Joan Martínez amb el seu recull de premsa catalana

Joan Martínez Esteve exposa un recull de premsa catalana des del 1792 fins a l’actualitat que es completa amb l’aportació d’una cinquantena d’exemplars pertanyents a Lluís Pou. La col·lecció particular es podrà visitar a la Sala Àmbits del Centre Cultural i Ocupacional durant tot el mes de setembre. La inauguració de l’exposició va tenir lloc el vespre del dia 28 d’agost a càrrec de la regidora de Cultura i Festes, Neli Queral. Tot seguit, Joan Martínez es va dirigir als assistents per explicar-los el motiu de la seva col·lecció i l’objectiu de la mostra. Per acabar, va presentar, ajudat de la seva filla Elisenda, una breu composició que jugava amb el nom de diverses capçaleres de la col·lecció, entre elles la de Revista Cambrils.

Les més de 1.000 publicacions que poden consultar-se estan dividides seguint dos criteris. El primer d’aquest és un criteri cronològic; la primera divisió engloba totes les publicacions compreses entre el 1792 i el 1939. Aquestes dates corresponen al número 1 del Diario de Barcelona “que està en castellà” i a la fi de la Guerra Civil “quan el català rep un fort revés”. Els diaris locals i regionals es classifiquen per la província de Catalunya on es publiquen, i els periòdics i revistes, temàticament sota els epígrafs de cultura, societat, esports, infantil, universitat, ecologia o església, entre molts d’altres. També hi són presents capçaleres pertanyents a tot l’àmbit de cultura catalana, ja sigui el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, l’Alguer, Europa, Oceania, Amèrica i els casals catalans. A més, sempre es reserva un espai per a les publicacions locals “per enriquir l’exposició i fer-la més amena”. Seleccionar què s’inclourà en una exposició depèn de la grandària de la sala i qui el convida a fer-la.

La col·lecció

Joan Martínez Esteve és un agent comercial jubilat que per motius de feina ha viatjat molt i ha hagut de parlar molt. Sovint les converses les ha encetat un comentari sobre una notícia apareguda a la premsa, ja fos de política, d’esports o qualsevol altre tema. En aquests viatges sempre s’ha interessat per les notícies més properes, per allò que preocupa la gent i que es reflecteix en les publicacions. Aquesta afició la deu als seus pares perquè des de ben petit “a casa sempre hi havia diaris, revistes i publicacions infantils”. Tot i això, va esdevenir col·leccionista sense proposar-s’ho “quan vaig descobrir darrere d’un marc trencat un diari vell i esgrogueït que feia de gruix perquè la làmina quedés ben apretada al vidre”. Aquest exemplar era La Veu de Catalunya; el descobriment d’un diari en català a principis dels 60 va causar-li una gran impressió perquè tot el que hi havia llavors era en castellà; “la meva afició va néixer de la cultura, no d’una obsessió per col·leccionar”.

Al llarg de quaranta anys en Joan ha anat recollint tot allò que li queia a les mans, sense buscar amb desesperació un exemplar en concret. Fins i tot moltes vegades s’ha engreixat la col·lecció amb l’aportació d’amics i coneguts o visitants de les exposicions que li donen exemplars que hi troben a faltar. No està obsessionat per tenir un exemplar de totes les publicacions, perquè en té indexades més de 4.000 que li manquen. Entre d’altres, la falta d’espai va ser un motiu per delimitar la col·lecció i va decidir col·leccionar revistes, diaris, periòdics només en català per una qüestió pràctica perquè “guardo els exemplars a casa, dins de caixes, aïllats de la llum, el sol i la humitat protegits per plàstic”.

§ Revista Cambrils §

	Elisenda Martínez, Joan Martínez i la regidora de cultura Neli Queral, en l’acte d’inauguració de l’exposició

En Joan i la seva família són de Barcelona, però fa més d’una trentena d’anys que estiuegen a Vilanova d’Escornalbou. Cambrils sempre ha estat un poble molt proper “per anar a la platja o comprar-hi peix, i després de tants anys hi tinc molts amics”. El seu interès per la premsa fa que Revista Cambrils no li sigui una desconeguda, “si en fa 30 que estiuejo a Vilanova, en fa 25 que la conec; l’he comprada algunes vegades i la meva filla en va ser subscriptora durant una època”.

La seva coneixença sobre la premsa en català el duu a avaluar els 50 anys de Revista Cambrils. “Una revista que passi dels 50 anys no és un fet gaire comú, Revista Cambrils n’heu d’estar orgullosíssims. A més, sé que es publicarà durant uns quants anys més”. Afegeix que “és difícil trobar en la història periòdics que passin dels 10 anys, i de revistes que passin del número 1.000 n’hi ha poquíssimes; el 80% de les publicacions duren molt poc”.