La  descoberta

Segons es va explicar durant l'acte, la peça va ser descoberta el gener del 2020 pels patrons de l’embarcació de pesca d’arrossegament Coyote del port de Cambrils. Mentre pescaven, els germans Lluís i Pere Miquel Rebull Gavaldà van pujar a bord la peça fragmentada. De manera exemplar, en arribar en terra i complint la legislació vigent, els dos pescadors van avisar a la direcció del Museu d'Història de Cambrils, que va desplaçar-se al moll per verificar la troballa. Confirmada la seva antiguitat, l’àmfora va ser traslladada a les dependències del museu, on va romandre a l'espera de legalitzar la seva situació. 

El Museu, en compliment de la Llei de Patrimoni Cultural, va comunicar immediatament a la Generalitat de Catalunya la troballa per així començar la tramitació pertinent, que es va veure afectada per l'esclat el març de 2020 de la pandèmia de COVID. 

Paral·lelament, des de Cambrils es va documentar aquesta troballa excepcional, gens habitual al nostre litoral. La cura dels germans Rebull a localitzar i guardar l'indret on s'havia fet la descoberta a la mar de l'Ebre, va permetre identificar un thalassònim singular per GPS a gran profunditat i ja conegut pels pescadors del Golf de Sant Jordi. Aquest possible origen de la troballa, ara ja és present a la fitxa corresponent de patrimoni i a l'abast per a futurs estudis científics. 

Atenint-nos al seu origen, la Generalitat de Catalunya va decidir el dipòsit permanent de l'àmfora al Museu de les Terres de l'Ebre a Amposta, a qui el Museu d'Història de Cambrils va demanar la cessió de la peça en comodat. L’any 2022 es va concedir aquesta cessió, regularitzant la situació de l'àmfora i permetent catalogar la peça al llibre de registre del Museu d'Història de Cambrils.

La història i característiques de l’àmfora 

L’estudi realitzat va confirmar que es tractava d'un recipient amfòric púnic fabricat a Eivissa al segle IV a.C., és a dir, fa uns 2.300 anys. Tot i mancar-li una ansa i la vora, conservava bona part del cos que presenta una tendència general bicònica que, a la seva part inferior, es tanca amb forma cònica per convertir-se en un pivot o punta buit que no sobresurt del perfil general de la peça.

Tota l'àmfora està decorada per acanaladures horitzontals, des de les anses fins al pivot. La pasta ceràmica és dura i de textura compacta que li dona un color ocre rosaci. La peça ha estat restaurada amb cura adherint-li els fragments fracturats i reconstruint alguna de les parts perdudes. En canvi, no se li han retirat les concrecions de mol·luscs marins que amb tots aquests segles se li havien incrustat.

Les anomenades àmfores púnico-ebussitanes van tenir una especial incidència a les costes del llevant peninsular. Aquests tipus amfòric va gaudir d'una gran expansió quantitativa al segle IV aC, fruit de l'auge del comerç púnic des de l'actual illa d'Eivissa. Les àmfores de la tipologia de l'ara exposada al Molí de les Tres Eres, van esdevenir un dels primers recipients exportats a gran escala des de les Balears cap a la península, probablement amb vi, però també podria contenir altres productes. 

Es tracta d'una producció dels tallers de la colònia púnica d'Ebusus i comencen a aparèixer en estrats del segle IV-V aC en els jaciments eivissencs. Després arribaran als jaciments ibers peninsulars fruit de la seva difusió per via marítima, localitzant-se també en diversos jaciments subaquàtics del Mediterrani Occidental. El comerç d’aquest tipus de recipients va anar desapareixent amb la conquesta romana.

Així doncs, l'exposició del Museu Molí de les Tres Eres compta des d’ahir amb una àmfora. La presentació s’ha inclòs dins de la programació de la Setmana de la Ciència, i també ha estat font d’inspiració d’un taller ceràmic familiar, organitzat pel Campus Extens de la URV i el Museu d’Història de Cambrils que també es va fer ahir a la seu del Museu.