Nascut l’any 1958, el Pere Navarro és una persona que no li calen massa presentacions, perquè és sobradament conegut de tothom, tant a Cambrils com a fora del poble. És doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat Rovira i Virgili, especialitzat en el camp de la gramàtica històrica, la dialectologia catalana i la geolingüística. Ha escrit nombrosos llibres i treballs científics i és reconegut en la seva vessant acadèmica. A part, ha estat i segueix estant implicat en nombroses associacions i duu a terme una intensa activitat cultural, festiva i artística.

El Pere és una persona molt propera, que desborda simpatia i admiració per les seves múltiples facetes: canta a la Coral Verge del Camí des de fa més de cinquanta anys, ha participat en els balls parlats de Dames i Vells de Tarragona i actualment en el de Vileros i Mariners, de Cambrils. També col·labora amb la parròquia. Podem dir que és un activista cultural.

Per raons laborals viu a Tarragona, tot i això exerceix de cambrilenc i cada dos per tres és al poble, entre altres coses per assistir als assajos setmanals de la Coral. Amb aquesta entrevista de la secció de Talent cambrilenc, de Revista Cambrils, volem aprofundir una mica més en la personalitat del Pere Navarro, en les seves arrels, els seus records i en la seva trajectòria professional.

Pere, anem als teus inicis. Quin record en tens de la teva infància, de l’entorn familiar, de les teves amistats i de la formació bàsica a l’escola?

Vaig néixer a Cambrils el 22 de setembre de 1958, al barri de l’Estació, on hi vaig viure fins que tenia 17 anys. La mare i tota la família materna van pujar de la província d’Almeria a l’Hospitalet de l’Infant durant la guerra civil. Els avis paterns, que eren de Tivissa, en acabar la guerra es van desplaçar a Cambrils. El pare i la mare ja es van conèixer i casar a Cambrils, per tant, soc fill de Cambrils, soc cambrilenc, m’hi sento i hi milito. Quan tenia 15 anys i el meu germà Joaquim 14, la mare va traspassar amb només 48 anys. Això va ser un cop molt fort per a mi. La vaig plorar molt. Després d’acabar la carrera, vaig anar a la mili, concretament al Pinar de Antequera (Valladolid) a l’arma de cavalleria, tot i que mai vaig pujar a un cavall, perquè només hi havia carros de combat. La meva feina era administrativa i aprofitava el temps lliure per preparar les tres assignatures que després vaig impartir a la universitat: gramàtica històrica, sociolingüística i dialectologia. En tornar del servei militar vaig començar a treballar a la URV, aleshores encara UB, on hi faig classes des de fa 42 anys, tot i que mai he perdut el contacte amb Cambrils. Hi vinc cada setmana i hi segueixo tenint casa, a part d’estar-hi empadronat.

Eres bon estudiant?

Ho intentava. Hi havia matèries que m’agradaven més i altres que no m’agradaven tant.

Hi ha hagut alguns professors que t’hagin marcat més o que en tinguis un millor record?

Com que els meus pares no eren de Cambrils, anar als Hermanos era molt complicat i mon germà i jo vam començar a l’escola nacional, a l’antic Col·legi Joan Ardèvol. Posteriorment, a través de mon padrí, el Pere Gómez, que havia treballat amb els Milan en la construcció de les noves aules de La Salle, vam poder entrar als Hermanos. En acabar el 4rt. de Batxillerat a Cambrils, me’n vaig anar a l’Institut Gaudí de Reus, per fer el Batxillerat superior i a continuació a la Universitat per estudiar Filologia Catalana durant 5 anys, després del quals ja vaig anar a la mili, com deia abans. O sigui que 5 anys abans i 42 que en porto actualment ja fa 47 anys que estic lligat a la Universitat. Quant a professors que recordi amb més estima hi ha el Jaume Vidal i Alcover, a través d’ell vaig conèixer la Maria Aurèlia Campmany, junt amb ells vaig anar a Venècia a presentar un projecte de la Maria Aurèlia a l’Ajuntament de la ciutat. Va ser un viatge extraordinari.

