La Laia Cucó sabia, des de ben petita, que es volia dedicar al món de la dansa. "El meu somni de petita era dedicar-me a ballar fins que no pogués més" i, això, malgrat els entrebancs i les dificultats, "s'ha d'intentar per molt que costi" explica. Amb només 3 anys –ara en té 21 anys– es va calçar les sabatilles de ballet i va iniciar la seva formació al Centre Dansa Cambrils –dirigit per Rosa M. Barberà–. L'esforç i el sacrifici van anar donant els seus fruits durant els primers anys de formació. "Una professora ens va començar a motivar a anar a concursos" comenta Cucó a revistacambrils.

L'any 2014, amb 11 anys, la Laia Cucó va obtenir una plaça com a ballarina del Jove Ballet de Catalunya. Només un any després, la cambrilenca era premiada amb una beca per fer una estada a la Royal Academy of Dance de Londres en el marc del 7è Premi Beca Roseta Mauri de l'Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona. Aleshores, la Laia ja compaginava les seves classes al Centre de Dansa Cambrils amb els seus estudis de Grau Professional de Dansa a l’'escola de dansa Artemis Dansa de Tarragona, ja que era l'únic lloc on es feia el grau professional. "Vaig començar un any avançat i vaig cursar fins a cinquè –entremig també es va formar al Centre de Dansa de Catalunya– amb 14 anys. Després, des d'allí vaig fer el trasllat d'expedient i vaig anar a l'Institut del Teatre de Barcelona, on vaig cursar sisè curs. Aleshores va esclatar el covid i em vaig plantejar què havia de fer. Com anava un any avançada vaig demanar repetir expressament per seguir formant-me un any més i, finalment, graduar-me (en dansa clàssica) amb gent de la meva edat".

"Sempre havia fet dansa clàssica però, sempre havia tingut la dansa contemporània en un racó del cor, però no la deixava sortir"

Després del seu pas per l'Institut del Teatre de Barcelona, la Laia es va traslladar a Madrid on va seguir la seva formació. A Madrid va cursar una formació professional amb coreògrafs coneguts d'arreu de l'Estat en l'apartat de dansa clàssica: "t'ensenyaven el seu reportori i estava molt bé perquè anaves aprenent diferents estils. Tot estava molt bé, però em vaig adonar que aquell no era el meu lloc i vaig decidir passar-me al contemporani". De fet, la cambrilenca apunta que, "sempre havia fet dansa clàssica però, sempre havia tingut la dansa contemporània en un racó del cor, però no la deixava sortir". La seva estada a Madrid va ser curta; només sis mesos.

Aleshores, tal com ella mateixa expressa, "em vaig preguntar: per què tothom marxa fora? Qui queda aquí per seguir portant cultura? Sempre he tingut molt clar que –no sé si és perquè vaig marxar de casa des de molt petit per formar-me– però, sempre he tingut clar que volia tornar a casa. Quan tots els companys de l'Institut del Teatre van marxar, vaig pensar: qui queda aquí? Tots ens formem aquí, però qui queda? De Catalunya també marxa molta gent i, aquí a la província, en menys grau també passa: tothom se'n va a Barcelona. Llavors qui queda a Cambrils, a Reus o a Tarragona? Per això, sempre he intentat quedar-me aquí per portar la dansa aquí, però és molt difícil".

Les complicacions del sector artístic i les de la dansa en particular

La Laia reflexiona sobre les complicacions del sector artístic i les de la dansa en particular. "He fet bolos per Cambrils. L'any passat, per exemple, vam formar part del Cambrils en Dansa amb una peça a duet amb l'Ovidi Álvarez. El vaig conèixer a través d'una amiga i ell també s'havia format a l'Institut del Teatre. Li vaig proposar de fer alguna cosa junts, perquè ens hem d'unir sinó és molt difícil fer alguna cosa tota sola. Des de l'Ajuntament de Cambrils em van fer la proposta i vam crear una peça expressament per això. Ell i jo érem un duet de ballarins i el seu germà va fer la música. Va ser un procés molt fàcil, ens vam entendre molt bé i va ser molt bonic poder fer alguna cosa per a Cambrils".

Aquesta peça tenia una durada inicial de 10 minuts però, tal com ha comentat Cucó, "va anar evolucionant, vam tenir més bolos i la vam allargar fins a uns 20 minuts. I, ara, hi havia d'haver un tercer procés per fer-la d'uns 45 minuts; fer l'escenografia i tot plegat. L'Ovidi ha hagut de marxar a un altre país i el projecte s'ha quedat a mitges. D'això només fa un parell de setmanes i porto uns dies sense ballar, perquè encara m'estic ubicant". La cambrilenca reconeix que està en un moment d'exploració per "trobar algú i poder fer alguna peça conjunta" o sino "doncs, jo sola!". 

"L'única manera és lluitar per quedar-te aquí i intentar ensenyar allò que tu has après"

De fet, Cucó lamenta que en el món de la dansa és força complicat aconseguir "oportunitats". "Has de tenir un mínim de diners per muntar alguna cosa; però si no fas bolos no tens diners... És el peix que es mossega la cua". Vol manifestar les dificultats que es troben dins d'aquest món però, per altra banda, reinvindica la seva idea de quedar-se al territori: "l'única manera és lluitar per quedar-te aquí i intentar ensenyar allò que tu has après; és important formar-se bé però també tornar al teu origen i poder mostrar el que has après, no fugir a allò més fàcil. Per a mi està sent molt complicat, però ho tinc súper present i és una cosa que no vull trencar i vull seguir aquí. De moment no –comenta somrient–, potser després canvio, però també m'he de guanyar la vida".

Un dels seus darrers projectes al territori va ser el setembre de 2022. La cambrilenca va debutar al Teatre Tarragona, amb motiu de les festes de Santa Tecla formant part de La Im.perfecta Cia Dansa de Tarragona. Aleshores van posar en escena l'obra de dansa contemporània "Constància invicta" sobre la història de Santa Tecla, mostrada com a dona, més enllà del mite i de la santa.

"De petita sempre deia 'jo no donaré classes fins que no sigui gran i ja no pugui ballar'. I ara és com: jo primer voldria ballar fins que el cos petit i després donar classes però, a vegades, no es pot"

Preguntada per la faceta educativa, la Laia explica que l'any passat feia classes a dues escoles i, enguany, a una. "Però és impossible sostenir-se econòmicament amb les poques classes que tenia. Està en ment oferir classes però, per altra banda, també em fa ràbia perquè de petita sempre deia 'jo no donaré classes fins que no sigui gran i ja no pugui ballar'. I ara és com: jo primer voldria ballar fins que el cos petit i després donar classes però, a vegades, no es pot".

Aquesta cambrilenca que, actualment viu a Reus, segueix somiant en el seu projecte desitjat: "sempre he pensat que quan fas una peça ha de ser una peça amb la què has de tenir molt clar què vols dir. No m'agradaria fer una peça buida, només amb moviment bonics i ja està. Sempre ha de tenir un missatge potent perquè al públic li arribi i reivindicar una alguna cosa ja que tens el poder de posar-te davant d'un munt de gent i expressar allò que estàs fent..."