Els forts vents, que van arribar als 290 km/h, s’enduien tot al seu pas. Aquesta imatge està presa davant de la platja a Playa del Carmen

Dues parelles de cambrilencs eren de vacances a Cancun quan hi va arribar l’huracà Wilma. La Montse Hernández i el Jordi Martí estaven allotjats en un complex turístic a uns vint quilòmetres de Playa del Carmen, davant de l’illa de Cozumel. L’Antoni Mellau i la Vanessa Amador eren de viatge de noces a Quintana Roo, a uns 15 minuts de Playa del Carmen. Tots ells van marxar ben tranquils, ja que no sabien res sobre la possibilitat que hi hagués un huracà. Les primeres notícies les van tenir per la televisió i pels seus familiars, que, preocupats, els trucaven des d’aquí.

L’huracà Wilma

L’huracà Wilma va tocar terra a l’illa de Cozumel el passat 21 d’octubre. El Wilma ha estat un huracà excepcional per la seva força –de grau 5, el màxim, en l’escala de Saffir Simpson– i per la velocitat del vent, que va arribar als 290 quilòmetres per hora. Aquest huracà s’ha generat en una temporada que ha estat més llarga i en què s’han produït més huracans del que és habitual. Si bé la península mexicana del Yucatan i l’àrea turística de Cancun van ser de les principals àrees afectades, també van patir el Wilma a les illes Caiman, Hondures, Nicaragua, Belice i Cuba.

Vacances interrompudes

El 20 d’octubre a les sis de la tarda, a l’hotel de l’Antoni i la Vanessa van fer una reunió. Els van explicar que s’apropava un huracà, però que no calia patir perquè no els afectaria directament. Aquella nit podien dormir a les habitacions, però si els avisaven s’havien de presentar a recepció amb allò imprescindible, sobretot la documentació. Després de sopar hi va haver una activitat d’animació a l’hotel, van anar a dormir i gairebé a les cinc del matí els van avisar per anar a recepció.

El mateix 20 d’octubre des de la direcció de l’hotel van comunicar a la Montse i el Jordi que després de sopar s’havien de retirar a les seves habitacions i preparar una bossa amb el més imprescindible. Ells van fer les maletes i van decidir dormir vestits: “de moment eren vents de 120 o 130 km/h, per ells no era res, però nosaltres estàvem a punt per si havíem de marxar corrents. A les cinc del matí van trucar a la porta de l’habitació dient “vamos, vamos, que viene”, ens vam posar les sabates, vam agafar la bossa que havíem preparat i vam sortir”, rememora la Montse.

Refugiats a la discoteca

Els hotels on s’allotjaven els cambrilencs eren uns complexos de diversos edificis situats a diferents alçades. La Montse i el Jordi van ser refugiats a la discoteca de l’hotel, a uns 300 metres d’alçada. Al refugi hi van passar trenta hores tancats perquè l’huracà va passar tres vegades i no una com és habitual: entre les deu i les dotze del matí, entre les quatre i les sis de la tarda, i entre les vuit i les deu de la nit. La Montse pensa en aquestes hores com un dels pitjors moments: “ens van dir que havíem de ser forts, que havíem d’aguantar, perquè l’huracà ens venia directe. Van ser vents de fins a 290 km/h. El soroll del vent és horrorós, necessitava sentir el silenci”. Durant les hores que van estar tancats, la llum s’apagava intermitentment perquè la produïa un generador i des de l’hotel volien evitar quedar-se sense gasolina: “quan la llum s’apagava, la sensació d’ofec i de pànic era majúscula”.

Tancats per segona vegada

Passades les trenta hores van poder sortir del refugi per dirigir-se a les habitacions. “La gent plorava d’emoció. Havíem perdut la noció del temps”. L’esclat de joia es va esvair ben aviat, ja que des de la direcció de l’hotel els van demanar de nou que tornessin als refugis. L’huracà s’havia quedat encallat a Cancun i tornaria a passar per la zona on es trobaven.