Després de tants anys a la Universitat, has pensat en la jubilació?

Sí, i tant, però fa poc he fet 66 anys i la meva edat de jubilació és als 70. O sigui, que em queden 4 cursos per jubilar-me, si el cap i el cos m’ho permeten.

Quins moments de la teva vida recordes amb més emoció i que t’hagin marcat més profundament?

A part de la mort de la mare, també em va marcar molt el traspàs de mon germà Joaquim, perquè va morir sol a l’hospital, durant la pandèmia, el dia de Santa Tecla, el 23 de setembre de 2020. Mentre jo era a l’ofici de la catedral cantant els goigs a Santa Tecla mon germà moria.

Estàs satisfet de la teva trajectòria acadèmica i artística?

Sí, hi estic. De vegades penso que no en sé prou, però quan fas un repàs de la vida veig que alguna cosa he fet i deixaré per la posteritat, tot i que no és el meu objectiu. Però sí que penso que les persones hem de ser agraïdes, ho hem de ser amb la família, amb els amics, amb els companys i amb el poble on has nascut. I puc dir que he treballat pel meu país i pel meu poble i això em satisfà molt.

Hi ha alguna cosa que haguessis pogut fer i no has pogut?

Sí, si no m’hagués dedicat a la filologia m’hauria agradat ser cantant. En certa manera ho soc, perquè fa més de 50 anys que canto a la Coral i cada divendres assagem a la Cripta.

Has tingut altres persones referents en altres àmbits a part de l’acadèmic?

Jo soc una persona polièdrica i que em moc en moltes facetes. En el món del teatre un dels meus referents és l’Oriol Grau. Durant 28 anys he estat membre del ball parlat de Dames i Vells, de Tarragona i el poc que jo sé ho he aprés d’ell. És una persona que admiro molt.

Quin és per a tu el personatge més rellevant de Cambrils?

El cardenal Vidal i Barraquer, va ser un home valent. Va tindre la mala sort que durant la guerra civil va haver de marxar de Catalunya i això el va fer partir molt. A més, el seu bisbe coadjutor va morir assassinat en el període bèl·lic. Vidal i Barraquer va fer molt per l’església i també per la societat civil. Gràcies a ell no es va profanar la catedral de Tarragona, perquè de seguida es va posar en contacte amb la Generalitat perquè la confisqués, això demostrava que tenia una visió molt àmplia de la realitat. Per a mi és un referent molt important.

«El cardenal Vidal i Barraquer, va ser un home valent»

Quins són els teus principals valors?

L’honestedat, la sinceritat, l’amistat... Aquests valors els he aprés de l’evangeli, els he aprés de Jesucrist. Jo soc cristià, potser no prou compromès, però penso que el cristianisme aporta uns valors molt importants a la societat. Mossèn Raventós deia: “el cristianisme té un producte molt bo, però l’aparador de l’Església és tant dolent que no hi compra ningú. Aleshores, penso que s’han de transcendir aquestes paraules, s’ha d’anar més enllà, perquè si només compres per allò que veus, potser no hi arribes, s’ha d’anar a l’altra banda que és on trobes allò que per a mi ha estat un gran referent.

Quines mancances consideres que té la societat actual?

Considero que una de les principals mancances que té la societat és la manca de sinceritat, ens movem per les aparences i això fa que siguem poc sincers, ens movem en el món de la mentida, crec que els humans no ens estimem prou, com a mínim en la societat occidental. A la gent gran no li donem el valor que hauria de tindre, fa nosa; però també penso que no ho tenim tot perdut. Fa 42 anys que treballo amb estudiants que tenen entre 21 i 22 anys i malgrat que amb el pas del temps han variat alguns valors, en el fons del cor d’aquestes persones joves n’hi ha de positius. I em molesta molt que hi hagi gent que parli malament de la joventut, perquè crec que s’equivoca. Massa sovint es generalitza i són més notícia els aspectes negatius que els positius. Avui hi ha molta gent jove que estira el carro. Un bon exemple el tenim a la Festa Major de Cambrils; què era abans i què és ara? Si no hi hagués tantes entitats festives, amb gent jove de Cambrils, no es podria fer la festa que es fa. Ara bé, s’han de treballar una sèrie de qüestions, que si les tinguéssim penso que la societat aniria millor.

