Els plats trencats de la crisi, qui els paga?
La pregunta sembla gairebé un sarcasme o una
provocació cruel. Tothom coneix els paganos de la crisi,
que fa un parell danys negava tot convençut el president
Zapatero, el gran venedor de fum de la nostra democràcia.
No negaré que hi ha una clara intencionalitat en el títol. Però
quin altre recurs ens queda als ciutadans anònims que tenim
les nòmines fiscalitzades per Hisenda, que no poden desviar
guanys, que no poden fer operacions denginyeria
financera, que manifestar la nostra ràbia i enuig per
patir el desgovern duna colla dineptes.
Tanta esquerra de boqueta, tant discurset de mesures socials, tant ministeri de la vivenda i de la igualtat, la fabulosa llei de dependència per ajudar milers de llars amb situacions familiars molt greus, tanta xerrameca de la dignificació de les pensions, tant parlar de la inversió en ensenyament, de lexcel·lència i de la solvència financera internacional dEspanya. Doncs res de res.
Els piquen el crostó des de la Unió Europea i de la Casa Blanca, i tot es gira com un mitjó: aquelles promeses de mantenir les mesures socials shan esvaït en un tres i no res.
Si totes aquestes mesures de tallades neoliberals les hagués impulsat lantipàtic José María Aznar, això seria un clam universal. Tindríem tots els artistes de lIrak, Almodóvar i companyia, bramant, al costat dels intel·lectuals de la progressia de cartró pedra. I els sindicats li munten una vaga general lendemà.
Però res daixò. Apareix el nostre president, aquell que amb el Botín i els banquers no passa de ser un majordom, i arriba amb grans tisores de podar i a tallar pel dret acords ja signats. Deu ser cosa daquell anunci que em crispa el nervis: Esto lo arreglamos entre todos.
I tant que ho arreglarem entre tots, ho arreglarem els de sempre. Per una banda, uns jubilats amb unes pensions que són una burla, quan hom sap les canongies fabulosos i prebendes que es queden els alts càrrecs quan pleguen. Per altra banda, rebaixar el sou als funcionaris; fotre canya als funcionaris és un recurs més gastat que les reposicions de Verano azul, però molts encara hi cauen de quatre grapes. Ignorància i enveja atàvica dun país que venera la garrula de Belén Esteban i encara es creu que el funcionari és aquell gandul genètic que tatén amb mala gana duna finestreta, com en el mític article del genial Larra Vuelva usted mañana. Mestres, policies, metges, bombers... també són funcionaris, són servidors públics i són peces clau perquè un país funcioni; a més, molts sous són mileuristes. Les gran remuneracions no se les cruspeixen aquests treballadors públics, sinó lestol de càrrecs digitals que pul·lulen en moltes administracions sense passar per oposicions ni per cap examen. Només us en recordaré un, per no fer més mala sang: la senyoreta Telma Ortiz, germana duna coneguda princesa, amb aquest gran mèrit, tal com sona, a lAjuntament de Barcelona amb una picossada de sou, per fer exactament què? I qui ha dit res?
Ah! A part de les congelacions i retallades, la gran mesura social i desquerres de pujar lIVA, un impost indirecte que paguen igual rics i pobres, sigui per comprar la llet o per pagar la factura de la llum. Els manuals clàssics del socialisme diuen que els impostos indirectes són més injustos que els directes. Visca el socialisme del senyor Zapatero i de lElena Salgado! Si aquests són socialistes, jo sóc Robin Hood.
A veure, sortirà cap mesura per incorporar els bancs als sacrificis que cal fer per sortir del forat negre? Veurem cap tipus dimpost sobre els escandalosos guanys de les entitats financeres que tenen mes habilitat que Harry Potter per eludir llurs responsabilitats? I per postres, ja han rebut una morterada de diner públic per salvar el sistema; es veu que amb les comissions abusives no en tenen prou.
Quin pecat ha comès el pobre pencaire anònim: voler comprar un pis? Si tothom li deia que ho havia de fer, que el lloguer era llençar els diners, que si la revaloració de la vivenda estava garantida, que si era la millor inversió de futur. El bombardeig mediàtic ha estat constant en els anys de la bombolla i els banc posaven tota classe de llaminadures a la boca de lincaut, il·lusionat en tenir un piset de 80 metres quadrats, no pas el Palau de Versalles, i el govern ho estimulava.
Se li pot exigir a la caixera del supermercat, a lavi que va al casal cada tarda o al zelador dun CAP coneixements de macroeconomia? No! Doncs aquests milions de ciutadans que no són culpables de res i que no han iniciat cap crisi són i seran lase dels cops de la gran llufa del sistema econòmic.
