El Dr. Salvador Sarrà no necessita massa presentacions perquè és sobradament conegut per molta gent, tant a Cambrils, com al sector sanitari. Valorat per la seva professionalitat com a metge i també com a bon gestor, es va especialitzar en urgències i en medicina de muntanya. Al nostre poble, juntament amb altres socis, va comprar el “Centre Mèdic Cambrils” situat al carrer Verge del Camí. Posteriorment, es van traslladar al passeig de Sant Joan Baptista de La Salle en fracassar el projecte d’instal·lar-se a l’edifici de l’antic Pòsit, ara convertit en hotel. D’aquí va venir el canvi de raó social, passant-se a anomenar “Centre Pòsit Salut”.

Paral·lelament, Salvador Sarrà va ser director assistencial de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, gestionant la pandèmia del coronavirus. Fa uns mesos va deixar aquesta responsabilitat per passar a ocupar el càrrec de director mèdic de l’Hospital de Cerdanya, situat a Puigcerdà, l’únic binacional de tot el món, ja que pertany el 60% al Servei Català de la Salut i el 40% a la sanitat de la República francesa a través de l’Agence Régional de Santé Occitaine. Un important canvi professional, amb el repte de gestionar un hospital transfronterer singular.

Sarrà, en aquesta entrevista de la secció Talent cambrilenc, de Revista Cambrils, també ens parla dels seus orígens i de les seves aficions, entre elles com a jugador de hoquei sobre patins, jugant a la categoria de Primera Nacional, o com a actor del grup de teatre Xerinola, o encara ara com a atleta.

Salvador, quins records tens de la teva infància i joventut a Cambrils, dels teus primers estudis, família, amics, aficions, etc?

Naltros som un família de mots germans. Vivíem al davant del mercat. El record que tinc és de sentir molt soroll per casa, també de jugar amb ells i amb els amics de la infància a la plaça Josep Martí Nolla. Les famílies nombroses tenen molt de pes i això marca molt. Els nostres pares ens portaven a tot arreu i van crear un autèntic esperit familiar. Érem 8 germans, però el Joan va morir de molt petit, per tant, hem estat 7 i jo sóc el quart viu.

Quan vivies a Cambrils, de jovenet, participaves en entitats cultural o esportives. A quines vas estar més vinculat?

Bàsicament a les d’esport i teatre. Tota la vida he jugat a l'hoquei, des dels 12 anys fins als 24, quan vaig acabar la carrera de Medicina, i després fins als 30, quan encara jugava com a veterà. En competició estàvem a la categoria de Primera Nacional i vam començar a les pistes de Cambrils Badia. En l'àmbit cultural m'agradava molt el teatre, i en aquell moment vam crear el grup de teatre Xerinola, amb el Marc Fargas, el Cassadó, la Tere Sarrà, etc. Cada any pràcticament fèiem una obra de teatre diferent, a part dels tradicionals Pastorets.

T’ha servit aquesta faceta artística en la teva carrera professional?

Em fa vergonya dir-ho, però sí, del tot. M’ha servit i molt. I més com a metge dels d’abans, que ens agrada mirar als ulls dels pacients per tenir una conversa propera i distesa. Aquest aprenentatge també m’ha anat molt bé per tenir reunions de treball, que de vegades són dures i complicades. En un càrrec directiu com el que tinc has de saber dominar l’escenari, i no sempre és fàcil. A part, també vaig estar a altres entitats, com un Consell de Joves que es va fer des del municipalisme, on vaig participar com a president i a l’Associació Antics Alumnes La Salle. També he col·laborat amb la Revista Cambrils prenent nota dels escrutinis electorals la nit de les eleccions, així l'endemà la gent podia tenir els resultats a primera hora del matí. Jo diria que sóc un clàssic del que passa a Cambrils.

El teu pare va ser una persona carismàtica i molt estimada a Cambrils. Quina influència han tingut els teus pares en la teva trajectòria professional i quins valors t’han inculcat?

