Això acaba de passar ara amb el descobriment d’una data que, si bé no és d’una importància cabdal, sí que té la seva en el sentit que avança cap a més antic, encara que no sigui molt, l’existència del santuari marià de Cambrils. De tothom és conegut el meu apassionament pel santuari, la imatge de la Mare de Déu que el justifica, amb tot el que això ha representat i representa per a Cambrils al llarg de tota la seva història. L’any 1986 l’Ajuntament de la vila em va editar el llibre La Mare de Déu del Camí i el seu santuari, que havia obtingut un accèssit a un premi d’assaig convocat per la mateixa institució. En la redacció d’aquest llibre vaig aportar tot el que havia aconseguit saber sobre la temàtica. En uns mesos es va esgotar l’edició, de la qual se’n va fer una segona l’any següent, en la qual es va poder introduir alguna nova aportació, encara que no fos substancial.

D’això han passat quasi vint anys i els coneixements s’han ampliat i es podrien afegir noves aportacions documentals, una de les quals hauria de ser la que ha motivat aquest escrit. Un dels aspectes que més crida l’atenció de la història del santuari és la difusió que la devoció a la Mare de Déu del Camí havia tingut en els primers segles de la seva existència a resultes de la repoblació del que ara en diem la Catalunya Nova a partir de la conquesta de Lleida i Tortosa per Ramon Berenguer IV. El descobriment de la primitiva imatge i la construcció de l’església que va ser-li dedicada van ser objecte de veneració no solament dels habitants del petit nucli cambrilenc de llavors, sinó que més o menys de pressa es va anar estenent al llarg i ample de les comarques que ens envolten, els veïns de les quals feien donacions i llegats testamentaris al seu favor. Fins ara el primer document conegut era el corresponent a la donació feta per l’arquebisbe Ramon de Rocabertí l’1 de juliol de 1214. Ara s’ha descobert aquest llegat testamentari de la reusenca Guillema de l’11 d’abril de 1205, nou anys abans.

Per fer patent aquest seguit de donacions de què parlàvem i de la popularitat de què gaudia la imatge mariana del Camí en el curs, especialment, dels segles XIII i XIV, en donem una llista certament reduïda, però que creiem suficient per fer-ne una demostració. Trobem en primer lloc l’acta notarial feta per Guillem de Tarragona, cavaller molt ric i principal, molt relacionat amb Santes Creus i el seu abat, sant Bernat Calbó, que el 5 d’agost de 1230 atorga testament a Tarragona amb una deixa per a la Mare de Déu del Camí. Segueixen els llegats testamentaris fets per Mateva, d’Alcover, el 8 de maig de 1247; el de Sanxa, de Blancafort, el 4 de setembre de 1254; el de Guillermina, que en el seu codicil de l’1 d’octubre de 1287 deixa un llegat de cent sous per a la construcció d’un “chor”, i el de Pere Clariana del 19 d’agost de 1297 que deixa trenta sous per a ornaments per a l’altar de la Mare de Déu del Camí i un quartà anyal d’oli per tal de nodrir la llàntia que il·lumina la imatge.

També es van fundar capellanies i benifets amb què es dotaven els preveres. Entre les primeres cal anotar la fundada per Berenguela, vídua d’Abat, en començar el segle XIV; la de sant Bertomeu, instituïda per Guillem de Puigvert el 17 de juliol de 1348, i la de la Mare de Déu del Camí fundada per Alegret Taudell al voltant dels mateixos anys. I entre els benifets cal esmentar el de l’Esperit Sant, fundat per Guillem Abat, a les darreries del segle XIII; el de santa Anna instituït per Guillermina, esposa de Joan Teixell, el 31 d’agost de 1391, i el de sant Jordi i santa Caterina fundat per Francesca de Càstellar en començar el segle XIV i que a les darreries del mateix segle era patrocinat per Josep Ferrer i Codina.