L'historiador i col·laborador de Revista Cambrils Manel Tarés ha estat el convidat d'enguany a l'acte d'Homenatge al Setge de Cambrils que cada any organitza l'ANC Cambrils i que compta amb el suport de les Àvies i Avis per la Independència. L'acte es va haver de retardar per la coincidència en l'espai i l'hora amb la primera part de la celebració dels 30 anys del Ball de Bastons, a la plaça del Setge. Un cop els bastoners van abandonar l'espai i es van dirigir a la plaça de la Vila, l'acte del Setge es va posar en marxa. Després de la presentació de Joan Carles Massagué, coordinador de l'ANC local, Tarés va encetar el seu parlament. Tarés va fer un primer repàs dels fets succeïts aquells dies del mes de desembre de 1640, relatats en diferents tractats.

En una segona part del seu parlament Tarés va voler fer incís en el fet de la commemoració cambrilenca d'aquests fets encetant aquest apartat amb unes preguntes i unes respostes, "per què rememorem aquells fets i no pas uns altres? Doncs, perquè potser ha estat l’episodi conegut més violent que ha viscut aquesta vila. Per què després de tant temps? Perquè ens emmirallem en aquell episodi per trobar-hi un fil conductor que ens meni fins a la lluita nacional que no hem deixat de lliurar" i va afegir, "No ha canviat molt l’estructura demogràfica del Cambrils actual com per sentir-nos lligats a les persones que van viure i morir aquells dies de l’anomenat Setge de Cambrils de 1640?". Tot seguit, Manel Tarés va explicar com es va col·locar la placa que l'entitat Palestra va col·locar al costat del Portal el 27 de desembre de 1931, en el que va ser el primer homenatge a les víctimes del Setge de Cambrils i al que "hi van acudir persones vingudes d’arreu del país, fins i tot alguns joves que van fer acampada durant la nit anterior en aquest espai on som ara, alhora que hi van fer parlaments diversos intel·lectuals i polítics de primera talla", segons va explicar Tarés. Aquesta placa que durant el franquisme va ser tapada amb guix, va ser destapada de manera clandestina el desembre de l'any 1977. Segons Tarés, "de manera precipitada, el dissabte 31 de desembre de 1977 es feia un primer homenatge als “herois i màrtirs de Cambrils” davant del portal del carrer Major i sota aquesta làpida. L’acte fou organitzat per la Coral Verge del Camí i la secció cambrilenca del Congrés de Cultura Catalana, amb la col·laboració d’alguns moviments polítics. L’any següent, l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi Vedruna va organitzar una conferència sobre l’esdeveniment històric amb el polític Miquel Coll i Alentorn i, el 24 de desembre, es va repetir l’homenatge amb ofrenes florals. No fou fins al 1983 que l’Ajuntament de Cambrils es va encarregar de l’organització de l’acte rememoratiu cada any". Manel Tarés va finalitzar el seu parlament dient que ens trobem davant un veritable monument i que "com a cambrilencs, com a comunitat local, prenem consciència compartida del passat, el reconstruïm i el reinterpretem en el present, és a dir, el reactualitzem per fer palès que les violències dels Estats no es poden oblidar."

Discurs per a l’acte de commemoració del Setge de Cambrils de 1640 organitzat per l’Assemblea Nacional de Catalunya.

