que fa cantonada amb el carrer Trinquet). Un dels fills del meu avi, va morir a la Guerra Civil, Emilio Bertran. El meu pare Josep Bertran també va ser ferit a la Batalla de l’Ebre i va estar a l’Hospital de Sang. Abans no se’n parlava de les guerres, era tabú. A l’entrada de la casa, a la dreta, hi havia una bassa per a rentar roba i, al darrere, la quadra. Quan va arribar la rentadora es va posar al mateix lloc. La roba s’estenia dalt al terrat Per la porta es pujava per les escales. A la dreta una cuina, a l’esquerra un menjador i, al fons, l’habitació de l’avi. Era gran la casa.

Com vas viure l’inici del turisme a Cambrils?

Jo de joveneta anava del carrer Major, a la llibreria de la plaça de la Vila, que portaven els diaris al càmping de la Torre del Sol (terme de Mont-roig del Camp). Hi vaig treballar un estiu i el director del càmping, quan li vaig dir el meu nom, em va dir: “Maria Dolores es feo” –és veritat, sembla que t’hagin de caure tots els dolors al damunt– “yo te voy a llamar Loli que te queda super bien”. A partir d'aleshores, a fora de Cambrils, em deien Loli. Això era cap el 1961, els inicis dels càmpings. Jo venia els diaris, les postals, segells... En aquella època començava a venir molta gent de fora i no els entenia. Ens els trobàvem quan baixàvem de la vila a la platja. Hi baixàvem molt. Mon germà se’ls trobava al costat de l’estanc que hi havia a prop del Gatell, on hi van fer com una pista de ball. N’hi havia una altra davant d’on hi ha avui el Club Nàutic... Però com està tot canviat!

Quins idiomes parlaves?

Jo anava a la “Berlin School” de Reus. Agafava el tren –crec que marxava cap a les 15 hores– i feia classe d'anglès i alemany. Hi anava cada dia. No hi havia cap més noia de Cambrils en aquell centre. Les altres eren de Reus o Tarragona. No estava massa ben vist que una noia anés sola a Reus a estudiar, però jo no li donava importància.

Com vas conèixer el teu marit?

Vaig treballar poc temps a l’Hotel Planas de Salou i, el 1967, estava a l’espai de l’empresa de Ruiz Mateos en una oficina de venta d’apartaments del pare del meu marit, a l’edifici Jaume I. El meu sogre no coneixia Espanya, però a través d'un senyor que era de Perpinyà i va decidir invertir a Salou, que aviat seria un lloc important de turisme. Quan l’edifici va estar acabat, demanaven un noi o una noia que parlés anglès, francès i alemany i em van inscriure a mi. El seu pare va enviar el meu marit allí per aprendre la immobiliària. Era jove, tenia 20 anys. Jo treballava allí i així va començar la història.

Com va veure la teva família que tinguessis un novi de Mònaco? I la família d’ell?

Malament, a més ell era un any més jove que jo. I per a la família dels sogres estava molt mal vist que una espanyola d’una dictadura com la de Franco s’aprofités d’un jove de Mònaco. Es veia com que jo el volia enredar... I era al revés! [riu]. Els pares del meu marit van enviar-lo a un internat a Alemanya d’on, al cap de tres mesos, es va escapar i va venir en avió a Barcelona. Jo vaig anar amb el SEAT 600 a recollir-lo. Això era el 1968, just quan hi havia la revolta de París. Altre cop a Alemanya, com que no teníem calés perquè els pares d’ell va deixar d’enviar-los, vam treballar. Jo parlava l’alemany, però ell no. Vam estar en una fàbrica d’electrodomèstics avions i altres al sud d’Alemanya. Hi havia molts espanyols. Estaven mal vistos, eren els “invitats a treballar” [“gastarbeiter”]. Jo vaig treballar de traductora. Quan els pares d’ell li van tornar a enviar diners vam estar viatjant per Alemanya i després vam voler treballar en hotels, ell a la recepció i jo prenent notes a les taules. Aleshores no volien dones a les recepcions. Vam treballar uns mesos en un hotel a Andorra i després a Sitges.

Quan et vas casar?

El 1969 ens vam casar per l’església a Salou, però els sogres no van voler venir. Només hi havia els meus pares, el meu germà i una cosina que feia de testimoni.

Quan us vau instal·lar a Mònaco?

Treballant a l’hotel de Sitges vaig quedar embarassada del meu primer fill i vam anar a Mónaco on va néixer el 1972. Quan vam arribar a Mònaco els sogres no ens van rebre bé, però el meu marit va treballar amb la immobiliària del seu pare, vam buscar-nos un pis i es van acostumar a la nova situació. El meu marit va començar a treballar amb la venda de l’edifici Chateaux d’Azur que aleshores estaven construint i que és on ara vivim.

A Mònaco vau tenir dos fills no?

El John i després la Catia, que va néixer el desembre de 1975. A casa parlàvem espanyol i català. El meu home i jo a Salou parlàvem anglès, però a Mònaco parlàvem en català i castellà amb els nens. No parlava català per catalanista, sinó perquè anàvem a Tivissa amb els meus avis materns i a Cambrils amb els paterns i era per poder parlar amb ells. El meu fill el parla molt bé, va estudiar a Barcelona i la meva filla a Madrid.

Quan vas deixar de visitar Cambrils?

A inicis de 1976 va morir el meu pare, la meva mare va vendre la casa del carrer Major, les propietats i se’n va anar a viure a Barcelona al costat del meu germà, que feia d’advocat. Va ser quan vam deixar de venir regularment a Cambrils, fins fa uns cinc anys. No em queden vincles ni amb la casa, ni parents, però hi mantinc les amistats.