Imatge de Josep M. Queral l’any 1979 en la inauguració de la Fira, un dels seus primers actes públics com a alcalde de Cambrils

Vostè ha estat un dels impulsors de la realització d’aquest acte. D’on va sortir la idea de celebrar-lo?

Senzillament ens vam reunir uns quants dels regidors del primer ajuntament democràtic, vam demanar permís a la família del Josep M. Queral i també hi va haver unanimitat total amb l’ajuntament actual. Volíem celebrar aquest acte per dos motius, un era la celebració dels 25 anys dels ajuntaments democràtics i l’altre era la part sensible de fer un homenatge a Josep M. Queral en uns moments en què el seu estat de salut provoca una sensibilitat que està a flor de pell. La qüestió important és que ell és avui aquí, en gran part gràcies, no cal oblidar-ho, a l’afecte i la cura que té d’ell la seva família.

Parlant dels 25 anys d’ajuntaments democràtics, amb quines actituds o ànims acudíeu a les primeres eleccions democràtiques?

Era una novetat i era un repte que ens preníem amb il·lusió, amb la idea d’intentar fer un Cambrils millor. Aleshores potser encara no estava establerta la condició política que en aquests moments s’està veient, l’un contra l’altre a veure qui pot pujar més. Aleshores no era així, i això va fer que una candidatura independent tregués tan bons resultats, perquè en el fons es tractava de fer coses pel poble sense pertànyer a una consciència política determinada com actualment, i tenint en compte que tot succeia després de 40 anys de dictadura.

Quines diferències trobeu amb la manera de governar d’ara?

Si em permets fer una comparació ciclista –no sé si se’m nota que estic vinculat al món del ciclisme–, hi va haver l’Indurain que va ser molt important per a l’esport, guanyador de 5 Tours de França, 2 Giros d’Itàlia, etc. Doncs entenem tots els esportistes que la seva grandesa, la seva importància radica, precisament, en què mai anava a eclipsar el contrincant, sempre anava a guanyar la prova. I és el que jo desitjaria amb els polítics d’ara, anar a parlar del tema, anar a resoldre el tema, no a fer la guitza a l’altre pel fet de tenir un altre color polític.

Aquesta actitud que vostè apunta de consens la va tenir el Josep M. Queral?

Ho he dit en el discurs, el consens és l’herència que Josep M. Queral ens va deixar als qui vam ser en aquell primer ajuntament. Aquesta actitud de consens, de convèncer i no de vèncer, en tots els aspectes. I la prova va ser l’ambulatori, que no va ser fàcil. Es va aconseguir a base de ser persuasiu. Un altre exemple, el vessant esquerre de la riera estava estancada perquè hi havia una nau que no permetia fer el vial, hi havia d’haver expropiacions, doncs les maneres de Josep M. Queral parlant amb la família, posant el nom d’un familiar a l’avinguda, va fer que aquesta gent cedís, i la manera de fer, de parlar, en va fer possible la construcció.

La resposta de la població, que també començava una nova situació política, quina va ser? Vau sentir prou suport? Us vau sentir qüestionats?

Jo ho recordo amb molt d’afecte i amb molt bones maneres. Hi va haver coses que van costar molt i també hi va haver força debats a nivell popular i també dins el govern.

Com per exemple la decisió històrica que vau tenir de decidir el nom del poble, Cambrils o Cambrils de Mar... Hi va haver molta tensió?

En alguns moments sí, però el fet que el Josep M. Queral anés parlant amb un o amb l’altre va facilitar el consens. Existien més aviat postures d’alguns veïns del poble més que dels polítics, a més hi havia l’agreujant que la Generalitat ja havia fet un pas a favor del nom Cambrils de Mar, però en el ple en què es va oficialitzar la postura sobre el nom de Cambrils només hi va haver un vot en contra i dues abstencions. Per mi és una mostra d’un nou exercici de consens intern.

Queda algun reconeixement pendent a la figura del primer alcalde democràtic, Josep M. Queral?

Sabem que fa pocs dies hi va haver un ple en què es va prendre l’acord municipal que quan hi hagi un carrer o una plaça digna per a l’ocasió es batejarà amb el nom de Josep M. Queral.