Els que manen, com sempre, paraules, discursets, cares de preocupació, però tothom té molt clar que els plats trencats de la crisi els paguem els de sempre, la gent treballadora i classes mitjanes.
Si tornés Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, i llegís les grans i justes mesures per lluitar contra la crisi del sistema, sen tornaria de cap al cementiri o els faria córrer a tots a cops de gorra.
Tanta esquerra de boqueta, tant discurset de mesures socials, tant ministeri de la vivenda i de la igualtat, la fabulosa llei de dependència per ajudar milers de llars amb situacions familiars molt greus, tanta xerrameca de la dignificació de les pensions, tant parlar de la inversió en ensenyament, de lexcel·lència i de la solvència financera internacional dEspanya. Doncs res de res.
Els piquen el crostó des de la Unió Europea i de la Casa Blanca, i tot es gira com un mitjó: aquelles promeses de mantenir les mesures socials shan esvaït en un tres i no res.
Si totes aquestes mesures de tallades neoliberals les hagués impulsat lantipàtic José María Aznar, això seria un clam universal. Tindríem tots els artistes de lIrak, Almodóvar i companyia, bramant, al costat dels intel·lectuals de la progressia de cartró pedra. I els sindicats li munten una vaga general lendemà.
Però res daixò. Apareix el nostre president, aquell que amb el Botín i els banquers no passa de ser un majordom, i arriba amb grans tisores de podar i a tallar pel dret acords ja signats. Deu ser cosa daquell anunci que em crispa el nervis: Esto lo arreglamos entre todos.
I tant que ho arreglarem entre tots, ho arreglarem els de sempre. Per una banda, uns jubilats amb unes pensions que són una burla, quan hom sap les canongies fabulosos i prebendes que es queden els alts càrrecs quan pleguen. Per altra banda, rebaixar el sou als funcionaris; fotre canya als funcionaris és un recurs més gastat que les reposicions de Verano azul, però molts encara hi cauen de quatre grapes. Ignorància i enveja atàvica dun país que venera la garrula de Belén Esteban i encara es creu que el funcionari és aquell gandul genètic que tatén amb mala gana duna finestreta, com en el mític article del genial Larra Vuelva usted mañana. Mestres, policies, metges, bombers... també són funcionaris, són servidors públics i són peces clau perquè un país funcioni; a més, molts sous són mileuristes. Les gran remuneracions no se les cruspeixen aquests treballadors públics, sinó lestol de càrrecs digitals que pul·lulen en moltes administracions sense passar per oposicions ni per cap examen. Només us en recordaré un, per no fer més mala sang: la senyoreta Telma Ortiz, germana duna coneguda princesa, amb aquest gran mèrit, tal com sona, a lAjuntament de Barcelona amb una picossada de sou, per fer exactament què? I qui ha dit res?
Ah! A part de les congelacions i retallades, la gran mesura social i desquerres de pujar lIVA, un impost indirecte que paguen igual rics i pobres, sigui per comprar la llet o per pagar la factura de la llum. Els manuals clàssics del socialisme diuen que els impostos indirectes són més injustos que els directes. Visca el socialisme del senyor Zapatero i de lElena Salgado! Si aquests són socialistes, jo sóc Robin Hood.
A veure, sortirà cap mesura per incorporar els bancs als sacrificis que cal fer per sortir del forat negre? Veurem cap tipus dimpost sobre els escandalosos guanys de les entitats financeres que tenen mes habilitat que Harry Potter per eludir llurs responsabilitats? I per postres, ja han rebut una morterada de diner públic per salvar el sistema; es veu que amb les comissions abusives no en tenen prou.
Quin pecat ha comès el pobre pencaire anònim: voler comprar un pis? Si tothom li deia que ho havia de fer, que el lloguer era llençar els diners, que si la revaloració de la vivenda estava garantida, que si era la millor inversió de futur. El bombardeig mediàtic ha estat constant en els anys de la bombolla i els banc posaven tota classe de llaminadures a la boca de lincaut, il·lusionat en tenir un piset de 80 metres quadrats, no pas el Palau de Versalles, i el govern ho estimulava.
Se li pot exigir a la caixera del supermercat, a lavi que va al casal cada tarda o al zelador dun CAP coneixements de macroeconomia? No! Doncs aquests milions de ciutadans que no són culpables de res i que no han iniciat cap crisi són i seran lase dels cops de la gran llufa del sistema econòmic.
Els que manen, com sempre, paraules, discursets, cares de preocupació, però tothom té molt clar que els plats trencats de la crisi els paguem els de sempre, la gent treballadora i classes mitjanes.
Si tornés Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, i llegís les grans i justes mesures per lluitar contra la crisi del sistema, sen tornaria de cap al cementiri o els faria córrer a tots a cops de gorra.