Opinió

Les truites d'ous

La diferència fonamental entre la tortilla espanyola i la francesa és que la primera es fa bàsicament, o s’hauria de fer, amb oli d’oliva i patates, i la segona amb mantega i un pols de julivert picat. En qüestió de truites, Catalunya és l’espai de la península en què la truita de patates s’ha prodigat menys. Cal reconèixer que després de la guerra, en els anys anomenats “de la fam”, aquesta truita va aparèixer en aquest país per raons de misèria, per omplir el pap, i després s’ha anat continuant fent. En el nostre país hi ha dues classes de truites d’ous: les rodones i les llargues. A mi em sembla que des temps immemorial en aquest país les truites van ser sempre rodones. Les truites rodones van ser el desplegament dels ous batuts sobre el fons d’una paella. Si hi havia molts ous, les truites eren gruixudes; s’hi n’hi havia pocs, les truites eren més primetes. Generalment eren mal fetes. Sovint eren massa crues d’un cantó i massa cuites de l’altre. Més tard es van fer les truites llargues a les quals, per influència del país veí, en van dir a la francesa o truita cargolada.

Les truites han de tenir una presentació ordenada, han de ser ben fetes. Els ous no han de ser excessivament batuts, perquè queden massa descompostos. Als ous batuts, no els fa cap mal afegir-los unes gotes d’aigua, i encara millor unes gotes de llet. L’elaboració d’una truita s’ha de fer sense el cop de foc fort; el cop de foc no fa res més que cremar la part exterior de la truita i deixar-la crua per dins –que és el que passa tan sovint en les truites que serveixen en alguns restaurants–. L’exterior i l’interior d’una truita ben feta han de ser imperceptibles, no s’ha de conèixer. La truita feta només amb ous és certament bona, però d’un gust fluixet, una mica covat, i per això hom n’ha fet tantes acompanyant-hi els elements més diversos i més impensats, que han resultat molt agradables. Si havíem de citar totes les truites que es poden fer amb altres elements, no acabaríem mai.

Antigament, en el sistema modest del país, es feien truites de farina amb talls de cansalada o botifarra negra, però sense ous. Eren prou bones i acceptades força. Van ser les precursores de les actuals creps. Referent a les truites, no puc deixar d’explicar dues anècdotes molt simpàtiques. En una població del Delta de l’Ebre, l’arquebisbe de Tarragona va fer-hi una visita pastoral. Al rector de la parròquia van preguntar-li què li donaria per dinar. I amb l’accent tan característic de la zona, va dir: “Pos mira, una truita d’un ou, i s’hi s’enfit, que s’enfite”. D’altra banda, en algunes cases benestants d’anys enrere es feien dues classes de truites amb mitja dotzena d’ous: una, amb cinc rovells i una clara per als senyors, i una altra amb cinc clares i un rovell per al servei.