La influència ha estat total. El pare va crear un negoci de mobles molt gran amb moltes dificultats, perquè no eren moments fàcils, Hi havia set fills a mantenir i tot i que els avis, tant el patern com el matern eren pagesos i ajudaven, la pagesia per a set fills era complicada. Aleshores el pare va fer una aposta molt valenta en crear el negoci dels mobles. Recordo que ens portava a veure fàbriques de mobles per tot arreu. Teníem un cotxe Citroën i un viatge prenia tres germans i l’altre quatre. Els que no hi anàvem ens quedàvem amb els avis. Aquestes sortides, quan no hi havia col·legi, eren com unes vacances que duraven com una setmana. La mare, sempre tenia molta feina amb tots naltros. Sempre vam fer una vida molt casolana. I aquests valors de la família unida són el que ens han transmès els pares. Són uns valors que crec que amb el pas del temps la societat ha anat descuidant. Actualment, sempre que podem, encara ens trobem els set germans amb les corresponents famílies. El dia que som menys som vint-i-cinc. La mare té divuit néts i deu besnéts. El dia que ens trobem tots, com per exemple el dia de Reis, podem passar de quaranta persones. Això crea un ambient familiar molt entranyable.

«Els valors de la família unida són els que ens han transmès els pares»

Quina va ser la teva formació acadèmica?

Com molts xiquets de Cambrils vaig començar al Col·legi de La Salle, del que em sento molt content i satisfet pel que em van ensenyar. A més, el fet d’estudiar francès en aquells anys potser m’ha portat on sóc ara, a part de l’anglès, que pels metges és la nostra segona llengua. Posteriorment, ja vaig seguir a La Salle de Tarragona per estudiar el BUP i COU. Quan em vaig decidir a estudiar Medicina tenia les opcions d’anar a Barcelona, on havien estudiat tres dels meus germans, o anar a Reus, que era una Facultat nova, però la meva implicació amb el municipalisme i l’hoquei em van fer decidir per Reus, on vaig fer tota la carrera. En acabar, l’any 1989, es va crear una unitat nova que va ser el SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques). Aquesta iniciativa neix arran de l’atemptat d’Hipercor de l’any 1987 i em proposen entrar-hi. Ho vaig acceptar, perquè a més, això em permetia entrar també a l’Hospital Universitari de Sant Joan, ja que aquesta unitat depenia del Servei d’Anestèsia. Aleshores vaig començar a treballar al Servei d’Urgències.

Quan et vas sentir cridat per la medicina?

No ho sé. Crec que va ser quan feia el COU, que era un curs d’orientació universitària. A mi m’agradaven les branques de ciència i biologia. Tenia dues germanes que estaven estudiant biologia, però la branca d’humanitats també m’atreia força i és quan em vaig plantejar estudiar Medicina, en una família a la que ningú era metge. Tots veníem de la pagesia.

En un moment determinat vas crear el Centre Mèdic Pòsit Salut. Què et va moure a engegar aquest projecte. Encara en formes part?

Aquest projecte comença l’any 2000 amb el Dr. Notario, aleshores es deia “Gabinet Mèdic Cambrils” i era un referent en el tema de Mútues. Tot i treballar a Urgències de l’Hospital de Sant Joan veia que era una feina molt desagraïda. Atenies un pacient i tot i fer una feina molt important per a la vida d’aquella persona, ja no la tornaves a veure mai més ni sabies res més d’ella. En canvi la medicina de metge de família em permetia seguir l’evolució del pacient i això era més gratificant. Aquesta inquietud em va portar a demanar si podia tenir una consulta. Anys després, junt amb tres socis més, vam acabar comprant el Centre al Dr. Notario. La nostre previsió era de canviar la ubicació del Centre i instal·lar-nos al nou edifici del Pòsit, inclús ja havíem prellogat un espai i canviat el nom de l’empresa que es va passar a anomenar “Centre Mèdic Pòsit”, però finalment l’edifici s’ha convertint en hotel i vam haver de descartar aquesta opció, tot i que vam mantenir el nom. Posteriorment, ens vam traslladar al Passeig La Salle. Actualment, però, ja no tinc cap relació gerencial al Centre, perquè juntament amb els meus socis el vam traspassar a una altra societat sanitària, però com a metge encara hi visito algun dia.

