Concentració
Àvies i Avis per la Independència, set anys de lluita ininterrompuda
Les Àvies i Avis van commemorar, ahir, el setè aniversari amb la concentració setmanal, la música de Xavier Marcos i el parlament de Josep-Lluís Carod-Rovira
Poc més d'una quarantena de persones es van aplegar, ahir, a la plaça de la Vila per commemorar el setè aniversari de les Àvies i Avis per la Independència. La trobada, força especial pel què significa de set anys de lluita ininterrompuda, va comptar amb representants de les Àvies i Avis de Reus i de Mont-roig del Camp i amb la intervenció del cantant tarragoní Xavier Marcos que va oferir un petit concert intercalant les cançons entremig de les proclames reivindicatives. El concert es va iniciar amb l'Estaca i es va tancar amb Els Segadors, com a cloenda final de l'acte. També es va ballar una sardana, la Santa Espina. La celebració va finalitzar, més tard, amb un dinar de germanor.
Josep-Lluís Carod-Rovira, autor del parlament d'enguany
En motiu del setè aniversari de les Àvies i Avis per la Independència s'havia convidat al cambrilenc Josep-Lluís Carod-Rovira a fer un parlament. Carod-Rovira va dir que no podia assistir però va enviar un text que va ser llegit a la Plaça i va ser seguit amb molta atenció per part dels assistents. En el seu escrit, Carod-Rovira fa un repàs de la situació política actual arran del referèndum de l'1 d'Octubre de 2017, i diu "Ara som conscients que vam pecar d’ingenuïtat en moltes coses, com ara no ser prou conscients que ens enfrontàvem a un ESTAT, amb serveis d’informació, policia, exèrcit i diplomàcia professionals, mentre nosaltres anàvem a pit descobert. I ens vam pensar, innocentment, que defensant una causa justa, com ara la llibertat del nostre poble, ja n’hi havia prou com perquè la comunitat internacional ens fes cas i mostrés un mínim de complicitat, sobretot la Unió Europea, referent de la democràcia."
Carod-Rovira, en el seu escrit, critica "les baralles estèrils entre partits i dirigents ens afebleixen" i fa un símil mariner amb la situació actual quan diu que Mai com ara, el vaixell de la independència no havia navegat tan carregat de passatgers, però el problema és que, si mirem el timó, no hi veiem ningú que el porti amb claredat, coratge i decisió, no trobem la tripulació enlloc quan la necessitem i no som capaços de veure, a l’horitzó, el port de destí, perquè estem navegant sense carta de navegació i així no arribarem mai enlloc i afegeix que "Hem anat a la lluita amb més patriotisme que ciència i per arribar a la independència ens caldrà molta intel·ligència i, si m’ho permeteu, una mica de mala llet i tot. Prou de lluitar amb el lliri a la mà!". Carod-Rovira proposa que "haurem de sortir al carrer no tan sols un dia, sinó que ens n’hi haurem d’estar uns quants de seguits, i practicar la desobediència civil i pacífica ben organitzada i disposar d’un pla interior de control efectiu del territori, d’estratègies comunicatives eficaces i d’una planificació internacional seriosa. Pot semblar difícil, però la causa de la llibertat nacional no ha estat mai una cosa fàcil per a cap poble. Hem de continuar al peu del canó treballant pel gran dia de la llibertat. Perquè aquest dia vindrà, vindrà, vindrà!"
Missatge a Cambrils (febrer del 2025)
Em fa il·lusió d’adreçar-vos aquestes paraules, cambrilencs i cambrilenques, després de la insistència a fer-ho de l’amiga Montserrat Cros, una de les poques persones amb qui vam fundar al nostre poble, Cambrils, l’Assemblea de Catalunya. Parlo d’aquell organisme unitari antifranquista que, en el seu punt tercer, defensava “El restabliment provisional dels principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. La cosa ve de lluny, doncs, i la situació d’aquests darrers anys no ha sorgit com un bolet inesperat enmig del bosc.