«Si no hi hagués tantes entitats festives, amb gent jove de Cambrils, no es podria fer la festa que es fa»

Per part de qui?

Per part de tothom, l’Administració també, perquè cobra per fer un servei i de vegades sembla que sigui l’usuari el que està al seu servei. Als meus alumnes sempre els dic que estic a la Universitat per fer un servei, perquè que si ells no hi fossin, no podria justificar la meva professió. Per tant, jo estic al seu servei. Igual hauria de passar a l’Administració que hauria d’estar al servei de les persones que administra, perquè penso que l’ésser humà ha vingut a aquest món per ser feliç, hem d’intentar ser feliços. Ja que estem poc temps en aquest món, ho hem d’aprofitar. Hem de ser feliços, sense fer mal a ningú.

«Penso que l’ésser humà ha vingut a aquest món per ser feliç, hem d’intentar ser feliços»

Ets una persona amb una personalitat polifacètica. Que et va moure a participar en tantes activitats com participes?

No ho sé. La vida m’ha portat cap aquí i m’hi he trobat còmode. Amb 66 anys que tinc m’he plantejat moltes coses, he reflexionat sovint el per què faig tantes activitats i és que m’hi trobo còmode.

Com compagines la vocació per la filologia catalana amb les teves altres aficions?

Puc fer tantes coses perquè soc una persona humana i sé que fora de la Universitat també hi ha vida, és simplement això. A la Coral hi sóc des que tenia 16 o 17 anys. Segurament l’Àngel Recasens hi va tindre alguna cosa a veure. Vaig treballar a la seva botiga els estius. Això em va permetre anar pagant-me la carrera. No vaig ser del grup fundador de la Coral, però actualment soc el més antic dels membres que hi ha. Quant al teatre a Cambrils, havia participat amb el grup Xerinola. Per una altra banda quan feia 4 o 5 anys que ja vivia a Tarragona anava de vegades a un bar que es deia Poetes i que freqüentava la intel·lectualitat tarragonina. Allí vaig conèixer persones que em van dir que buscaven gent per un grup de teatre i resulta que era per interpretar Dames i Vells. Vaig acceptar i vaig començar a fer teatre de carrer amb aquest grup. Va ser quan vaig conèixer a l’Oriol Grau i el Josep M. Salvadó. Amb aquest grup hi vaig estar 28 anys.

Tens algun nou projecte personal, artístic o acadèmic en cartera?

Artístic no. Acadèmic: jubilar-me, i filològic sí, no s’acaba mai: l’estudi de la parla dels gitanos de la Part Alta de Tarragona, fer el treball onomàstic de la Fatarella, i també el de Tivissa, ja que ho dec per orígens i per altres motius que ara no venen al cas. Vull esmentar també que a Cambrils fa una anys hi va haver el grup de recerca l’Anjub, que va fer una gran tasca de recollida de literatura tradicional. Tot aquest material està enregistrat i custodiat a l’Arxiu Municipal i aprofito per dir, per enèsima vegada, que l’Ajuntament hauria de becar alguna persona per fer la transcripció. El material està enregistrat en cintes de casset. Per tant, s’hauria de transcriure i fer-ne un estudi. Jo em comprometo a fer-ne un seguiment i una anàlisi lingüística del material que hi ha recollit. Això complementaria El Parlar de Cambrils, que és la meva aportació filològica-cambrilenca, Aquesta documentació s’hauria de publicar, perquè aquesta literatura tradicional de contes, cançons, dites, frases fetes, forma part del patrimoni immaterial de Cambrils i si no es publica allí es quedarà.

Col·labores amb la parròquia de Santa Maria dirigint els cants de les celebracions. Això t’identifica com una persona religiosa. Et manifestes obertament cristià.

