Un bon llibre, amb rerefons cambrilenc
No lhe vist entre els llibres
més venuts per Sant Jordi,
però per a mi ha estat una
gran troballa. El vaig comprar
abans del dia del llibre i el vaig
devorar en un tres i no res, i
des del pròleg vaig saber que
hi pegaria una fanalada a la
Revista. Així que, amb llapis i
paper vaig, afrontar la lectura
de 113 paraules per salvar del
Josep-Lluís Carod-Rovira. Ha
estat un exercici divertit llegir
aquest número de paraules
que el vicepresident del govern
català inclou en la seva llista de mots a preservar. 113, ni una
més, ni una menys. Una picada dullet, amb afecte i complicitat,
a tots aquells que van combatre la dictadura franquista, és
lexplicació del Josep-Lluís del títol i del número de paraules.
En la introducció també narra el procés de la tria i destaca que hi ha un espai generós per a la subjectivitat que hi aporta cadascú, el segell personal, vinculat a la pròpia biografia de cada persona. Darrere de cada paraula hi ha, diu, evocacions personals que són intransferibles i un oceà de sensacions, emocions i records. He buscat al llibre algunes daquestes apel·lacions personals. Nhi ha de directes, que citen Cambrils i la nostra forma de parlar. En daltres es refereix a expressions utilitzades a casa seva per la seva família, i nhi ha un bon grapat que sense dir don provenen demostren aquestes evocacions i records que aquest mariner porta dintre.
Arranca el llibre amb abraonar(-se), va per ordre alfabètic, una paraula habitual en el nostre llenguatge. Però de seguida apareix amollar (deixar anar algú o alguna cosa, afluixar), i en les explicacions el Pep hi exposa que a molts pescadors cambrilencs els he sentit dir molts cops, i jo ho continuo dient, amolla-ho en banda, en el sentit de deixa-ho estar
Passen només unes pàgines per trobar-hi balafiar (gastar supèrfluament diners i propietats), paraula habitual, diu, entre la gent de mar de Cambrils amb una llengua molt influïda pels contactes regulars, al llarg de dècades, a través de la mar amb pescadors daltres poblacions del sud de la nostra llengua. Entre mitges nanem trobant alguna altra de característica com bac (si emprenya gaire li fots un bac i llestos) i també amb les mateixes connotacions calbot (cop al cap, sobretot al clatell, donat amb la mà).
Al capítol de la C nhi ha una de les definitòries de la nostra parla i de la qual de ben segur heu discutit en alguna ocasió amb persones de pobles del voltant del nostre sobre la formulació tan característica que nosaltres li donem. Es tracta de calcigar (posar el peu damunt el dun altre). Aquesta és la forma correcte que apareix als diccionaris, però que en alguns indrets es converteix en palcigar, de manera que per contaminació de peu, la p, substitueix la c inicial de la paraula. Aquesta forma modificada és, precisament, la que jo conec i he utilitzat tota vida i la que es continua emprant al litoral cambrilenc, és lexplicació que el Josep-Lluís dóna i que em va sorprendre molt perquè desconeixia totalment lorigen de la mutació que a Cambrils li hem donat a la paraula i que no he trobat mai ningú de fora que la utilitzi igual que nosaltres. Amb apel·lació a la platja hi trobem colgar, per explicar que lhan colgat de sorra a la platja, jugant.
De la paraula escampar, en la seva accepció destendre un líquid sobre una superfície, el Pep explica que entre moltes famílies de pescadors, com sempre ens ha dit la mare a casa, en constatar que tots vivíem en llocs diferents, es diu que estem més escampats que la merda del mariner. Finalment al mot poliol (menta aromàtica) hi trobem també una apel·lació cambrilenca: Al Port de Cambrils, als anys cinquanta, quan jo era un xiquet petit, el mercat era al carrer de casa, davant de la mar, i el venedor dherbes duia un barret al cap tot ple de brins de farigola, poliol, romaní, etc., i era conegut per tothom com lo Poniol.
Com veieu, un llibre interessant, xalareu molt llegint-lo i us ajudarà, com diu sempre la mare, a tenir senderi.
En la introducció també narra el procés de la tria i destaca que hi ha un espai generós per a la subjectivitat que hi aporta cadascú, el segell personal, vinculat a la pròpia biografia de cada persona. Darrere de cada paraula hi ha, diu, evocacions personals que són intransferibles i un oceà de sensacions, emocions i records. He buscat al llibre algunes daquestes apel·lacions personals. Nhi ha de directes, que citen Cambrils i la nostra forma de parlar. En daltres es refereix a expressions utilitzades a casa seva per la seva família, i nhi ha un bon grapat que sense dir don provenen demostren aquestes evocacions i records que aquest mariner porta dintre.
Arranca el llibre amb abraonar(-se), va per ordre alfabètic, una paraula habitual en el nostre llenguatge. Però de seguida apareix amollar (deixar anar algú o alguna cosa, afluixar), i en les explicacions el Pep hi exposa que a molts pescadors cambrilencs els he sentit dir molts cops, i jo ho continuo dient, amolla-ho en banda, en el sentit de deixa-ho estar
Passen només unes pàgines per trobar-hi balafiar (gastar supèrfluament diners i propietats), paraula habitual, diu, entre la gent de mar de Cambrils amb una llengua molt influïda pels contactes regulars, al llarg de dècades, a través de la mar amb pescadors daltres poblacions del sud de la nostra llengua. Entre mitges nanem trobant alguna altra de característica com bac (si emprenya gaire li fots un bac i llestos) i també amb les mateixes connotacions calbot (cop al cap, sobretot al clatell, donat amb la mà).
Al capítol de la C nhi ha una de les definitòries de la nostra parla i de la qual de ben segur heu discutit en alguna ocasió amb persones de pobles del voltant del nostre sobre la formulació tan característica que nosaltres li donem. Es tracta de calcigar (posar el peu damunt el dun altre). Aquesta és la forma correcte que apareix als diccionaris, però que en alguns indrets es converteix en palcigar, de manera que per contaminació de peu, la p, substitueix la c inicial de la paraula. Aquesta forma modificada és, precisament, la que jo conec i he utilitzat tota vida i la que es continua emprant al litoral cambrilenc, és lexplicació que el Josep-Lluís dóna i que em va sorprendre molt perquè desconeixia totalment lorigen de la mutació que a Cambrils li hem donat a la paraula i que no he trobat mai ningú de fora que la utilitzi igual que nosaltres. Amb apel·lació a la platja hi trobem colgar, per explicar que lhan colgat de sorra a la platja, jugant.
De la paraula escampar, en la seva accepció destendre un líquid sobre una superfície, el Pep explica que entre moltes famílies de pescadors, com sempre ens ha dit la mare a casa, en constatar que tots vivíem en llocs diferents, es diu que estem més escampats que la merda del mariner. Finalment al mot poliol (menta aromàtica) hi trobem també una apel·lació cambrilenca: Al Port de Cambrils, als anys cinquanta, quan jo era un xiquet petit, el mercat era al carrer de casa, davant de la mar, i el venedor dherbes duia un barret al cap tot ple de brins de farigola, poliol, romaní, etc., i era conegut per tothom com lo Poniol.
Com veieu, un llibre interessant, xalareu molt llegint-lo i us ajudarà, com diu sempre la mare, a tenir senderi.