Manel Tarés

Ens reunim davant d’un dels panys de l’antiga muralla de Cambrils per rememorar l’aniversari dels luctuosos fets de Cambrils a l’inici de la Guerra dels Segadors, ocorreguts entre el 13 i el 15 de desembre de 1640 (no pas el dia 12 com apareix a la corresponent pàgina web de l’Ajuntament de Cambrils). En primer lloc, crec que és obligat fer un molt breu recordatori dels fets que estem rememorant, ja que, si no ho féssim, si decantéssim el nostre parlament directament cap altres derivades, estaríem fugint d’estudi. És ben sabut, doncs, que després de la  revolta (alguns historiadors parlen de revolució; altres, parlen de rebel·lió) dels catalans contra el rei Felip IV –ara no entrarem a explicitar-ne les motivacions–, i, en concret, com a resposta a l’assassinat del virrei de Catalunya durant els fets del Corpus de Sang a Barcelona, que enfurismà les autoritats castellanes a Madrid, s’envià un gran exèrcit de tropes formades amb soldats experimentats originaris de diferents indrets del continent (23 mil soldats i més de 3 mil cavalls) per rendir els capdavanters que havien fet partit contra el rei a Barcelona, apostant inicialment per una aliança amb França. Després que els filipistes haguessin entrat al Principat per Tortosa el 25 de novembre, ciutat que, una vegada havia resolt la pugna entre partidaris i detractors de la causa durant l’estiu anterior a favor del partit filipista en mans de les elits locals (aquell conflicte també tingué un component de guerra civil), la ciutat ebrenca es va posar a disposició del marquès de Los Vélez, que hi va jurar com a virrei i capità general de Catalunya. Al cap d’uns dies, les tropes enfilaren el Camí Reial i, després de bombardejar el poble del Perelló i enfrontar-se contra els defensors catalans al coll de Balaguer, l’exèrcit filipista va acampar al voltant de Cambrils. Prèviament, havien saquejat les poblacions de l’Hospitalet, Mont-roig i Montbrió.

A la vila de Cambrils, designada per la Junta de Braços de Catalunya com una de les places d’armes per fer front a la imminent invasió militar del país, s’hi havien congregat entre dos i tres mil homes, entre els quals no pocs religiosos, que provenien de diferents localitats de la demarcació. Per als historiadors Manel Güell i Núria Florensa, es tractava de “civils temorits als que els havien posat un trabuc a la mà”. Rere les muralles, la vila resistí un “efímer i malaurat” setge, en paraules d’aquests historiadors, sota les ordres del governador de la plaça Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, l’administrador del Camp de Tarragona, Jacint Vilosa, i el sergent major Carles Mertrolà. Després d’ocupar el convent dels frares agustins, s’inicià el setge de la plaça. La rendició tingué lloc sota una forta tensió el dia 16 de desembre. En tot cas, hi ha diverses explicacions sobre el que va succeir a continuació que, al cap i a la fi, va portar a l’atroç assassinat de molts dels defensors, el saqueig de les cases i la crema de la vila. Els supervivents foren tancats en un hort sota vigilància, mentre que d’altres foren portats a Reus i Riudoms. Hom en fa màxim responsable el marquès de Los Vélez, que va preferir matar que no pas fer presoners. Per acabar de reblar l’acció, els caps principals de la defensa de la plaça foren executats a la nit i, l’endemà, aparegueren penjats a la paret de la muralla. Un mes més tard, el militar mestre de camp Josep de Margarit va tornar a Cambrils per despenjar els cossos i enterrar-los. Com diu Manel Güell: “Los Vélez no anava a combatre contra un enemic [almenys, fins que els francesos no entraren en la guerra], sinó a sufocar una revolta.” Aleshores, una revolta era considerada un crim de lesa majestat (potser també com ara?), cosa que no exclou la cruesa de la repressió que es dugué a terme a Cambrils, una qüestió en què es pot afirmar que ha existit força unanimitat, fins i tot en l’època en què van succeir els fets.

Aquest episodi històric es pot resseguir en obres de diversos historiadors, havent estat Josep Iglésies el que hi va dedicar una monografia específica que molts oradors han seguit en commemoracions prèvies. Però els avenços en la recerca historiogràfica s’han enriquit i crec que, ara mateix, és més adient seguir el relat dels historiadors que he esmentat més amunt, Manel Güell i Núria Florensa. Però també la interessant recerca d’Àngel Vallverdú que el portà a descobrir que el sergent major Carles Mertrolà i de Calders, que era cunyat de Vilosa, no havia estat penjat, sinó que va sobreviure al setge, havent-ne pogut localitzar el seu testament datat a Barcelona el febrer de 1651, quan la guerra encara no havia acabat. De fet, mig any abans, Cambrils havia tornat a ser escenari de la guerra, ja que, tal com vaig publicar jo mateix a la Revista Cambrils, el 23 de novembre de 1650 es va produir un enfrontament naval entre els vaixells francesos que es trobaven a les platges cambrilenques de l’Esquirol havent carregat proveïments per a les tropes francocatalanes que es trobaven defensant Tortosa, ara sota el seu domini, i una esquadrilla de sis galeres filipistes sota les ordres del duc d’Alburquerque. Però ara sí que comencem a fugir d’estudi.