La meva col·laboració amb la parròquia actualment es dirigir els cants a la missa dels diumenges i en algunes festivitats particulars. Però jo he estat catequista dues vegades. A la primera fins i tot vaig mantindre el grup fins a la confirmació. En aquell temps va arribar a Cambrils l’hermana Maria Aixalà, que va introduir el moviment cristià Hora 3 i em va demanar si la podia ajudar. Aleshores, vaig fer de Cap d’Hora 3 durant molt de temps i tota aquella canalla del grup de confirmació s’hi van incorporar. Per tant, sempre m’he mogut amb gent jove, tant a nivell de parròquia, com d’Universitat. Quan al futur del cristianisme, penso que hi ha molta feina per a fer. Durant molt de temps ser cristià et venia donat per família, però ara és una decisió que has de prendre per tu mateix i de vegades a les persones ens fa por prendre decisions. Avui no està de moda manifestar la religiositat i segons en quins ambients es poden riure de tu, si ho fas.

Tens una idea formada del celibat?

Jo soc cèlibe i no soc capellà, no estic casat. Ara és moda no casar-se, per tant, els que no ho fan són cèlibes. Ser cèlibe només vol dir no està casat. Dins la nostra societat occidental cristiana ho són el monjos i les monges de clausura, els religiosos i les religioses i els capellans. Cèlibe vol dir, des del punt de vista cristià, no haver rebut el sagrament del matrimoni. Com ho valoro jo? Doncs que cadascú fa l’opció de vida particular, voluntària i lliure que vol. Si entres en un monestir saps que és per fer un tipus de vida determinada, saps que si entres, mai no et casaràs. Des dels orígens del monaquisme les dones i els hòmens que escollien aquest tipus de vida ho feien conscientment sabent que mai no es casarien i això ha perdurat durant dos mil anys. Quant als capellans. Abans que arribés l’ordre de no casar-se, es casaven, però arriba un moment que Roma decideix que els capellans no es casin perquè miren més per la família que per la comunitat cristiana, de la qual ells en són pastors. Això passa a Occident, però en canvi a Orient, els ortodoxes tenen capellans que estan casats, però els catòlics també. L’Església catòlica té dos ritus, l’occidental, on el celibat és obligatori i l’oriental, que on és opcional. I això també s’ha d’aclarir. De vegades es diu: “es que els capellans no es poden casar però els ortodoxos sí”. Això no és veritat. Un capellà ortodox i un capellà catòlic de ritus oriental, que és el mateix que el dels ortodoxos, es casen abans de ser capellans. Un home casat pot ser ordenat sacerdot, però una vegada ha estat ordenat, ja no es pot casar, perquè primer és el sagrament del matrimoni i després és el sagrament de l’orde, mai a la inversa. Què pot passar amb la manca de capellans a Occident? Doncs que potser Roma s’haurà de replantejar que el celibat sigui opcional i no obligatori.

Com deies abans, has col·laborat molts anys amb els balls parlats de Dames i Vells, de Tarragona i des del començament també col·labores amb la representació de Vileros i Mariners. Quina intervenció hi tens. Com hi vas entrar?