El 2018 vas assumir la responsabilitat de Director Assistencial de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Això vol dir que et vas trobar gestionant la pandèmia de Coronavirus. Com vas viure aquella experiència professional i què et va aportar?

El 2005 vaig deixar el SEM de Reus i vaig anar a El Vendrell, on la Xarxa Santa Tecla havia obert un nou hospital i em van demanar liderar el Servei d’Urgències. Vaig considerar que era tot un repte. Aquesta experiència va durar fins el 2017. Allí va ser on em vaig formar en temes de gestió hospitalària i direcció. Aquell mateix any em van trucar de l’Hospital Sant Joan, de Reus, demanant-me que tornés al Servei d’Urgències perquè tenien una situació complicada i vaig entrar com a cap d’urgències. A l’octubre del 2018, al cap d’un any pràcticament, quan encara no m’havia refet de la sotragada d’estar en un hospital universitari, amb tot el que comporta la formació MIR i estar de director d’un servei tan important, em van designar director assistencial de tot el centre i el mes de març del 2020 vam començar amb tot el tema de Coronavirus.

La pandèmia va representar un canvi total en la meva vida professional i de com vivia la medicina. Em va fer replantejar moltes coses. De cop ens vam trobar en una vivència en la que els metges no teníem respostes, en la que la gent se’ns moria, en la que la família ens lliurava el familiar amb tos i febre i al cap de deu dies els hi tornàvem en un caixa tancada i segellada i els hi dèiem que dins hi havia el parent mort, sense vetlla, sense acompanyament... Per viure una situació com aquesta no hi ha ningú preparat. Recordo que el dia de Reis del 2021 em trucaven des de l’hospital per dir-me que no teníem suficients sacs per posar els difunts, ni prou espai a la nevera per col·locar els cossos. Aquestes situacions no les estudies a la facultat, les vius i les passes com pots. No hi ha cap director assistencial d’aquella època que segueixi en el càrrec, tots hem hagut de buscar algun refugi mental per seguir treballant.

A part, vam tenir molt poc suport de les autoritats, que en aquell moment també estaven desbordades. Hi havia dies que anava a treballar i sabia que només tenia guants per dos dies, ja no dic respiradors i pensava: però si tinc cent-cinquanta malalts, i un munt de gent treballant. Què els hi dic? Realment va ser una situació molt complicada. Jo era el director de la Comissió de Coronavirus de l’hospital. Vam fer més de cent reunions en quatre mesos i cada dia ens trobàvem amb protocols nous i fèiem el que podíem, que era posar-nos a disposició del servei dels malalts. De totes formes molts sanitaris es van amagar perquè hi havia por, però no ho critico. Si em venia una infermera o un metge i em preguntava que si s’infectava ell o infectava a un familiar no es moriria, jo en aquella època només li podia dir que no ho sabia i en aquesta situació era molt difícil treballar.

«Recordo que el dia de Reis del 2021 em trucaven des de l’hospital per dir-me que no teníem prous sacs per posar els difunts, ni prou espai a la nevera per col·locar els cossos»

Creus que la gent ha oblidat aquella situació?

La gent crec que sí, ha baixat la guàrdia, però els professionals no ho hem oblidat. Pensa que l’hospital tenia quatre punt crítics: la UCI, el Sociosanitari amb 80 llits amb gent molt gran i depenent, el Servei d’Urgències i el Servei de Medicina Interna. Cada un d’ells té el seu responsable, els seus propis problemes, el seus tipus de malalt, però les direccions havíem d’estar pendents dels quatre mòduls i això era molt estressant.

El 2023 deixes l’Hospital de Sant Joan de Reus per fer-te càrrec de la direcció mèdica de l’Hospital de Cerdanya. Què et va motivar a prendre aquesta decisió tan important?. Va ser molt meditada?

