La dramàtica realitat del sector pesquer i de la immigració és la temàtica que tracta el curtmetratge documental Ran de mar tenia una casa, dirigit per la cambrilenca Laura Tarsà i Cristina Serrano que va ser presentat ahir al vespre a l'Ateneu Juvenil. Una sala plena a vessar va poder gaudir d'aquest film de 10 minuts de durada en el qual tenen especial protagonisme el Gaspar, patró del vaixell Gaspar i Glòria, l'Omar i el Diaye, pescadors d'origen senegalès.

Les creadores del producte audiovisual –que ha rebut el suport del departament de Joventut– van explicar abans de la projecció que, en un inici, volien parlar del paper dels immigrants al sector pesquer local. Quan van començar a investigar sobre el tema, però, es van trobar amb una realitat igual de dura que aquesta: la del sector de la pesca. Totes dues problemàtiques s'entrellacen perquè, mentre les barques busquen mariners, els mariners senegalesos busquen oportunitats per trobar feina lluny del seu país d'origen. Tal com es va poder veure al documental i van explicar els mateixos protagonistes en el col·loqui, la burocràcia és el principal entrebanc per solucionar aquest fet.

Aquest és problema amb què es va trobar l'Omar, protagonista del documental, quan va arribar a Catalunya. Quan només tenia 19 anys, va abandonar el seu Senegal natal –ni tan sols va avisar a la seva família que marxava perquè sabia que no el deixarien–, va arribar fins al Marroc caminant, i va travessar l'estret amb pastera. El seu pare era pescador i anava a pescar amb ell de jove. El seu somni era ser capità de vaixell. A Cambrils, va treballar a la barca del Gaspar, però els constants impediments per facilitar la seva situació l'han empès fora d'aquest ofici i lluny del seu somni. Ahir no va ser present a l'Ateneu perquè ara treballa a Lleida.

«O embarco mariners sense papers, o deixar la barca amarrada»

“La gent que travessa el mar en pastera es juga la vida per guanyar-se la vida”, apuntava Diaye, que també és president de l'Associació de Senegalesos del Camp de Tarragona i va ajudar l'Omar amb els tràmits burocràtics. Segons va explicar durant el col·loqui, el principal problema que es troben els seus compatriotes quan arriben a Catalunya és, precisament, la dificultat per empadronar-se i regularitzar la seva situació. I, sense papers, no poden treballar legalment ni formar-se. El Gaspar va explicar que, com a mínim, la meitat dels mariners que hi ha a les barques que ell coneix són persones immigrades, però que serien moltes més si tinguessin més facilitat per regularitzar-se. Al final, aquest tap burocràtic, està matant la pesca: “les dues opcions que tinc són embarcar mariners sense papers, jugant-me-la, o deixar la barca amarrada”.

Diaye, que va fer gala també de tenir un bon sentit de l'humor, va aprofitar que a la sala també hi havia molts representants del sector polític per demanar que es facin esforços per millorar aquests problemes. La conclusió que es pot extreure –tant del documental com del col·loqui posterior, en el qual també van participar mariners jubilats– és que s'està perdent l'oportunitat de salvar un ofici tradicional i d'integrar les persones nouvingudes. Com va dir el Gaspar, si les persones d'aquí no estan disposades a treballar en un ofici tan dur, com a mínim podem permetre a les persones com l'Omar que puguin complir el seu somni de ser capitans de vaixell.