Amb Dames i Vells recordo que quan hi vaig entrar havíem d’anar pels carrers de Tarragona tocant el bombo, intentant arreplegar 10 o 20 persones per fer l’actuació. Actualment quan arriba el grup a la plaça, s’ha d’anar obrint pas perquè està atapeïda de gent. És un fenomen. A Cambrils enguany s’ha celebrat la setena edició de Vileros i Mariners. Recordo el primer any, a la plaça de la Vila, que estava a petar de gent i això ha anat a més. La gent jove de Cambrils va voler fer una cosa semblant a Dames i Vells i van pensar que ja que teníem els dos barris històrics i la pugna que hi ha hagut entre dalt i baix, es podia aprofitar per construir un nou ball parlat i així va ser. Jo els dirigeixo, però el guió el fan unes quantes persones del grup; han de ser estrofes de quatre versos de set síl·labes, hi ha d’haver unes rimes determinades i ha de fer gràcia. El contingut d’aquest text fa referència a la vida de Cambrils, des de la festa de la Mare de Déu del Camí de l’any fins a la de l’any següent. Es fa un repàs de la vida cambrilenca. Qui rep més clatellades és l’Ajuntament, com no pot ser d’una altra manera. És una manera de fer públic el neguit que té el poble i que no es gosa fer mai en veu alta, però dins del context de la festa es permet poder fer aquesta crítica. I se’n diu ball parlat perquè hi ha text i dansa. Aquesta és molt rudimentària i serveix per canviar d’escena. Quan es va pensar en la música que posaríem al ball, algú va pensar versionar els goigs de la Mare de Déu del Camí. I així es va fer. Per tant, fins i tot la melodia és cambrilenca. Quan vam començar, algunes persones no entenien per què tocàvem el tema de vileros i mariners, i deien que era una qüestió que ja havia passat a la història i que no s’havia de recuperar. Doncs bé, vulguem o no, som vileros i som mariners; i encara que els matrimonis es barallin a l’obra, el que pretén la representació és fer Cambrils, és treballar per Cambrils. Els de baix i els de dalt i a la inversa. Tots plegats formem part d’una mateixa realitat. La roba bruta es renta a casa i Vileros i Mariners renta a casa la roba bruta.

«La roba bruta es renta a casa i Vileros i Mariners renta a casa la roba bruta»

En el món en què vivim, farcit de notícies negatives i de guerres inhumanes, quin paper creus que juga l’humor en la societat actual?

L’humor ha de poder treure ferro a tot aquest mal rotllo que hi arriba a haver. L’humor ha de començar per poder-se’n riure d’un mateix. Riure dels altres i no fer-ho d’un mateix no sé si és massa sa. L’humor té un límit molt fi, perquè no saps mai quan transgredeixes. Dames i Vells, per exemple transgredeix moltíssim, en canvi Vileros i Mariners no ho fa tant. El límit el posa cadascú. És molt convenient riure, és molt sa fer-ho i a més, oxigena el cervell.

Què en penses de la política lingüística de la Generalitat?

Si fóssim un país normal, no caldria fer cap política d’immersió lingüística. En un país normal la persona que hi va a viure ja s’hi immergeix. Quan vas a un país que té una llengua pròpia, l’ensenyament, l’administració són en aquella llengua i si alguna persona no ho entén, se li posa un traductor, però com que venim d’on venim i tenim la història que tenim, els governs de la Generalitat han hagut de dur a terme algun tipus de política, en aquest cas, lingüística per tal que l’ús del català no retrocedeixi. El català és la llengua que ens identifica com a poble, forma part del nostre patrimoni immaterial i considero que una llengua és una riquesa. Jo soc independentista i hi ha gent que de vegades em diu que no dec poder veure els espanyols; la resposta és ben senzilla, jo soc mig espanyol, la mare era andalusa. Com no he de poder veure bé els espanyols? Jo no tinc fòbia a ningú, no em considero una persona racista, intento veure tothom de la mateixa manera, intento respectar a tothom, però també demano que em respectin a mi . No vull anar en contra de ningú, però no vull que ningú vagi en contra meu. No crec que malgrat que hi hagi hagut aquesta política lingüística d’immersió a les escoles, la Generalitat ho hagi fet bé del tot i posaré com a exemple un que m’afecta a mi i a la meva professió: Jo soc professor de filologia catalana a la Universitat. A secundària, hi ha mancança de professorat de català, com que no hi ha hagut prou estudiants de filologia catalana, exerceixen la professió de professors de català persones que han estudiat altres carreres i això és perquè hi ha hagut mancança de mà d’obra. La Generalitat havia de preveure que, en cert moment, un nombre elevat de docents es jubilaria i es produiria aquesta mancança. Per una altra banda, la població augmenta i això encara posa més de manifest que falten professors i professores de català. Per tant, penso que en aquest tema l’Administració de la Generalitat ha de fer una revisió a consciència de la mala praxi que ha portat.