Sí, és una decisió que vaig valorar durant uns quants mesos. Totes les vivències de cinc anys i mig a la direcció assistencial l’Hospital de Reus, van ser una càrrega emocional molt dura que va determinar que prengués aquesta decisió. A part d’un entorn familiar favorable, ja que hi tenim un fill que viu a la Cerdanya. És una zona que coneixem molt bé, perquè sóc metge de curses de muntanya i sempre m’ha agradat molt la comarca. El fet de tenir un habitatge allí i poder fer un canvi ambiental va facilitar la presa de decisions.

Què trobaves a faltar o què et sobrava a l’Hospital de Sant Joan?

Em sobrava la pressió dels 42 serveis que tenia sota la meva responsabilitat i també la sensació que tot ja era una rutina de problemes quotidians, amb molta gent diferent i que cadascú tenia el seu món. Penseu que al director assistencial d’un hospital li passa una cosa molt curiosa: és el que sap menys medicina de cada especialitat, en canvi és el seu cap i el que ha de decidir el que s’ha de fer en els 42 serveis. Aquesta responsabilitat et suposa una càrrega emocional molt important. Quan a trobar a faltar, trobo a faltar l’ambient i la relació personal de tots els professionals que vam treballar plegats aquells anys, Coronavirus inclòs, i que va ser molt intensa.

Quins són els principals reptes que afronta l'Hospital de Cerdanya actualment?

A nivell jurídic – legal el principal repte és que algú es cregui de veritat que és un hospital binacional, perquè el 60% és de Catsalut i el 40% de la República francesa. Tenim un NIF francès i un de català i això legalment no està solucionat. Ningú ha pensat mai en una estructura binacional i encara avui el metges que treballem a l’Hospital de Cerdanya no podem atendre pacients en territori francès, tot i estar de vegades a 100 mts. Ens hauríem de col·legiar a França amb uns tràmits molts llargs, tot això ho fa molt farragós i genera problemes que estem intentant solucionar contínuament.

A nivell assistencial el repte és poder atendre correctament una població de 100.000 persones en algunes èpoques de l’any, amb estacions d’esquí plenes, amb un hospital de 24 llits. La saturació que arribem en dates puntuals és extrema i per tant, gestionar això també és molt complicat.

Com afecta la localització geogràfica de l'hospital en la prestació de serveis de salut?

Nosaltres som un hospital de referència del que en diríem tot l’altiplà de la Cerdanya, francès o català. Per a nosaltres no hi ha una frontera. Treballem amb francesos i catalans junts, al comitè de direcció parlem català i francès indistintament. Hi ha una línia divisòria jurídica que ens complica moltes coses del dia a dia, però a nivell assistencial som l’únic hospital francès a dues hores. A França els hospitals més propers són a Foix o a Perpinyà, circulant per carretera de muntanya i gelada a l’hivern, no hi ha res més. Inicialment aquest hospital tenia la funció d´hospital de proximitat de tota la Cerdanya, i atendre les urgències, la traumatologia i els parts, perquè les dones franceses parien per la carretera intentant arribar a Perpinyà. Després, ja s’ha anat ampliant amb diferents especialitats, especialment en traumatologia, perquè tenim totes les estacions d’esquí, a part, hi viu molta gent gran. La part catalana és la part rica, la turística i la part francesa és la rural.

Com es gestionen les emergències mèdiques en una regió muntanyosa com la Cerdanya?

Doncs amb molts problemes burocràtics. Tenim vehicles 4x4 i a l’hospital una base SEM, amb un equip mèdic format per metge, infermera i conductor, amb una ambulància preparada i també un vehicle de SAMUR francès amb un equip format per un metge, una infermera i un tècnic, ambdós són serveis terrestres. A part, tenim una plataforma per a helicòpters que està autoritzat per a vols nocturns. Per tant, rebem molt d’impacte de l’activitat d’escalada de la Cerdanya francesa i catalana. Ens hi arriben helicòpters tant de Catalunya com de França, uns per portar malalts i uns altres per prendre’ls a altres hospitals més complexos. Però ho gestionem malament, perquè els terrestres no poden entrar a França per atendre a un pacient, tot i estar al costat i el mateix passa amb el SAMUR francès que no pot atendre en territori català, tot i tenir Puigcerdà a 20m de l’hospital. Un metge francès no està autoritzat a treballar en territori català.