Permeteu-me ara que entri en la segona part d’aquest parlament.

Per què rememorem aquells fets i no pas uns altres? Doncs, perquè potser ha estat l’episodi conegut més violent que ha viscut aquesta vila. Per què després de tant temps? Perquè ens emmirallem en aquell episodi per trobar-hi un fil conductor que ens meni fins a la lluita nacional que no hem deixat de lliurar.

¿No ha canviat molt l’estructura demogràfica del Cambrils actual com per sentir-nos lligats a les persones que van viure i morir aquells dies de l’anomenat Setge de Cambrils de 1640? Respecte a aquesta darrera qüestió cal dir que encara queden avui a Cambrils descendents d’aquelles persones, com bé en Jordi Moreno va demostrar a partir de l’exhumació de les memòries d’un testimoni dels fets, Josep Andria, la descendència del qual es pot resseguir fins als nostres dies.

Però aquesta dada no deixa de ser anecdòtica. Les rememoracions solen fer-se d’esdeveniments que han perviscut en la memòria familiar o col·lectiva propera (com a màxim de quatre generacions), ja que els referents encara resulten prou propers en el temps. És difícil que uns esdeveniments es mantinguin en el record, a no ser que pervisquin marques permanents o s’hagin transmès en mites i llegendes. En el cas del Setge de Cambrils, tot i que no podem descartar que no hagués perviscut en la memòria col·lectiva d’una societat de l’Antic Règim que es caracteritzava pel manteniment de diferents generacions sobre un mateix territori, sí que podem documentar que l’episodi fou recuperat per la Renaixença catalana del segle XIX. Així, per exemple, als Jocs Florals de Barcelona del 1888, per exemple, es va presentar una composició titulada “La rendició de Cambrils” i no en serà l’única. Set anys abans, un corresponsal del Diari Català a Cambrils, que signava amb pseudònim, escrivia queixant-se que les generacions joves no eren prou catalanistes, en paraules seves, com mostraven ser-ho els «homens d’edat avansada». Aquests darrers:

«van apendre del seus avis que’ls pares d’aquestos foren los fills dels assessinats per las tropas del Marqués de Velez á mitxans del segle XVII, y van heretar los costums y modo de ser dels antepassats.»

No només s’establia una continuïtat històrica entre les generacions coetànies i aquells cambrilencs que havien viscut el setge de 1640, sinó que la memòria d’aquells fets implicava que es manifestaven vertaders sentiments catalanistes. Es recrea el record a través de la ideologia (vull deixar clar que utilitzo la paraula en un sentit totalment tècnic i, per tant, neutre).

La commemoració històrica és, doncs, un recurs polític, que tant pot servir per exercir i mantenir el poder, com per qüestionar-lo o oposar-hi resistència. És a dir, tant pot sorgir des del Poder (les elits), com des del poble o la comunitat o una fracció minoritzada o marginada d’aquesta. Però, sovint, el Poder voldrà fomentar l’oblit, el silenciament de la història, la banalització de la ignorància i el desdibuixament de la realitat com a mecanismes de violència simbòlica.