T’has manifestat obertament independentista. Com veus la correlació de forces polítiques al Parlament de Catalunya i la dispersió de l’independentisme?

Només puc dir una cosa als polítics: “M’heu pres el pèl”. No és normal que durant alguns anys, abans del 2017, mobilitzin part de la nació en tot aquest moviment i després no passi res. Jo, l’octubre del 2017 em vaig creure l’acte responsable i democràtic d’anar a votar i hauria acceptar el resultat si hagués sortit que no, perquè em considero demòcrata. Al final no sé que va passar i espero que un dia o altre els senyors i les senyores polítiques ens ho expliquin. M’agradaria molt. I penso que ens han pres el pèl. Si no es donaven les circumstàncies per declarar la independència, s’havia d’haver treballat més o que no s’hagués mobilitzat tant el personal com es va fer. M’he quedat descansat!!!

«Només puc dir una cosa als polítics: “m’heu pres el pèl”»

Al llarg de la teva trajectòria acadèmica has escrit molts llibres i treballs sobre la llengua. De quin et sents més satisfet?

Sí, de dos especialment: un que va ser El parlar de La Fatarella i l’altre El parlar de Cambrils. El primer em va obrir les portes a la Terra Alta, per això vaig fer la meva tesis doctoral sobre Els parlars de la Terra Alta.

Quins són els principals reptes que has trobat en la teva carrera com a professor de filologia catalana?

Els principals reptes que he trobat han estat pensar si estava prou preparat per ensenyar el que estava ensenyant i en el lloc que ho estava fent; però després miro enrere i veig que hi ha persones que potser no estan tan preparades i això em consola.

Segons els lingüistes la llengua catalana va perdent terreny al nostre país. Com veus l’evolució o la involució de la nostra llengua. Quin futur li espera?

Hi ha molta gent que és alarmista i diu que la llengua catalana recula i sí, tenen raó, el català recula per molts motius. Per exemple, jo no tinc fills, ni en tindré, per tant, jo no puc transmetre la llengua a ningú. Un altre factor és que hi ha molta gent que ve de fora i que no té el català com a primera llengua, ni com a segona, això fa que els catalanoparlants cada vegada estem en més minoria. Per tant, penso que si en les altres societats occidentals multilingües van sobrevivint les llengües, el català també sobreviurà, però n’hem de ser conscients. L’Estat francès és multilingüe, però la pervivència de la llengua francesa està assegurada perquè darrere hi ha un Estat. Catalunya no té un Estat, per tant, la supervivència, per molt que vulguem ser normals, no ho podrem ser, ja que no ens podem administrar de la manera que voldríem. De totes formes, tindre un Estat propi tampoc seria cap garantia perquè la llengua continués, ja que si ens fixem en el que va passar a Irlanda quan va aconseguir la independència, tot i que encara hi ha un bocí que pertany a la Gran Bretanya, com que hi havia tants anglòfons, la constitució irlandesa va considerar que aquell Estat era bilingüe i les llengües oficials eren el gaèlic i l’anglès. Ara però, tot i tindre dues llengües oficials, el gaèlic, que és la llengua històrica i pròpia d’Irlanda, la parlen poquíssima gent, ha quedat residual. Per tant, tampoc no és cap garantia tindre un Estat propi.

Què creus que haurien de fer les administracions per protegir la llengua?

Simplement fer complir les lleis que elles mateixes han aprovat al Parlament. Hi ha una sèrie de lleis aprovades, però que se les passen pel forro. A ensenyament, per exemple, hi ha uns inspectors que han de vetllar pel seu compliment, però què fan? Vigilen que els professors o les professores facin les classes en català a l’aula a primària i a secundària? Doncs, no.

Cada vegada s’incorporen al nostre llenguatge més anglicismes. La influència d’altres llengües pot alterar la puresa i l’ús de la llengua catalana?

