Abans quan antes
El falsetà Toni Orensanz acaba de
publicar un llibre de relats curts
que, igual com va succeir amb
lanterior Lòmnibus de la
mort, tindrà força repercussió.
Són llibres diferents, i no va
ben orientat el lector que
acudeix a aquest segon llibre
esperant una prolongació de lestil de lanterior. O, en el fons, potser
no tant. Perquè El falsari també es capbussa, com Orensanz ja va fer a
Lòmnibus de la mort, en uns fets del passat que el present, amb la seva
aclaparadora i incansable marea de novetats, aconsegueix ocultar.
Les dues obres sendinsen, doncs, en fets dun passat més o menys recent, però mentre el primer reconstrueix des del rigor històric i la voluntat periodística barrejats amb el recurs brillant a la tècnica novel· lística els tràgics fets que un grup anarquista va protagonitzar durant els primers mesos de la Guerra Civil, a El falsari, lautor es permet un marge amplíssim de llibertat i, ja des duna absoluta llibertat creativa, recull contes, relats i anècdotes transmesos de boca a orella durant dècades tot i que alguns fets són relativament recents en el temps però amenaçats per uns temps moderns i globalitzadors. Perquè, com adverteix el mateix Orensanz, també Falset ha canviat moltíssim en pocs anys i ell mateix, que és una persona encara molt jove, ja gairebé no reconeix lambient veïnal de la seva infància.
Tanmateix, El falsari no és només un recull de tradicions orals més o menys enginyoses sinó també una reivindicació duna identitat prioratina forjada amb el pas dels segles i, si més no per a lobservador forà, aparentment oblidada. Però cinc segles llargs de dependència feudal no passen pàgina així com així. Perquè per als forasters el Priorat identifica actualment una comarca i una gent que han sabut esperem que no sesguerri linvent bastir-se un present a partir de lelaboració dun vi de qualitat. Potser per a les persones de més edat, el Priorat evoca un altre tipus de vi: aquell vi fort i aspre que es venia a les bodegues a granel i sense punt de comparació possible amb riojes i penedesos.
Però el Priorat va ser, sobretot, el domini del prior de la Cartoixa dScala Dei, que durant cinc segles va actuar com el senyor feudal que pertocava a lèpoca, exigint i cobrant impostos i delmes, administrant justícia i exercint totes les prerrogatives que se suposen a lamo i senyor absolut dun territori. Per això no és estranya la violenta reacció dels prioratins que lany 1835, quan Mendizábal decreta la desamortització dels béns eclesiàstics, cremen i arrasen el recinte monàstic. Un episodi que Orensanz evoca amb la força duns sentiments que, malgrat haver passat ja gairebé dos segles de lassalt a Scala Dei, són probablement encara molt pròxims als daquells pagesos i jornalers. I així, des de lessència local i comarcal, ens ofereix un relat autèntic i diferent, colpidor.
El falsari fixa negre sobre blanc uns relats que el temps esborra amb rapidesa. Com és natural, Orensanz socupa del seu poble i comarca, i altres autors ho han fet també en altres indrets. També a Cambrils trobarem alguns autors i publicacions que entren en el terreny de la història menuda, dels fets quotidians sovint modificats per lexageració de la tradició oral però que retenien i mostraven sense artifici lessència de la personalitat senzilla i autèntica dun poble que va ser pagès (i mariner) i que ara és tantes coses que ja no nés cap de definida. En recordo alguns exemples meravellosos dins del diccionari de malnoms que Montserrat Vidiella va publicar anys enrere, però Cambrils no ha gaudit duna tasca constant i ambiciosa amb aquesta orientació. Evidentment, no és cap retret a ningú o si més no és un retret col· lectiu sinó la constatació dun fet que cada dia que passa té menys possibilitats de ser reescrit. Perquè, com vaig llegir fa ben poc en boca dun historiador local de Vinebre (Ribera dEbre), cada cop que es mor un vell és com si és cremés una biblioteca.
(Per cert, el títol daquest article és la forma deliciosament prioratina de dir que un fet va succeir fa molts i molts anys.)
Les dues obres sendinsen, doncs, en fets dun passat més o menys recent, però mentre el primer reconstrueix des del rigor històric i la voluntat periodística barrejats amb el recurs brillant a la tècnica novel· lística els tràgics fets que un grup anarquista va protagonitzar durant els primers mesos de la Guerra Civil, a El falsari, lautor es permet un marge amplíssim de llibertat i, ja des duna absoluta llibertat creativa, recull contes, relats i anècdotes transmesos de boca a orella durant dècades tot i que alguns fets són relativament recents en el temps però amenaçats per uns temps moderns i globalitzadors. Perquè, com adverteix el mateix Orensanz, també Falset ha canviat moltíssim en pocs anys i ell mateix, que és una persona encara molt jove, ja gairebé no reconeix lambient veïnal de la seva infància.
Tanmateix, El falsari no és només un recull de tradicions orals més o menys enginyoses sinó també una reivindicació duna identitat prioratina forjada amb el pas dels segles i, si més no per a lobservador forà, aparentment oblidada. Però cinc segles llargs de dependència feudal no passen pàgina així com així. Perquè per als forasters el Priorat identifica actualment una comarca i una gent que han sabut esperem que no sesguerri linvent bastir-se un present a partir de lelaboració dun vi de qualitat. Potser per a les persones de més edat, el Priorat evoca un altre tipus de vi: aquell vi fort i aspre que es venia a les bodegues a granel i sense punt de comparació possible amb riojes i penedesos.
Però el Priorat va ser, sobretot, el domini del prior de la Cartoixa dScala Dei, que durant cinc segles va actuar com el senyor feudal que pertocava a lèpoca, exigint i cobrant impostos i delmes, administrant justícia i exercint totes les prerrogatives que se suposen a lamo i senyor absolut dun territori. Per això no és estranya la violenta reacció dels prioratins que lany 1835, quan Mendizábal decreta la desamortització dels béns eclesiàstics, cremen i arrasen el recinte monàstic. Un episodi que Orensanz evoca amb la força duns sentiments que, malgrat haver passat ja gairebé dos segles de lassalt a Scala Dei, són probablement encara molt pròxims als daquells pagesos i jornalers. I així, des de lessència local i comarcal, ens ofereix un relat autèntic i diferent, colpidor.
El falsari fixa negre sobre blanc uns relats que el temps esborra amb rapidesa. Com és natural, Orensanz socupa del seu poble i comarca, i altres autors ho han fet també en altres indrets. També a Cambrils trobarem alguns autors i publicacions que entren en el terreny de la història menuda, dels fets quotidians sovint modificats per lexageració de la tradició oral però que retenien i mostraven sense artifici lessència de la personalitat senzilla i autèntica dun poble que va ser pagès (i mariner) i que ara és tantes coses que ja no nés cap de definida. En recordo alguns exemples meravellosos dins del diccionari de malnoms que Montserrat Vidiella va publicar anys enrere, però Cambrils no ha gaudit duna tasca constant i ambiciosa amb aquesta orientació. Evidentment, no és cap retret a ningú o si més no és un retret col· lectiu sinó la constatació dun fet que cada dia que passa té menys possibilitats de ser reescrit. Perquè, com vaig llegir fa ben poc en boca dun historiador local de Vinebre (Ribera dEbre), cada cop que es mor un vell és com si és cremés una biblioteca.
(Per cert, el títol daquest article és la forma deliciosament prioratina de dir que un fet va succeir fa molts i molts anys.)