Tu també t’havies especialitzat en la medicina de l’esport. Continues en aquesta faceta sanitària?

A mi sempre m’havia agradat la medicina de l’esport, ja havia intentat fer el MIR a la Medicina de l’Esport, però per circumstàncies de la vida vaig acabar a les curses de muntanya (Ultra-trails). Fa més de 20 anys que em dedico a cobrir, les curses més importants del món com a responsable mèdic. De fet, un dels motius d’anar a la Cerdanya també va ser per tenir més temps per a mi. Les meves grans passions són la medicina, les curses de muntanya i l’ecografia clínica, que m’apassiona. Això vol dir que faig molta formació d’ecografia, impartint cursos tant a Espanya com a l’estranger i també fent de director mèdic a les curses de muntanya. L’any passat precisament vaig estar a l’Equador, en concret a Quito, per cobrir-ne una. L’organització francesa UTMB Montblanc, que és la que gestiona les curses més famoses del món, em tenen dins la mira mèdica i quan els hi convé em truquen. Tota aquesta activitat jo la volia encaixar més en la meva vida diària.

«Fa més de 20 anys que em dedico a cobrir, les curses de muntanya més importants del món com a responsable mèdic»

Quines especialitats mèdiques ofereix l'Hospital de la Cerdanya?

Totes, perquè tenim consultories alguns dies de la setmana, però cobrim quasi tots els serveis. Els únics que no tenim són els serveis quirúrgics de complexitat, com la neurocirurgia i cirurgia toràcica, que en aquests casos els francesos es desplacen a Perpinyà i els catalans a Manresa, que és l’hospital més gran que tenim. Catsalut va per eixos i el nostre arriba a Manresa. Si és una superescialitat també els podem derivar al Parc Taulí, de Sabadell o a la Mútua de Terrassa. Però els serveis bàsics els tenim tots.

Quina és la teva visió de futur per a l'hospital i quins objectius vols assolir en els pròxims anys?

L’objectiu principal és tenir un hospital diferent. Ara som un hospital binacional i hem de passar a ser un hospital europeu. En el model binacional tot són problemes, perquè cada nació té les seves normes de funcionament. Els francesos encara són més centralistes que els espanyols. Per tant, la gestió depèn de París. El gran objectiu és que siguem europeus a nivell de conveni de treballadors, a nivell de legislació o a nivell de poder treballar indistintament en un país o un altre. Aquest seria l’objectiu d’aquí a uns 5 anys.

El vostre és un hospital transfronterer. Com es finança i quines són les principals fonts de recursos econòmics?

Tenim un pressupost d’uns 28M€. Per tant, 16 milions venen del Catsalut i 12 de la República francesa. Amb tot això tenim un repte que és fer encaixar els números.

Quina importància té la relació que pugui existir entre metge – pacient?

La relació metge – pacient era el capítol 1 quan jo estudiava medicina, ara se’l salten, però pels metges més antics és el més important. No hi ha res més important que la relació. Pots fer molta medicina amb molt poca tecnologia i en canvi molt mala medicina amb molta tecnologia. Tot són proves, imatges, analítiques, tacs, ressonàncies, però apropar-te al pacient i preguntar-li què li passa, no tothom ho sap fer.

Precisament aquesta relació és la que a mi m’agrada més, és el que fa que algun divendres o dissabte encara visiti al Centre Mèdic Pòsit, de Cambrils.

«La relació metge – pacient era el capítol 1 quan jo estudiava medicina, a ara se’l salten, però pels metges més antics és el més important»

Quina és la part més gratificant del teu treball com a metge de medicina general?

Hi ha dos moments: quan saps que has fet bé les coses i no t’ho diu ningú i quan el pacient ha quedat content i vol que segueixis portant-lo, perquè considera que l’entens i se sent a gust amb el tracte. És quan la relació metge-malalt ha funcionat. Això dona un gran satisfacció.

Com reaccionen els pacients quan els hi dones un diagnòstic molt greu o terminal?