No crec que debiliti la llengua, però penso que si hi ha una paraula catalana que existeix per definir un concepte, emprar-ne una altra d’estrangera és com una broma, una gracieta. Qui vulgui fer gracietes que vinguin per la Mare de Déu del Camí a Cambrils i que vegin Vileros i Mariners. Els que fan això deuen pensar que emprant l’anglès són més moderns. La modernitat no passa per canviar de llengua.

Quins consells donaries als estudiants que volen especialitzar-se en filologia catalana i quines sortides laborals tenen?

La sortida laboral majoritària és la docència, però també es pot exercir laboralment la filologia a través dels mitjans de comunicació, fent de traductors, en departaments de Cultura de l’Administració i d’altres organismes. Si el nostre fos un país normal i es contemplés la investigació en llengua i literatura, també seria una sortida professional. En alguns casos, aquestes persones ha de marxar fora, perquè treballar del que voldrien aquí els és molt complicat. Posaré un altre exemple de sortida professional. L’any 2017, de no grata memòria, l’Ivan Beltran, cambrilenc il·lustre, em va demanar de col·laborar amb el Teatre Lliure en una obra que dirigia el Lluís Pasqual. Anava sobre la guerra civil, es titulava: In memoriam. La Quinta del Biberó. Per tal de fer més versemblant la història, el director, volia que els sis personatges que apareixien a l’obra, que eren sis soldats que es trobaven al front de l’Ebre i procedien de diversos llocs de Catalunya, parlessin un dialecte diferent. Poder aplicar al món del teatre la dialectologia era per a mi una cosa extraordinària. I ho vam aconseguir, cada actor parlava una varietat diferent de català. El resultat va ser espatarrant. D’allí va sortir un altra obra de teatre, en que l’Ivan Beltran també hi participava i que era al Teatre Nacional, una obra que es titulava Desig sota els oms. En aquella ocasió la història original passava al nord dels Estats Units, en una societat molt tancada. El director, Joan Ollé, que havia vist In memoriam, volia que els seus actors parlessin una modalitat lingüística concreta. En aquest cas vam escollir el català de la Garrotxa i aquells actors i actrius parlaven garrotxí. D’aquesta experiència va sortir un altre projecte que va ser un musical sobre les Històries naturals de Perucho i el director, Miquel Agell, que també havia vist In memoriam va voler donar aquest toc lingüístic. En aquesta obra es va emprar el valencià, el tortosí i dues senyores el català de Pratdip, aquelles dues actrius van aprendre’s el text segons el parlar de Pratdip! L’última en la que he participat, es va posar en escena la temporada passada i és en castellà. Un dels actors que havia sortit el 2017 al Teatre Lliure sortia també en aquesta obra i em va proposar de treballar el tema lingüístic. Els actors havien de parlar sevillà. Vaig acceptar, per tant, com que no en sabia de sevillà, el vaig haver d’aprendre. L’obra és Jauria, crec que val pena anar-la a veure, és sobre el cas de La Manada. Com deia abans, aquesta és una altra sortida professional, que no abunda al nostre país, però que sí que es fa en altres països on les actrius i els actors treballen molt les varietats lingüístiques. Treballar les varietats lingüístiques en teatre i en cinema és una altra forma de treballar un altre tipus de maquillatge. Et pots maquillar molt bé, però allò que surt per la boca també pot donar una qualitat diferent al personatge que interpreta. Jo he tingut la gran sort de combinar la dialectologia i el món del teatre.

Com veus la relació entre la llengua catalana i les noves tecnologies?

A la Universitat em dedico a ensenyar els dialectes, l’evolució del llatí fins arribar al català. Les noves tecnologies les faig servir alguna vegada aplicant-les a la docència i està bé que les aprofitem en qualsevol àmbit on es puguin utilitzar. Per tant, crec que les noves tecnologies també s’han d’incorporar a la llengua. A Internet, per exemple, el català té una presència més important que altres llengües que tenen un Estat darrere.

Als estudiants els costa aprendre el llatí?

