Turistes del sud
Un dels recursos televisius més
en alça en els darrers anys són els
reportatges dedicats a explicarnos
com viatjar a països recòndits.
Es tracta dunes narracions
dirigides a fer turisme de motxilla
on la visió del país resulta molt limitada a les necessitats del
viatger que defuig de les agències. Saber el preu de les coses
més bàsiques, saber si és fàcil trobar allotjament, localitzar les
millors rutes... són alguns dels consells per a aquests viatgers
amb afany aventurer. Fa dècades que leditorial australiana
Lonely Planet sha convertit en el principal referent de les
guies de viatge per a aquell que vol gastant-se pocs diners o
simplement vol obtenir una informació molt bàsica del lloc
que visita. Per això és habitual trobar-se diverses cadenes que
ofereixen reportatges amb aquesta marca, sobretot després
que leditorial va ser comprada per la BBC. Seguint aquesta
estela, apareixen nombroses productores oferint reportatges
on destaca el tipisme amb què es retraten els autòctons. Hi
ha ocasions on el reporter occidental esdevé una mena de
doctor Livingston descobrint civilitzacions curioses perquè no
compren a lIKEA i no separen la brossa. Em pregunto què
passaria si féssim lexercici contrari... I si fossin cadenes de
televisió de països del sud les que tractessin el nostre país?
Com ho assimilaríem?
Un dels tòpics daquest tipus de reportatges és destacar lalegria de la població autòctona tot i viure en una societat subdesenvolupada. En canvi, un reporter senegalès podria dir de nosaltres que tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes, tot el dia fem cara demprenyats i sempre volem tenir més del que tenim. Un reporter hondureny podria destacar que tot i lelevat índex dhipotecats els caps de setmana es veu molta gent gastant a les àrees comercials com si el món sacabés aquell dia. Si el reporter fos del Camerun, li podria sobtar que a Espanya hi hagi gent que no vulgui entendre una simple situació de bilingüisme, quan en molts estats no occidentals com el seu existeixen dotzenes didiomes, fins i tot centenars. I si visitessin Cambrils? Doncs a un reporter de Filipines li podria estranyar que tot i la publicitat de municipi pesquer, el moll està completament ple dembarcacions esportives. Talment com si fos un aparador per als visitants que transiten pel passeig, que no lha finançat el Club Nàutic, per cert. Una altra de les sorpreses serien els transports. Haver de pagar per agafar lautopista i haver-ho de fer tantes vegades per fer un simple trajecte Cambrils-Barcelona segur que seria realment xocant. Sobretot si en el mateix reportatge es fes evident què és el que passa en daltres comunitats autònomes. Però si ens referim al turisme de motxilla i un turista xinès satrevís a agafar el tren en ple estiu per anar a la ciutat comtal, aleshores les sorpreses serien una darrera laltra: poca afluència de trens, aglomeracions, retards... Molt propi dels seus països dorigen.
Tot això és una ficció. Però la realitat és llegir quina definició apareix a la pàgina de la Lonely Planet sobre Espanya (no cal que busqueu Catalunya, que no hi és). De forma literal, hi diu que és molt més que la Costa del Sol i un parell de canyes. Resulta tot un detall aquesta amplitud de mires.
Un dels tòpics daquest tipus de reportatges és destacar lalegria de la població autòctona tot i viure en una societat subdesenvolupada. En canvi, un reporter senegalès podria dir de nosaltres que tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes, tot el dia fem cara demprenyats i sempre volem tenir més del que tenim. Un reporter hondureny podria destacar que tot i lelevat índex dhipotecats els caps de setmana es veu molta gent gastant a les àrees comercials com si el món sacabés aquell dia. Si el reporter fos del Camerun, li podria sobtar que a Espanya hi hagi gent que no vulgui entendre una simple situació de bilingüisme, quan en molts estats no occidentals com el seu existeixen dotzenes didiomes, fins i tot centenars. I si visitessin Cambrils? Doncs a un reporter de Filipines li podria estranyar que tot i la publicitat de municipi pesquer, el moll està completament ple dembarcacions esportives. Talment com si fos un aparador per als visitants que transiten pel passeig, que no lha finançat el Club Nàutic, per cert. Una altra de les sorpreses serien els transports. Haver de pagar per agafar lautopista i haver-ho de fer tantes vegades per fer un simple trajecte Cambrils-Barcelona segur que seria realment xocant. Sobretot si en el mateix reportatge es fes evident què és el que passa en daltres comunitats autònomes. Però si ens referim al turisme de motxilla i un turista xinès satrevís a agafar el tren en ple estiu per anar a la ciutat comtal, aleshores les sorpreses serien una darrera laltra: poca afluència de trens, aglomeracions, retards... Molt propi dels seus països dorigen.
Tot això és una ficció. Però la realitat és llegir quina definició apareix a la pàgina de la Lonely Planet sobre Espanya (no cal que busqueu Catalunya, que no hi és). De forma literal, hi diu que és molt més que la Costa del Sol i un parell de canyes. Resulta tot un detall aquesta amplitud de mires.