§ Antoni Mellau: “Feia molt de respecte. Em sentia impotent, perquè no pots fer res”§

El refugi estava en mal estat i calia condicionar-lo per afrontar la segona envastida de vent i pluges. Per fer més suportable l’espera, alguns refugiats, entre els quals la Montse i el Jordi, van estar preparant la seva sala, on hi havia 140 persones: “vam anar a buscar gandules de la piscina per poder dormir. També vam estar traient

Zona comercial a Playa del Carmen totalment devastada per l’impacte de l’huracà Wilma

aigua, perquè regalimava per les parets i queia sobre els endolls. Pensàvem que allí no hi podríem passar una altra nit, però ens hi van fer quedar”. La Montse opina que estar ocupats els va servir de teràpia per afrontar l’angoixa: “estàvem esgotats, ho féiem per inèrcia, però això ens ajudava a descarregar la tensió”.

Tancats al vestuari

L’Antoni i la Vanessa es van refugiar al vestuari del personal de l’hotel junt amb un centenar de turistes més, on els van dir que hi estarien prop de sis hores. “No s’esperaven un huracà d’aquesta magnitud, només hi havia cadires i alguna gandula, i de tant en tant el personal portava alguna cosa de menjar i beure”, explica l’Antoni. Quan ja havien passat les sis hores, els van informar que la situació s’havia complicat i que hi haurien de passar vint-i-quatre hores, que finalment es van convertir en cinquanta-sis: “un portava les cartes, l’altre el parxís, anaves coneixent gent, però no pots fer res, no tens res a fer i allò t’acaba rosegant per dins i comences a pensar... la gent s’acaba posant molt nerviosa”, analitza l’Antoni.

Una finestra a l’exterior

Mentre van estar tancats al vestuari, l’Antoni va obrir una finestreta dels lavabos del vestuari per poder veure què passava a fora: “feia molt de respecte. Em sentia impotent, perquè no pots fer res. Ho passes malament, intentes fer broma, però tens un no-sé-què a dins”. Al vestuari hi havia un pam d’aigua i goteres, les finestres les van haver de reforçar diverses vegades. Les darreres vuit hores d’aquestes cinquanta-sis les van passar 700 persones dormint al vestíbul de la recepció i al menjador.

Després de la tempesta

Després que el Wilma abandonès Cancun tots van poder sortir dels regufis. El pas de l’huracà era evident, tot estava destrossat, però la normalitat va tornar ben aviat: “estàvem incomunicats, però érem al Carib, tothom va tornar a la platja com si res”, explica la Montse. En quedar anul·lades totes les excursions, l’Antoni i la Vanessa van aprofitar per visitar d’altres zones per veure en quin estat havien quedat. L’Antoni recorda perfectament què els va dir un militar amb qui van parlar en una d’aquestes visites: “ens va assenyalar un camió i ens va dir que estava ple de bosses de plàstic. S’esperaven molts morts”.

Tornar a casa

L’aeroport de Cancun va quedar tancat i per això van ser traslladats amb autobús fins a l’aeroport de Mèrida: “érem 4.000 persones, no ens van donar bitllet d’avió ni ningú ens explicava res, estàvem com gossos, sense menjar ni beure. Va venir un noi i va llençar uns entrepans a l’aire, la gent es barallava, si no et llençaves a terra no agafaves res. Això em va fer pensar molt”. La Montse recorda que a l’aeroport va córrer la veu que no hi hauria prou seients i que alguns passatgers s’haurien de quedar a terra. “Tots ens vam comprar una samarreta que diu ‘Yo sobreviví al Wilma’, però viure aquesta experiència et fa pensar moltes coses, t’adones que no ets res”, reflexiona la Montse. Tant ella com l’Antoni no descarten tornar a Cancun si els asseguren que no hi haurà cap huracà.