Vaig començar a fer llatí quan tenia 13 anys als Hermanos, amb mossèn Parera, nebot del mossèn Parera que em va batejar, i ja em va costar de seguir. A 4rt. vaig tindre a mossèn Creu i també em va costar. A batxillerat superior, a Reus, també em va costar força. El mateix que em va passar a mi els pot passar als estudiants d’ara. Que una matèria costi més que una altra depèn també en bona manera de com el professor o la professora te l’expliqui. Si l’imparteix com a dogma de fe i no pot explicar per què passa allò, costa molt de fer-la entendre. En llengua o en literatura, segons en quines edats, costa molt d’explicar. La metodologia de l’ensenyament penso que influeix moltíssim que l’alumne pugui aprendre de manera més amena i més adequada aquella matèria.

A Cambrils sempre hem tingut un bon nombre d’entitats cíviques. Com veus el teixit associatiu de Cambrils?

El teixit associatiu de Cambrils el veig positiu. Cambrils és un poble gran, per tant, el teixit associatiu s’ha de correspondre amb el nombre d’habitants que té. Potser hi pertocarien més entitats, o potser hi podria participar més gent, però no tothom se sent motivat per les mateixes coses. Està molt bé que hi hagi diversitat, perquè cadascú s’ha de trobar còmode amb el que estigui fent. A Cambrils la potència associativa es posa de manifest, sobretot, durant els actes de la Festa Major.

«A Cambrils la potència associativa es posa de manifest, sobretot, durant els actes de la Festa Major»

Com valores les festes de Cambrils d’uns anys cap aquí. Quin recorregut han tingut?

Quan era petit sortien el gegants i els nanos i s’havia acabat la història, després ja s’hi va afegir el ball de bastons. Ara sembla que la gent jove cambrilenca ha pres consciència de què és ser poble, i això es reflecteix en aquestes entitats que fan que la Festa Major sigui reeixida. Per tant, valoro molt positivament l’evolució que s’ha seguit. La gent s’estima allò que fa, i això és important, perquè si s’ho estima, no ho deixa.

Creus que és necessari el suport de l’Administració per potenciar tot aquest teixit associatiu?

La festa funciona gràcies al teixit associatiu, l’Ajuntament pot posar els diners, pot pagar les activitats, però no crec que les diferents administracions municipals valorin com caldria aquest teixit associatiu, penso que no es valora prou i no només a Cambrils, sinó arreu.

Creus que els joves en general estan prou implicats en la cultura i la festa de Cambrils o que són uns pocs els que mouen diferents entitats?

Això passa ara i ha passat sempre. És cert que de vegades hi ha persones que participen en dues o tres entitats i gràcies a aquestes persones la festa i la cultura es mouen. La festa també és cultura, és la representació de la cultura en un moment determinat de l’any, que és la Festa Major.

Quin és el teu lloc preferit de Cambrils?

Sens dubte la Cripta de la Mare de Déu del Camí.

L’any passat Revista Cambrils va celebrar el seu 70è aniversari. Com veus l’evolució que ha seguit la publicació en els darrers anys i quin paper creus que juga en la societat cambrilenca?

La Revista Cambrils va néixer abans que nasqués jo i espero que no mori abans que jo. Considero que hi ha hagut un canvi de forma i de contingut molt gran i és un mitjà de comunicació que molts pobles de les característiques de Cambrils no tenen. Per tant, també és una manera molt important de fer Cambrils. I també de difondre la llengua; de tant en tant els periodistes que treballen a la Revista Cambrils m’han fet cas i han fet servir paraules nostres i no paraules de Barcelona. Cada vegada que llegeixo els xiquet i les xiquetes m’omple de satisfacció; també valoro positivament veure com aquest mitjà nostre no s’avergonyeix d’usar les formes que són pròpies del parlar de Cambrils i que són aptes per ser usades en aquest mitjà de comunicació. Reconec i valoro moltíssim la feina que es fa des de la Revista.

Per acabar m’agradaria que contestessis el següent qüestionari:

Guerra: Horrible

Pau: Amor

Amor: Confiança

Soledat: Por

Vida: Felicitat

Mort: Felicitat

Amistat: Confiança

Religió: Estil de vida

Tolerància: Sempre

Música: El cel