Original concert el que va protagonitzar ahir, a la Cripta, l’Orquestra de Flautes de Barcelona. Aquesta original formació, nascuda ara fa vint anys, presentava un programa variat integrat per peces de diferents èpoques musicals. La sonoritat de les flautes va donar-li un color diferent a obres conegudes, en alguns casos amb més èxit que en d’altres.

La formació dirigida per Daniel Hurtado estava integrada per catorze músics que tocaven quatre instruments diferents, tots ells de la família de la flauta travessera. El més comú de tots, la flauta en do, però també dues flautes en sol, dues flautes baixes i dos flautins. Els diferents timbres i matisos dels instruments es van poder copsar de seguida i, al cap de pocs compassos, l’espectador ja s’havia acostumat a un equilibri que recorda al d’una orquestra de cambra.

El programa va començar amb una obra de Mozart, l’Obertura de LesNoces de Figaro, i va anar avançant en ordre cronològic al llarg de la història de la música. La segona peça va ser l’Andante i Rondó de Franz Doppler —compositor del segle XIX conegut per ser també un virtuós de la flauta— on dues membres de l’orquestra, Alba Rodríguez i Elizabeth Rodríguez, van fer de solistes. En aquestes dues primeres peces, la sonoritat del conjunt es va acoblar perfectament en el caràcter de la peça. El so de les flautes més agudes brillava per sobre dels baixos, que acompanyaven un fraseig molt ben conduït pel director. La tercera peça del repertori, Fantasia sobre temes de la coneguda òpera Carmen, va ser un dels millors moments del concert. Andrea Pérez va fer de solista en una obra de gran exigència tècnica i que va executar a la perfecció, despertant l’admiració i els aplaudiments del públic.

Música d’arreu del món

En la quarta obra, Rhapsody in Blue, la instrumentació va acabar d’encaixar amb la peça. George Gershwin va escriure originalment aquesta partitura per orquestra i piano i hi va afegir elements vinculats al jazz, el blues i diferents gèneres nord-americans amb els quals la flauta no acaba d’empastar tan bé com ho faria un saxo o un clarinet.

Tanmateix, el concert encararia el final amb dues peces originals per la formació i, aquí, l’Orquestra de Flautes de Barcelona sí que es va lluir. Amb Blue train, de Ryohei Hirose, la música et transportava a bord d’un tren nocturn que travessa el Japó, tal com pretenia l’autor de l’obra. I amb Cassation, de Jindrich Feld, els flautistes van jugar amb els detalls d’aquesta obra contemporània. Per tancar el repertori, l’Orquestra de Flautes de Barcelona va tornar a Catalunya amb la sardana Vells amics de Joaquim Serra. Un punt final amb accent local a un concert particularment aflautat.