Depèn del pacient, però sobretot els metges d’urgències estem preparats per afrontar aquestes situacions. Abans no estàvem acostumats a treballar la mort, perquè la gent moria a casa. Ara, quan hi ha un malalt greu es truca a l’ambulància, el porten a l’hospital i si és terminal mor allí, de vegades a la mateixa llitera d’urgències. En els últims moments de la vida has d’acompanyar el malalt i també la família. La reacció del pacient quan li dones una notícia d’aquestes depèn molt de la capacitat de comunicació que tinguis i de la relació que hi hagi entre metge i família, que éssemblant a la que has de tenir entre metge i pacient. Has de saber qui tens davant per saber com comunicar-li, perquè no pots aplicar el mateix discurs a tothom.

«En els últims moments de la vida has d’acompanyar el malalt i també la família»

Quins són els reptes més comuns que afrontes en la teva pràctica diària?

El major desafiament sempre és concretar molt bé què estem fent en el moment de la visita. Els pacients, quan tenen un metge al davant, se’ls hi obren un ventall de preguntes, però el metge ha de ser capaç d’orientar tota l’entrevista cap al problema principal.

Com afecta la teva experiència i la teva formació en la presa de decisions mèdiques?

Els metges fan millor la seva feina a partir dels 50 anys, el factor experiència és important. Això és comú a totes les feines.

Com veus la sanitat pública a Catalunya i a Cambrils?

Estic una mica allunyat de la sanitat pública a Cambrils, però crec que està molt ben encarrilada, tot i que és molt complexa. Cambrils és un poble molt gran, l’Hospital Lleuger, que inicialment semblava gran i suficient, potser ara ja no ho és tant, però té una bona direcció, amb un bon amic meu, el Dr. Francesc Margalef. Abans hi havia la Dra. Ríos que també va fer una feina duríssima des del començament de l’ambulatori. Per tant, sempre hi ha hagut una bona direcció, tot i que moltes vegades la gent no rep el que espera, ja que és molt complicat, perquè Cambrils és molt gran. A part, també hi ha molts pobles que depenen d’aquí, però en general crec que la sanitat pública a Cambrils és molt apropiada. La sanitat catalana té un gran repte que és la sostenibilitat, la medicina és molt cara. Les malalties cròniques, tots el avenços que es fan són molt costosos i el gran repte és encaixar tot el cost amb el pressupost que tenim. Però a part hi ha el repte professional. Tothom sap que no hi ha prous metges i això és degut a una mala planificació que va fer el Ministeri al seu dia, però, a nivell català hem de ser més efectius. Hem de tenir més professionals i no és un problema que s’arregli pagant-los-hi més diners, sinó que ja ve de la planificació estructural de la carrera de Medicina. Tenim catalans i catalanes que volen fer Medicina i no poden i després hem de contractar metges d’altres llocs perquè puguin fer la feina. Aquest contrasentit no està treballat.

Però entens que molts professionals vulguin marxar a altres països també per un tema econòmic?

Sempre n’hi ha que marxen, però també que tornen. Aquest no és el problema. És un tema de càrregues de treball, de compatibilitat amb la vida familiar i també d’hores de formació. El metge s’ha d’estar formant contínuament. Si ha d’aprofitar els cap de setmana per fer-ho no anem bé. A la Cerdanya l’única manera que tinc d’atraure professionals és que els hi ofereixi una formació llarga, amplia, intensa i específica del que ells volen durant el seu horari laboral. Els pediatres, per exemple, ja van de forma regular a formar-se a l’Hospital de Sant Pau, però ho fan dins la seva jornada laboral. Això els hi permet aprofundir en temes que els hi interessen. Els diners són importants, evidentment, però avui la gent busca poder fer una vida sana, fer esport, dedicar-se al que li agrada, poder estudiar i formar-se en horari laboral i no a les hores lliures. Si som capaços d’assolir aquests reptes els professionals no tindran per què marxar a treballar a fora.

Aquesta seria doncs la política que hauria de seguir la Generalitat?

I tant, però si es paga per hores de formació, també s’han de pagar més hores per cobrir el servei, ja que algú ha de fer la feina mentre et formes. Tenim un sistema escàs de recursos.

Tot i que té un pressupost elevat?