Aquesta placa que veieu aquí al costat del portal fou instal·lada, durant la Segona República, per l’entitat cultural Palestra, que tenia base a Barcelona i estava presidida per Pompeu Fabra. Rere l’organització de l’acte “de commemoració del saqueig de Cambrils”, tal com se li va dir aleshores, hi havia el suport local de l’infatigable mestre cambrilenc Lluís Rovira Guinart, vinculat també al grup catalanista Nosaltres Sols, que ja havia fet un primer discurs sobre aquell episodi històric en un acte celebrat el 8 de setembre de 1907 a Cambrils mateix, organitzat també per una entitat catalanista barcelonina, la del setmanari Metralla. Així doncs, el 27 de desembre de 1931, al primer homenatge a les víctimes del Setge de Cambrils hi van acudir persones vingudes d’arreu del país, fins i tot alguns joves que van fer acampada durant la nit anterior en aquest espai on som ara, alhora que hi van fer parlaments diversos intel·lectuals i polítics de primera talla. Entre aquests, hi va parlar el reusenc Josep Iglésies; d’aquí la dèria d’escriure aquell llibret monogràfic, tot un clàssic, que va publicar el 1967, el qual, sens dubte, va ajudar a perpetuar el record històric una generació més enllà, en ple franquisme. No ens consta que es realitzés cap altre homenatge similar al llarg del període republicà. El 1939 tothom va col·laborar en tapar la placa de pedra sota una capa dissimuladora de guix, la qual va resistir tots els llargs anys de dictadura franquista, fins arribar meritòriament als nostres dies.

Amb el restabliment de la democràcia, es va recuperar tímidament la commemoració com una data fixa al calendari. Probablement l’any 1977, uns joves, que actuaren d’amagat, van fer aflorar la placa repicant el guix, al mateix temps que van arrencar la placa amb la simbologia del jou i les fletxes que hi havia a l’entrada de la població. El succés va donar peu a les primeres veus reclamant la celebració d’un acte per honorar la memòria dels defensors del setge de Cambrils. De manera precipitada, el dissabte 31 de desembre de 1977 es feia un primer homenatge als “herois i màrtirs de Cambrils” davant del portal del carrer Major i sota aquesta làpida. L’acte fou organitzat per la Coral Verge del Camí i la secció cambrilenca del Congrés de Cultura Catalana, amb la col·laboració d’alguns moviments polítics. L’any següent, l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi Vedruna va organitzar una conferència sobre l’esdeveniment històric amb el polític Miquel Coll i Alentorn i, el 24 de desembre, es va repetir l’homenatge amb ofrenes florals. No fou fins al 1983 que l’Ajuntament de Cambrils es va encarregar de l’organització de l’acte rememoratiu cada any.

Abans d’això, en un article a Revista Cambrils, el cronista cambrilenc Josep Salceda, qualificava aquells primers actes com a senzills, però sentits. Crec que hi ajuda l’escenari físic, davant el pany de l’antiga muralla, un lloc que desprèn una forta càrrega simbòlica històrica. Un espai que no ha sucumbit a la forta pressió immobiliària del darrer mig segle, cosa que el converteix, també, en una al·legoria a la resistència patrimonial. El seu caràcter de descampat, tot i que ara estigui ajardinat de manera molt encertada i amb la imponent escultura de l’artista Enric Pladevall, ens transporta mentalment a un antic camp de batalla. S’ha de dir que no estem segurs si la matança de Cambrils s’esdevingué aquí, un lloc que en aquells moments probablement acollia, almenys en part, les pletes de la vila (és a dir, un camp clos on es guardaven els ramats de bestiar de propietat municipal), ja que la crònica memorialística de Josep Andria, escrita a mitjans 1650, assegura que els assassinats tingueren lloc a la riera.

En tot cas, ens trobem davant d’un autèntic monument, en ple sentit etimològic de la paraula; és a dir, monument com a element de record. Un lloc de memòria, sorgit de la iniciativa popular, potser com una manera “de contrarestar la por i el risc de l’oblit”, en paraules de l’acadèmic alemany Andreas Huyssen, a la qual jo hi afegiria la voluntat de persistir. Fou mèrit d’aquell primer acte d’homenatge celebrat en la Segona República haver erigit aquest espai en un lloc de memòria i la voluntat del poble que sortia de l’última Dictadura el fet de recuperar-ne el record perquè no es perdés. Com a cambrilencs, com a comunitat local, prenem consciència compartida del passat, el reconstruïm i el reinterpretem en el present, és a dir, el reactualitzem per fer palès que les violències dels Estats no es poden oblidar.

Visca la terra!