Es pot dir que, tan llunyana i antiga com és l’opressió nacional, ho és també la resistència nacional, la voluntat del nostre poble de no ser esborrat dels mapes, sinó de poder-hi aparèixer amb la seva pròpia fesomia, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat, al costat de les altres nacions lliures i sobiranes de la terra. L’objectiu de la independència nacional, recuperat a la segona meitat del segle XIX, ha anat creixent fins als nostres dies, després de la derrota que culminà emblemàticament amb la data fatídica de l’11 de setembre de 1714. No venim del no-res: la nostra història és plena de referents simbòlics com ara els fets de Prats de Molló, la proclamació de la República Catalana pel president Macià el 1931, de l’Estat Català pel president Companys, la situació d’independència de fet sorgida a Catalunya l’estiu de 1936, tan poc estudiada, i el moviment decidit de resistència nascut el 1939, quan tot sembla perdut per sempre.
Però encara som aquí. I el primer d’octubre de 2017 vam demostrar -i vam adonar-nos també- que l’única estructura d’estat que teníem i que tenim és el poble, nosaltres, la gent. Un poble i una gent que va burlar la vigilància policial espanyola organitzant un referèndum, que va sortir al carrer a votar, i que defensà amb dignitat i valentia les urnes i el dret col·lectiu a decidir el nostre futur, malgrat l’actuació brutal de les forces repressives de l’Estat. Ara som conscients que vam pecar d’ingenuïtat en moltes coses, com ara no ser prou conscients que ens enfrontàvem a un ESTAT, amb serveis d’informació, policia, exèrcit i diplomàcia professionals, mentre nosaltres anàvem a pit descobert. I ens vam pensar, innocentment, que defensant una causa justa, com ara la llibertat del nostre poble, ja n’hi havia prou com perquè la comunitat internacional ens fes cas i mostrés un mínim de complicitat, sobretot la Unió Europea, referent de la democràcia.
Mai com ara, el vaixell de la independència no havia navegat tan carregat de passatgers, però el problema és que, si mirem el timó, no hi veiem ningú que el porti amb claredat, coratge i decisió, no trobem la tripulació enlloc quan la necessitem i no som capaços de veure, a l’horitzó, el port de destí, perquè estem navegant sense carta de navegació i així no arribarem mai enlloc. Els grecs ja asseguraven que “no hi ha vent favorable per a qui no sap on va”. Vosaltres sí que ho sabeu. I per això us he de felicitar per la vostra tenacitat de no alçar la bandera blanca de la rendició, sinó la de les quatre barres amb l’estel del futur lliure que volem.
Els que som de poble mariner sabem que “després d’un cop de mar ve la bonança”. La llibertat, com saben bé tots els pobles que han aconseguit la independència, no s’aconsegueix mai a la primera batalla. Nosaltres vam guanyar l’1 d’octubre i el dia 3 amb l’aturada general, però Espanya es va imposar per la força de les porres i el partidisme d’un sistema judicial per al qual és més important la integritat de l’Estat, la unitat d’Espanya, que no la voluntat popular expressada a les urnes. Espanya només ens vol perquè hi paguem impostos, però no vol la nostra llengua, com es demostra cada dia a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. Espanya no ens vol com a ciutadans amb igualtat de drets, sinó simplement com a finançadors del seu estat. Sense nosaltres, Espanya és inviable i s’hauran d’espavilar. Per això hem de tenir clar que, en el proper embat, a la pròxima batalla, no hi podem anar amb una sabata i una espardenya, sense res preparat i sempre improvisant, perquè mai no ens deixaran anar sense els nostres esforços. Hem anat a la lluita amb més patriotisme que ciència i per arribar a la independència ens caldrà molta intel·ligència i, si m’ho permeteu, una mica de mala llet i tot. Prou de lluitar amb el lliri a la mà!
Tenim el més important que és la gent, un poble fet amb persones de moltes procedències geogràfiques i culturals als quals no preguntem d’on venen, sinó que hem de treballar perquè se sumin al projecte alliberador, una nació feta, doncs, de catalans vells i nous, perquè avancem junts cap a la llibertat nacional, la plenitud cultural i la justícia social . I haurem de sortir al carrer no tan sols un dia, sinó que ens n’hi haurem d’estar uns quants de seguits, i practicar la desobediència civil i pacífica ben organitzada i disposar d’un pla interior de control efectiu del territori, d’estratègies comunicatives eficaces i d’una planificació internacional seriosa. Pot semblar difícil, però la causa de la llibertat nacional no ha estat mai una cosa fàcil per a cap poble. Hem de continuar al peu del canó treballant pel gran dia de la llibertat. Perquè aquest dia vindrà, vindrà, vindrà!
Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans independents!