Sí, però jo que treballo amb un doble sistema, francès i català, veig que els francesos copaguen. Cada vegada que van al metge de capçalera paguen 25€ i després l’Estat els hi torna el 75%, però sempre hi ha un 25% que va a càrrec del pacient. A França el pressupost de sanitat surt de la nòmina dels treballadors i a Espanya surt del pressupost general de l’Estat. Aquí paguem un 6% de Seguretat Social que només dona per cobrir les baixes laborals, però ja no arriba per a les pròtesis, els stens al cor, les estades hospitalàries, etc. A França hi ha una cotització molt alta en concepte de seguretat social, i a més, copaguen, només amb algunes excepcions de malalties molt greus. Això fa que hi hagi un filtre natural que els hi permet tenir més recursos. Tot i això, ara el francesos també estan molt apurats econòmicament. La medicina és molt cara a tot arreu.

«La medicina és molt cara a tot arreu»

Dona la impressió que estem allargant els anys de vida, tot i que de vegades no amb prou qualitat. Hi estàs d’acord?

S’intenta fer-ho tot, però sí, primer allarguem els anys i després pensem que en es tingui millor qualitat. A la Cerdanya, a part de l’hospital, estic de metge en una residència de 80 avis, que són molt grans i és tota una experiència. Quan vaig entrar estaven polimedicats i amb el temps i parlant amb les famílies he aconseguit rebaixar la medicació de molts pacients. Crec que s’ha d’actuar més amb criteris d’obvietat científica.

Pel que expliques, la teva responsabilitat et deu deixar poc temps pel lleure. Pots practicar alguna afició?

Tinc temps per fer-ho tot, potser més que abans. Vaig a nedar, a caminar i a córrer, entre setmana, no em cal esperar al cap de setmana. Estic en un hospital de 25 llits i a Reus en tenia 400. Potser treballo més que abans, però amb menys problemes i això em dona la satisfacció de veure que se solucionen. Abans, a Reus, era difícil tancar alguna carpeta perquè ja entraven nous temes. A la Cerdanya en canvi hi ha menys feina, tot i que potser és més intensa, però això em permet tenir més temps lliure.

Tens un horari laboral fixe?

No, jo cada dia a les 7 del matí entro a l’hospital. Vaig una hora abans que ningú i això em permet contestar correus i fer les meves coses amb tranquil·litat. L’hora de plegar, ja depèn més de la feina que tingui.

Suposo que vas seguin l’actualitat de Cambrils. Per quin mitjà la segueixes?

Per la Revista Cambrils, a part de la mateixa família. Vinc a Cambrils quasi tots els caps de setmana i no se m’escapa mai res.

Quins creus que són els punts dèbils i els punt forts del nostre poble?

Un dels punts forts és l’entorn que tenim, estem a prop del mar i també de la muntanya, unes muntanyes no massa altes. Això fa que sigui un territori ideal per a la pràctica del cicloturisme per exemple, convertint-se en un referent en aquest esport. Quant als punts febles diria que un potser és saber gestionar millor el municipi en molts aspectes. Hi ha alguns serveis bàsics, com per exemple la neteja, que no estan prou solucionats. Cambrils és un municipi que té moltes cases tancades per l’estacionalitat i segones residències, sobretot a les urbanitzacions. Aquests habitatges consumeixen pocs recursos, però paguen igualment els impostos. Això dona a entendre que econòmicament és possible fer una millor gestió. Per una altra part, el polígon industrial Belianes no ha acabat d’arrancar mai i sempre ha estat un motiu de debat. En canvi a pobles veïns s’han espavilat i tenen zones industrial potents. Segurament, tota aquesta millor gestió és el que li falta al nostre poble. Tenint un entorn ideal com tenim, si a més, tinguéssim una bona gestió dels recursos, cuidant els serveis bàsics, aniríem millor. A part, tenim un auditori inacabat fa un munt d’anys, i una piscina insuficient. Molts pobles més petits i amb menys recursos tenen millors equipaments. En definitiva, crec que el poble està mancat d’una visió global a deu anys vista i cal dotar-lo d’estructures suficients per donar una resposta adequada a una població creixent.